diumenge, de desembre 30, 2007

Carícies telefòniques

Conversa telefònica amb en Juli. Fa dies que vull parlar-hi i trenco aquesta timidesa meva absurda i en marco el telèfon de casa, desitjant tenir sort.

Em contesta un Juli engripat, cansat de dies de febre i em retorna la vergonya d'aquell qui es descobreix trucant en mal moment. Ell, però, és atent com sempre i em prega que li expliqui el què i el com dels dies que fa que no xerràvem. Pregunta per l'escola, la salut, els projectes, les pors, les inquietuds.

I anem desgranant temes, navegant del banal al transcendent, sense vela ni timó. Ell parla poc, sóc jo qui xerra. Però quan parla ho fa amb aquella tonada suau, pausada, que a mi em tramet tanta tranquil·litat. I té per a mi paraules d'elogi, d'esperança, d'ànims, de suport.

I en penjar el telèfon, com em passa ara en recordar-ho, esbosso el somriure de qui se sent estimat.

dimarts, de desembre 25, 2007

dimecres, de desembre 12, 2007

Encantada de conèixer-te


Durant el sinuós camí de la vida, de vegades aquesta ens regala el gran tresor de conèixer gent apassionant. Persones que, amb la seva companyia, t'ajuden a construir l'enrevessat trencacloseques del què, el com, el quan, el des d'on i el per a què.

Em considero una persona afortunada: he tingut -i amb alguns encara el conservo- el goig de compartir amistat amb uns quants personatges d'aquests. Són gent que m'ha impactat profundament i s'han convertit, moltes vegades, en el meu millor puntal, el suport, l'empenteta que em manca en determinats moments.

Deia que sóc afortunada. Però això és quedar-se curt quan de qui parlo és de l'A.

L'A. és el meu suport, el meu puntal, l'abraçada calurosa, la paraula de suport. És la bruíxola que em guia quan em perdo, el raig de sol enmig d'un cel ennegrit. És aquell que no es rendeix, que busca solució sense pausa, que et dóna la mà per pujar un graó més.

Però és molt més que això: és l'amic, és l'amant, és aquell que sap fer-se invisible quan allò que necessites és estar sol. És aquell que et coneix molt més que tu mateixa, que no té por dels teus defectes, que no s'espanta davant les creiexents dificultats.

I és els meus ulls plens de trapelleria, amb aquella mirada que em fa perdre el nord.

I és, sobretot, el motiu que m'empeny, cada dia, a intentar ser una mica millor.

D'aquí quatre dies és el nostre aniversari de matrimoni. I aquestes paraules són, encara que es quedin curtes, un petit homenatge a l'home que fa, cada dia, la meva vida una aventura apassionant.

divendres, de novembre 23, 2007

El debat de l'Àgora


Ahir tocava debat sobre educació a l'Àgora. Com a part implicada, no me'l vaig voler perdre tot i el meu més que nefast estat físic.

Tot i dir-se algunes veritats plenes de sentit, vaig haver d'escoltar, indignada, autèntiques animalades.

Segurament, ens n'hauríem estalviat unes quantes si, enlloc de grans pensadors, representants sindicals que no han vist una aula fa segles, etc., haguéssim convidat a uns quants mestres.
Però es veu que "
això no toca", com deia en Pujol.

La representant sindical, per exemple, va confondre el debat sobre l'educació amb el debat sobre pública o concertada, la qual cosa ja agrada al Departament, ja que, mentre ens "barallem" els mestres d'una i altra escola, no indaguem les causes reals ni demanem comptes a l'administració per una llei del tot fora de lloc.

El problema de l'educació és un problema greu i no es soluciona instaurant polítiques mercantilistes a l'escola pública.

On s'és vist que la direcció de torn a l'escola pugui escollir quins mestres hi treballaran? No fomenta l'amiguisme, això?

I, a sobre, el Departament deixa anar que aquesta llei no és negociable!

Tinc la impressió que tots plegats hem perdut el nord. O potser no. Potser l'administració només està seguint el criteri que el va portar a vendre's l'ICS.


De debò volem un país amb una sanitat i una educació sense gestió pública?

dijous, de novembre 22, 2007

Hi ha algú a l'altra banda?


Sense ànims de generalitzar, no me n'estic de fer-vos una mini crònica de la meva aventura matinal.
Es tractava, senzillament (?!) de demanar hora al metge de capçalera del CAP per a aquesta tarda:
  • a les 8.14, i amb en Bassas de fons, em dirigeixo al menjador per trucar per telèfon. Comencen a donar hora a les 8.15 i millor ésser dels primeres a trucar. M'hi instal·lo un "set de supervivència" i reso tot el què sé per tal que m'agafin el telèfon aviat.
  • 13 trucades més tard, en què comunicaven sempre, em salta la màquina contestador:
Centre de Salut Montilivi. Per demanar dia i hora de visita, truqueu a Sanitat Respon, 902111444. Per qualsevol altre dubte o consulta, espereu. Us atendrem tot seguit. Si es tracta d'una urgència vital, truqueu al 061.
  • Després d'això, el silenci absolut, només trencat pels 15 (sí, sí, 15!) timbres d'espera que no han rebut resposta.
  • Calla! I si els faig cas?! La doctora va dir que no, que truqués directe al CAP, però potser a Sanitat Respon, m'ho poden solucionar.
  • 8.17: Sanitat Respon: Una telefonista molt atenta em demana les dades personals. Ho hauré aconseguit?
Ho sento, però la primera visita disponible per a aquest metge és el 21 de gener. Deu tractar-se d'una incidència, ara en passo "parte" al supervisor. Truqui al CAP directament.
  • 8.22: Sis trucades més tard, torna a sortir-me la maquinota. Aquest cop, però, hi havia algú a l'altra banda. Algú que ha decidit que jo ja havia esperat prou amb 12 tons i m'ha penjat la trucada. Què atent/a!
  • 8.40: La desesperació comença a apoderar-se de mi. Hauré entrat en la dimensió desconeguda? Hi ha algú a l'altra banda? I si això meu fos una urgència vital, estaria viva encara? Brrrr!
  • 8.45: Després de la màquina, m'atén el senyor Virgili (no el de la ràdio, no!), que em dóna hora per les 18.40, la qual cosa vol dir que sóc l'avant-penúltima hora disponible que té la metgessa. Per poc!
En resum:
  • 44 trucades:
    • 38 en què comunicaven
    • 4 en què he pogut sentir l'amable discurs d'una màquina que em deia que truqués a Sanitat Respon.
    • 1 trucada a Sanitat Respon.
    • 1 trucada amb solució!

dissabte, de novembre 17, 2007

NO pensis


No vull pensar. No puc pensar.

-Val més viure el dia a dia, em diu l'A.
-Angoixar-te és el pitjor que pots fer, em deixa anar algú altre.

I jo me'ls miro a l'un i l'atre mentre faig que sí amb el cap, mentre penso que, si de cas, allò que fora millor seria que hagués desaparegut el motiu de l'angoixa.

Però no és així. I el rastre de la seva presència és com una ombra que no t'abandona. Una mena de fantasma que saps que és allà, per molt que t'esforcis i miris a d'altres bandes.

I tard o d'hora caldrà prendre la determinació.
I sols pensar-hi, m'espanto: i si realment el meu temor no és infundat? I si no puc ser més que algú plena de bones intencions, però sense forces per poder-les dur a terme?

I aleshores faig que no amb el cap.
-No és hora encara!, m'autoafirmo a mi mateixa mentre busco l'engruna de força que resta amagada en algun plec del meu cos.

I tiro endavant. Un dia. Dos. Una setmana. Fins que em torno a enfonsar.
I aleshores surt tot: l'esgotament, la por, el desig de ser "una persona normal", la ràbia de no poder ser-ho, la impotència. L'angoixa.

I l'A. m'abraça mentre em diu: no t'angoixis, demà estaràs millor.
I somric.
I me l'intento creure.
Me'l vull creure.
Què em queda, sinó l'esperança?


dilluns, de novembre 12, 2007

El problema del 3%


No, no patiu, que no us parlaré d'en Maragall.
L'escena és igual de tràgico-còmica, però l'escenari és més casolà.
Aquest migdia, tot dinant amb l'A. (una dels avantatges del canvi d'escola), se m'ha acudit queixar-me pel dolor intensíssim que em produeix la menstruació.
Grave error.
Tot i ser l'home més atent, carinyós i el menys sexista de La Terra, segueix tenint la combinació de cromosomes XY. I això fa que, automàticament, li sigui del tot incomprensible el patiment que ens comporta aquest càstig diví (d'un Déu que o bé era mascle, o el primer masclista del planeta).

[M'agradaria fer un incís per manifestar la meva creença que, de totes, totes, qui ideà allò de "me gusta ser mujer", era un home. Cap dona, en el seu ús de totes les facultats mentals, deixaria anar una frase com aquesta, en un període -mai millor dit- com el dels dies fatals. Tanco l'incís.]

Ja tenim l'A., que amb el pragmatisme que el caracteritza, s'ha posat a calcular:
"A veure: els dolors et duren, de mitjana, un dia per periode (mentida!). Si comptem que, amb la llargada dels teus cicles, tens unes 11 regles l'any, fent quatre càlculs ràpids arribarem a la conclusió que t'estàs queixant pel fet de patir un 3% del dies de l'any. No és tant, mirat així, oi?!"

Sort que el bon home feia cara de mofa mentre ho deia, perquè si hagués parlat seriosament, us ben asseguro que demà sortiríem a la portada d'algun diari.
En fi, vaig a cuidar-me una estoneta el 3%, que sembla que vol brega.

dijous, de novembre 01, 2007

Dinar familiar (de castanyes i vacunes)


Avui hem anat a fer la castanyada a cals pares.
En principi, havíem d'anar-hi anit, però la fibro és capritxosa, i ahir tocava estar estirada al llitet immobilitzada.

Anar a casa m'encanta. M'agrada perquè m'hi sento de conya i perquè, com deia en Forrest Gump, "mai saps què trobaràs a dins". Bé, més que no saber què hi trobaràs, no saps com acabarà. La meva família té una facilitat increïble per organitzar dinars (o sopars) d'allò més amens.
Una llei ho facilita: no hi ha cap tema tabú. I, nosaltres, que som tots xerraires de mena, anem desgranant temes, del més seriós al més banal. I sí, amics i amigues, hi ha temps per parlar de sexe i tot. No ens estem de res!

A l'hora dels postres, riures a tort i a dret: tocava cobar les castanyes, i el meu cunyat, per petició popular, havia de ser-ne l'encarregat. Primer, ha despotricat una mica d'aquesta costum tan estranya que tenim a casa: aquests de Barcelona, sou ben estranys! (perquè, per molt que faci més de vint anys que viuen al poble, mons pares sempre seran "els de Barcelona". En fi!). Al final, però, ha acabat cedint, i fins i tot s'ho ha passat bé i tot. I ha resultat ser un cobador de primera. Tota una troballa.

La xerinola del dinar m'ha anat de conya. Tot i el dolor intensíssim que s'apoderava cada cop de més espai del meu cos, no em sentia malament. De vegades, el caliu dels qui t'estimen minimitza els efectes d'una malalatia que, com diu el meu metge rehabilitador: no mata, pero jode.
Això sí, per molt animada que estés , la contractura anava augmentant, i cap a l'hora del cafè m'era impossible moure el cap i el braç dret, de manera que ha calgut recórrer a les pastilletes per a casos greus.
De pasada, i conxorxada amb el meu home ("la doctora va dir que ho has de fer, que pertanys a un grup de risc"), ma germana m'ha vacunat contra la grip. Hem decidit fer-ho al braç contracturat. "Així, si et fa mal, no sabràs si és per la fibro o per la vacuna, jejeje!"em deia ella amb un somriure entremaliat.

Hem arribat a casa al capvespre, cansats però contents, amb el regust aquell tan dolç de les bones estones passades.

dijous, d’octubre 25, 2007

I dos ous durs

De vegades, quan més feta caldo estàs, allò que més bé va, és poder riure una estoneta.

Por


Fa dos dies que tinc por.
I és una por que pensava que no tornaria a experimentar: la por a no saber què tens.
Fa més d'un mes que la fatiga em domina. Una fatiga persistent, que no es minimitza i que m'acompanya de set del matí a onze de la nit, sense treva. A més, se li han afegit els mal de cap diaris, amb una intensitat tan forta que em costa pensar, actuar, concentrar-me.
Per això vaig trucar la metgessa de capçalera. Perquè confio en ella, perquè sé que és de les qui s'interessa, que no em deixarà fins que no sàpiga què tinc.
I va visitar-me dilluns, i em va dir que no sap què em passa. Que faríem una analítica urgent -l'endemà mateix em xuclaven la sang qual vampires assedegades- per tal de descartar que no sigui una anèmia.
I jo me la mirava, i intentava estar tranquil·la. Però no podia, perquè feia dos minuts que m'havia preguntat si encara em visitava al Clínic (a la Unitat de Fibromiàlgia). I jo, que sí, però que perquè ho pregunta. I ella: "doncs perquè allà també tenen la Unitat de Fatiga Crònica".
I ja hi som: tan bon punt ha dit aquestes paraules, m'entra el pànic. I estic dos dies desitjant tenir "només" una anèmia. Perquè per molt que no sigui mortal, ni terrible com un càncer, la SIDA, o un d'aquestes malalties tan espantoses, acostumar-se a viure i acceptar la fibro no és fàcil. I no sé si em veig amb cor de començar de nou.
Quines ganes que siguin les 7 i la metgessa em somrigui dient-me: "Tranquil·la, que no passa res!"

diumenge, d’octubre 14, 2007

Ídols


Per canviar una mica la tònica dels últims posts, avui m'agradaria publicar-ne un que podríem classificar dins la categoria "quina sort que tinc de vegades". I és que, com diu la frase, cal vigilar que "les llàgrimes no et deixin veure el Sol". I jo tinc la sort que, en alguns aspectes de la meva vida, hi ha uns sols grossos com a pans de quilo (dels d'abans).

Aquest és el cas d'una parcel·la de la vida que tots més o menys compartim: la de personatges a qui admires. Aquell escriptor, actriu, cantant, o poeta, que fa que exclamis: recoi, tu! Això és fer-ho bé, i la resta punyetes!

La persona a qui més admiro -a banda del meu pare-, és un mestre de mestres, en Juli Palou.
Per fer-vos-en quatre pinzellades que, de ben segur no li faran justícia, us diré que és Doctor en Didàctica de la Llengua i la Literatura, membre de grups de recerca, autor de diversos llibres i guanyador, amb en Jaume Cela (la seva parella literària), del Premi Rosa Sensat de Pedagogia el 1992. Ja veieu, un mindundi qualsevol, jejeje!
Però com que sóc persona de valorar les persones pel què són i no pels títols que tenen, us transcric un petit extracte d'algunes de les coses que en diu en Jaume al seu llibre Calaix de mestre:

De'n Juli admiro moltes coses. La primera és la seva intel·ligència endreçada.[...]N'admiro també la cultura, aquell pòsit que diuen que queda quan tot ho hem arribat a oblidar. Una cultura ben fonamentada, plena de referències a personatges com Kant, Levinas, Paul Ricoeur, Hanna Arendt, Aristòtil, Homer, Espriu i uns quants noms més de qui en coneix el nom i els miracles i els sap relacionar com aquell bon arquitecte que construeix un pont entre dues ribes que semblen innaccessibles.

N'estimo, a més, el bon cor. Sobretot n'estimo el bon cor. En Juli és un bon home i és un home bo.

[...]En Juli sap treure de mi tot allò que tinc de bo i ben pensat poques coses més podem demanar a una persona que inclous en el sac de l'amistat.
Però si hi ha un Juli que em sorprèn, que em fa sentir útil, és en Juli que dubta. [...]aquell Juli que em fa sentir un igual quan sempre va una passa més endavant que no pas jo.


Vaig tenir la sort de tenir-lo a la facultat a primer de carrera. Mentre a la resta d'assignatures el professor xerrava i xerrava mentre nosaltres agafàvem apunts, en Juli et feia viure allò que explicava, et transmitia la passió per la docència d'allò més. Oh! podríes passar-te hores allà, escoltant-lo mentre parlava de les quatre nocions bàsiques que ha de tenir qualsevol que vulgui fer de mestre. Quina manera de viure la feina, quina convicció en el paper del mestre com a acompanyant de l'infant en el seu descobrir diari, quines ganes d'anar més enllà, de millorar, de buscar nous coms i nous perquès! Mai m'ha dolgut tant el final d'una etapa, com quan vaig deixar de tenir-lo com a mestre.

Per sort, i com us deia en començar, de vegades el destí ens pica l'ullet quan menys ho esperaves.
Anys més tard, i amb la poca vergonya que em caracteritza, li vaig enviar un mail. Volia explicar-li què feia, com m'anava la vida, tot i estar convençuda que, si em contestava, seria una resposta de cortesia sense res més. Com m'equivocava! Recordava perfectament qui era i quines circumstàncies m'envoltaven, s'interessava per la meva vida i, a més, m'oferia el seu suport per tot allò que pugués menester.

No vaig gosar molestar-lo més -de vegades em surt una mica la vergonya- fins fa prop d'un any. Preparava les oposicions amb una proposta de treball de la llengua i la literatura a 3r de Primària i vaig pensar que potser, essent la bona persona que crec, podria fer-hi una ullada i dir-me'n el què.

Va fer molt més que això. Va reunir-se amb mi unes quantes vegades, va llegir-se i rellegir-se cadascuna de les parts que anava redactant. Em va donar consells, consignes, ànims, esperances. I el més important de tot: va tractar-me com a una igual. Va escoltar cadascún dels meus dubtes, de les meves suggerències, de les meves opinions, amb la mateixa consideració amb què escolta gent que em dóna mil milions de voltes en experiència educativa.
Em va fer sentir algú important per a ell. I vaig aprendre'n, de nou, una lliçó: la de l'autèntica modèstia. Quan li vaig dir com havia quedat d'estranyada davant l'admiració que em professava per com porto la malaltia, em va respondre: i és clar, que t'admiro! Per què no ho hauria de fer? I em vaig quedar sense paraules.

Espero que algú, quan sigui, se n'adoni del talent que tenim en el Juli. La meva admiració ja fa temps que la té guanyada.

dissabte, d’octubre 06, 2007

K.O. tècnic


FATIGA [S.XI de fatigar]


f 1 FISIOL 1 Estat de cansament general a conseqüència d'una activitat molt intensa o prolongada, sigui física o intel·lectual.


3 TECNOL 1 Disminució de la resistència a la ruptura d'un material elàstic sotmès a tensions d'intensitat i de signe variables, el qual material pot arribar a trencar-se sense depassar el límit d'elasticitat, és a dir, sense deformar-se.

ESGOTAMENT
2 Pèrdua extrema de forces.
Gran diccionari de la llengua catalana
Enciclopèdia Catalana

La fatiga és, segurament, un dels símptomes que tothom entén menys de la meva malaltia. El dolor és més fàcil d'entendre, pel fet que tots, en un moment o altre, hem passat alguna malaltia, lesió, etc que ens ha fet veure les estrelles en ple dia.
Però amb la fatiga, per desgràcia, el nivell de comprensió baixa en picat.
De la poca gent a qui a la pregunta: "què et passa?", els responc sincerament: "estic fatigada", un grup reduïdament ínfim entén realment de què parlo. Per a la resta, és només un sinònim de "estic cansada", i creuen -amb tota la bona fe del món- que descansant una estona, passarà.

I no és així. No passa descansant. No és deguda a cap esforç sobrehumà tipus córrer la marató.
I el més fotut de tot: no sé com evitar-la.
Bé, sí, podria esdevenir una mena de Renfe en serveis mínims i dedicar-me només a fer vida de bebè: dormir, menjar i píííííp!

Però m'agrada pensar que encara tinc moltes coses a fer en aquesta vida, que sóc més o menys jove, i que amb l'ajuda i comprensió dels altres -esto va por ti, Escubi!- puc anar fent una vida més o menys normal: treballar, estar amb els amics, gaudir de la parella, ...

Aquesta setmana, però, ha estat una de les pitjors de la meva vida en quant a sobreviure a la fatiga: ja dilluns, el meu cos va dir prou!
I tot i això encara he tirat endavant la resta de la setmana, comptant-hi un claustre el dimarts de 5 a 7 de la tarda, i una reunió de pares el dijous, de 8.30 a 10.30.
El meu cos, però, s'ha tornar una mena de disc ratllat, i cada vespre ha cridat uns PROU! tipus Cuní, que em feien plorar d'esgotament.


I he petat. He passat de la primera definició de fatiga, a la 3a, la de tipus tecnològic. I no sé com m'ho faré per recollir els trocets de mi i tornar-ne a fer la Mafalda de sempre.
Però sé que ho faré. Sé que ho he de fer.
Vull ser jo!

dimarts, de setembre 25, 2007

Estúpidament feliç


Potser el secret és acontentar-se amb poca cosa. O potser és, senzillament, preocupar-se per allò important.

Amb el pas del temps els meus problemes, lluny d'empetitir-se, van en augment. Les obligacions de l'edat adulta: feina, factures, parella, família, ... són cada cop més nombroses, i, sovint, es presenten problemes en més d'un d'aquests àmbits alhora.

I malgrat tot, sóc raonablement feliç.

Calculo que la única cosa que ha canviat és la perspectiva des de la qual valoro cada una de les coses que em passen en cada parcel·la de vida. I vistes amb aquestes "ulleres", temes importants, d'aquells que paguin la pena perdre la son, no n'hi tants.

Clar que a tots ens preocupa la fam mundial, la contaminació i i les grans misèries de la humanitat, però no és això el que més preocupa a la massa general. Quantes vegades no haureu parlat amb un amic de com us arriba a preocupar que tal persona t'hagi dit tal cosa o que tal altre hagi ascendit abans a la feina que no pas tu?

Ens passem la vida amb uns mals de cap increïbles per autèntiques banalitats. I a passar d'aquestes banalitats només se n'aprèn a hòsties. I jo no sé si és perquè n'he rebut tantíssimes o perquè em faig gran, però cada dia em mengen menys el temps les "grans" preocupacions del dia a dia.

Eps! Amb tot això no vull dir pas que em cregui superior a ningú o m'hagi tornat insensible de cop i volta. Què va! Encara em preocupa si el Barça guanyarà la Lliga i m'emprenyo quan sento comentaris desagradables sobre mi.

És només que, després de tantes bufetades, començo a estar cansada de preocupar-me per coses que no duen enlloc. I m'he declarat insubmisa de menjades de coco. A partir d'ara, si ets un estúpid, t'ignoraré, perquè trencar-me les banyes intentar fer-te enendre la realitat, no paga la pena.

Au, fins a la pròxima!

dissabte, de setembre 22, 2007

Temps d'hospital


De bon matí, pujo al cotxe. Això no és cap novetat, si tenim en compte que forma part de la rutina diària: agafar el cotxe i encaminar-me al poble on hi ha l'escola.

Avui, però, és diferent. Enlloc de seguir la corrua de cada matí, giro direcció al Trueta. Tornem a estar ingressats.

Per aquells qui fa temps que em llegiu, sabeu que la salut -la meva inclosa- no és precisament el punt fort de la meva família. En poc més d'un any, han operat a mon pare del cor, a ma mare del càncer de pit, i ara, de nou, li toca el torn a ma mare. L'operació no és gran cosa, però el risc és alt: amb el seu cor fet pols, qualsevol anestèsia pot resultar mortal.

Així doncs, nerviosa per com anirà tot plegat, m'endinso en el món de la vida hospitalària. Un món en què el temps i l'espai són diferents de la resta. El temps, hi passa a un ritme especial, marcat per els canvis de torn de les infermeres, les hores dels àpats, el moment de les cures, ... I l'espai, què dir? Queda reduït al mínuscul espai del voltant del llit del malalt i passadissos confrontants. En aquests racons, hi estableixes el teu campament-base: revistes, ampolles d'aigua, jocs de taula, walkmans, ... conviuen dins l'armariet que fa de tauleta de nit del pobre malalt, que es troba envaït per tot d'estris destinats a fer més lleugeres les llargues-llarguíssimes hores d'inpas hospitalari.

L'operació ha anat bé. El metge ens posa al dia dels resultats, que tot i ser bons, són poc esperançadors: caldrà una nova intervenció si pretenem que torni a caminar, i s'han d'evaluar molt detingudament els riscos, que són elevats.
Intentem centrar-nos en el fet que ha anat bé i rodegem la mare amb tot el caliu que som capaços de trametre, que no és poc. M'envaeix, de nou, una gran admiració vers una persona que sempre havia jutjat com a feble: està molt més animada i forta ella, després de tot plegat, que no pas jo. Una nova lliçó de la vida.

A l'hora d'informar a tothom de com ha anat, no puc estar-me de comentar-li a en Pep, un neguit-disgust que porto a dins fa massa temps: la impotència que experimento cada vegada que algú, creient-se vés a saber qui, em deixava anar: a ta mare el que li passa és que s'imagina que té dolor i s'ho creu tant, que acaba experimentant-lo!
Que dius: ara ho entenc! El càncer de mama i el menisc trinxat són al·lucinacions col·lectives!

COP DE MALL a la gent amb comentaris així!

divendres, de setembre 14, 2007

El repòs de la guerrera


Arribo a les 5 de la tarda a casa. Pujant amb l'ascensor, vibra el mòvil. No em molesto ni a mirar-me'l.
D'entrada a casa, responc a l' "Hooola, com ha anat avui?" de l'A., amb un grunyit: grrrrrrrr! Porto 3/4 d'hora buscant aparcament (la mitjana de temps que tardo des que ha començat l'escola), amb la qual cosa, el fet d'haver plegat a les 4 -meravelles de l'horari d'aquest any-, m'ha servit de ben poca cosa.
El pobre, acostumat al meu mal humor i la tirallonga de renecs i inútils reflexions al cas que li deixo anar cada dia, acaba dient-me allò de: "Però ara ja ets a casa! Què vols, per berenar?"

Dues torrades amb mantega i melmelada ajuden a endolcir el meu humor. Començo aleshores la meva sessió d'anècdotes de l'escola.
Avui l'escena estrella és la del nen que, després de dir-los que havien de pintar el dibuix de la fitxa, m'ha deixat anar:
-jo no ho pinto, eh?!

I ha respost al meu atònit:
- per què?- amb un:
-perquè no vull pintar!- com si fos la cosa més normal del món.

Tot i això, el premi se l'enduu l'estrella convidada: la nena de 7 anys que a l'hora del pati ha demanat a la mestra per entrar al lavabo urgentment:
-Què et passa?-me li diu la mestra, mig espantada.
-M'he de retocar el maquillatge!
(aclaració: la nena i una troupe de 2 companyes més, van cada dia maquillades a l'escola).

Sense comentaris!

La primera setmana d'escola ha anat doncs, raonablement bé. Com sempre, hi ha pares, criatures i mestres que són per llogar-hi cadires. Però el dia a dia a l'aula s'està convertint, després de l'aclimatació, en la rutina que tan m'agrada: aprenentatges, somriures, confidències,... allò que fa la meva feina tan apassionant.

Ara m'acabo de fer una bona dutxa amb l'olor d'una espelma de canyella. Aviat soparem, i me n'aniré a dormir amb el somriure a la cara de qui sap que demà no ha de matinar.

divendres, de setembre 07, 2007

Reivindicació del mestre



Llegir articles com aquest fan que una vulgui seguir endavant amb una feina que, en el meu cas, és totalment vocacional.


Reivindicación del maestro
Lluís Foix | 06/09/2007 - 22:47 horas


Empieza el curso escolar y quiero hacer un homenaje al maestro. Todos hemos tenido maestros, hemos aprendido de ellos, los hemos idealizado, los hemos odiado y querido. Pero son los maestros los que han cincelado nuestra personalidad, junto con nuestros padres y entorno familiar.

El maestro no es bien tratado por la sociedad, por los padres y por los alumnos. Es una pieza principal en la formación de las generaciones futuras. Y le hemos convertido en un funcionario al que se le piden responsabilidades como a un jefe de sección de un ministerio.

Se aprueban leyes de educación, se reducen o aumentan los alumnos por aula, se dotan presupuestos. La educación no es una política sobre infraestructuras o sobre el crecimiento económico. Es el nervio de la espina dorsal que hace a una sociedad decente.

Propongo un reconocimiento más generoso, más sincero y más respetuoso a este cuerpo de cientos de miles de personas que no serán una referencia para sus alumnos si la sociedad les trata, los tratamos, como meros trabajadores de la cultura.

He leído, he estudiado, he viajado, he transitado por los autores clásicos y modernos en mi recorrido profesional. Pero todo lo importante que he aprendido me lo enseñaron dos maestros, en un pequeño pueblo leridano, hasta que cumplí 14 años. Todo lo demás ha sido guarnición.

Ramón Capell y Ramón Barrull. Así se llamaban.Tenían el orgullo de ser maestros, que no enseñantes, pedagogos o profesores. Maestros a secas y con una gran autoridad. Los dos eran hombres sencillos, de convicciones profundas, solidarios, paradigmas del esfuerzo personal, exigentes y responsables de educar a grupos muy reducidos de adolescentes en aquellos tiempos tan duros de la posguerra en España.

El señor maestro, el señor rector y el señor médico. Tres señores a los que se no se les tuteaba, que se les respetaba, que eran cómplices de todos, que eran una referencia para una sociedad que no estaba imbuida por el dinamismo del mercado y el hedonismo del consumidor.

Un respeto que era compartido por los ignorantes y los cultivados, por los enfermos y sanos, por los que creían o no creían.

Dos maestros que me enseñaron el valor del esfuerzo, del respeto al otro, de la justicia y de la libertad. Para mí fueron dos figuras que me enseñaron a transitar por la vida sabiendo que no se puede pisar a los demás, que mi libertad no puede destruir la del otro, que en el estudio y en los libros se encuentran nuevas vías para tener un conocimiento más matizado del mundo que nos rodea.

Los maestros de antes no eran mejores que los de hoy. Lo que sí que me parece que ha cambiado es la percepción de la sociedad, de los gobiernos, de las familias sobre la función de estos héroes de todos los tiempos.

Ya sé que estos comentarios no son políticamente correctos. Pero me parecen más interesantes que despreciar al maestro, atacar su autoridad, dejarle de lado, quizás porque de lo que se trata es de formar ciudadanos que tengan éxito al margen de otras consideraciones.

dimarts, de setembre 04, 2007

Passions de fusta


Amb el retorn a l'escola, retrobo, de propina, una de les meves debilitats: els llapissos de fusta.

Els tecnòcrates com el meu home, us diran que és molt més pràctic el de mines, que si l'altre embruta, que si el "seu" no necessita que se li faci punta, mil aventatges. D'acord.

Suposo que la predilecció pels llapis de grafit -els de tota la vida-és més de caire sentimental: aquell tacte de la fusta, el traç del grafit damunt el paper, l'olor de fusta quan has fet punxa,...

Com amb qualsevol afició, intento disposar-ne d'uns quants a cada espai per on em passejo: el despatxet de casa, el menjador, l'aula, l'estoig, ... en fi, tot un estoc de llapis esperant-me per quan els hagi de menester.
La neura per tenir-ne arreu, però, m'ha dut al per si de cas: en una safateta dins el calaix de l'escriptori, hi tinc una caixa de 12 llapis -sí, sí, ja vaig amb capses tipus lot de les que comprem a les escoles-, que sempre vaig controlant que estigui completeta, no fos cas que anés a buscar-ne un i...no ho vull ni pensar!

Us deixo, vaig a fer deures per demà. Amb llapis, of course!

dimecres, d’agost 29, 2007

El meme del 8


1.Tinc pànic a la mort. I com li passa a en Clint, no al patiment, sinó al fet de saber que deixaré d'existir. Em poso malalta només de pensar-hi

2.No suporto:
  • la gent que fa soroll mentres menja
  • les expressions: "t'has d'animar!", "no n'hi ha per tant" i, la pitjor de totes, "doncs jo conec una noia que també té fibromiàlgia i està la mar de bé!" Brrrrrrrrrrrrrrrr!
  • la pudor de suat
  • els pares d'alumnes que pretenen que facis la teva feina, la seva, i a sobre, ho facis sense castigar mai al seu fill.
  • els psicòpates al volant. Si et vols matar, fes-ho sol i deixa'm tranquil·la!
  • els cartells amb faltes d'ortografia
  • ...
3.Cada començament de curs passo la nit abans del primer dia, en vetlla. Doncs això, que diumentge vinent ja tinc clar que no podré dormir.

4.Em senyo quan surto de casa.

5.Rareses meves:
  • m'agrada respondre enquestes
  • he vist Antaviana unes 20 vegades, la majoria des de bambelines
  • vull una casa! He viscut tota la vida en pisos i vull un jardinet, hombre ya!
  • m'agradaria tenir 3 fills.
  • sóc esquerrana per a quasi tot, menys pel ratolí de l'ordinador i per xutar.
  • em dutxo amb aigua calenta tot l'any
  • sóc fan de l'Ángel Martín
  • m'encanta rebre cartes
6.M'he aficionat a la fotografia. M'apassionen, sobretot, els retrats en blanc i negre.

7.El meu número preferit és el 7. De fet, vaig néixer un dia 7 de l'any 77!

8.No m'agraden els nombres parells!

Ho sento, però no passo el meme a ningú. O més ben dit, el passo a tothom qui figuri a la columna de blocs que llegeixo. Apa, teniu feina!

dilluns, d’agost 27, 2007

Canvi de rols


Ahir et vaig tornar a veure. Aquesta vegada feia força temps -mesos, potser?- que no et veia la cara.
Amb la petita, per sort, ens veiem sovint, i, si li vaga, m'explica els seus petits-grans problemes. Amb tu, en canvi, crec que no he tingut mai una conversa d'aquest estil. Ets, de lluny, el més enigmàtic de tots. Et miro, i no sé mai què penses.

El canvi de rols està essent per a mi d'allò més difícil. Per a mi, seguiu essent els meus nens, els meus fillets, aquells a qui arrossegava cada matí a l'escola i controlava que es mengessin el berenar sense fer massa soroll. I de cop us veig, cadascun amb la seva parella, amb la vida encarrilada, i m'entra aquella sensació angoixant de que jo ja no hi pinto res.
I em costa moltíssim païr-ho.

Diuen que a tots els pares els costa admetre que els fills s'han fet grans. Suposo que en el meu cas, és el mateix. Altres vegades he hagut d'assumir rols nous, i ho he fet de bon grat.
Aquesta vegada, però, em costa molt més l'aprenentatge. Abans, per les condicions que vosaltres i jo sabem, el meu paper era clar: posar folres als llibres i comprar el material escolar, ajudar-vos a banyar, controlar que no féssiu massa brega en dies crítics, assegurar-me que esmorzàveu, berenàveu, i menjaveu tot el que calia (és un parlar, petita, és un parlar!), ajudar-vos a entendre tot allò que passava al vostre voltant,...

No pretenc pas fer-me l'heroïna, ans al contrari: em sento la més anti-heròica entre els mortals.

Sé que vosaltres heu hagut d'assumir també moltes coses i que potser vau sentir-vos abandonats quan vaig decidir estudiar, casar-me -sé que la petita, el dia del casament, va sentir com em perdia una mica més encara-,...

Només espero que ho entenguéssiu i sapigueu que sempre, sempre, seré al vostre costat.

Del Bitxo-Bola al Pel i la Uts de casa.

dimecres, d’agost 22, 2007

Carta al director


Mon pare m'ha demanat que escrigui, en nom seu, una carta al director a dos o tres diaris. Us en copio el text:

La meva dona pateix un conjunt de malalties que l'han transformat en una persona depenent de l'ajuda d'algú altre per realitzar gran part de les tasques diàries bàsiques de qualsevol persona. Conscients de la possibilitat d'unes ajudes per part de diferents Administracions, a mitjans del 2004 vam sol·licitar una valoració del grau de dependència que pateix.

Varen tardar un any i mig des de la sol·licitud, a fer-li les diferents exploracions. Mig any després, el setembre de 2006 -i havent passat 2 anys des de la petició de valoració- ens varen fer saber el resultat: un 77% de grau de dependència.

Ha passat quasi un any des d'aleshores i seguim sense rebre cap tipus d'ajuda a la qual, això sí, l'Administració ens reconeix tot el dret a rebre. I mentrestant, anem pagant unes despeses sanitàries que aviat serem incapaços d'assumir. Fins quan ens caldrà esperar?

dijous, d’agost 16, 2007

Muts i a la gàbia (1a part)


Si fa un temps se'm rebel·laven les cuques, ara la situació és pitjor, ja que qui se m'ha revoltat és el meu propi cos.

Vet aquí que una vegada...

hi havia la Mafalda fent de cangur de la seva nebodeta. De seguida -ella és una cangur i malalta experimentada- s'adonà que el fet que la nena estigués malaltona podia derivar en una pròpia malaltia. Amb tot, mai va imaginar la magnitud de la tragèdia.

Divendres començà a notar-ne els primers efectes: que si el nas tapat, que si una mica de tos,... Poqueta cosa.

-Un refredat normal i corrent- es deia a si mateixa per intentar convèncer-se d'aquesta realitat.

Però el seu cos no pensava el mateix. Dos dies després -diumenge- i amb els símptomes del refredat anant a més, aparegué el mal de queixal. I no un queixal, no! Dos!
Patint en veure la seva dona amb aquest dolor, el marit s'oferí a fer-li una revisió dental gratuïta d'innexpert total a la seva parella. Armat amb una cullera i un llum potent, procedí a la inspecció bucal:

-Tens una càries en aquest queixal, l'altre no el puc veure però suposo que és el del seny intentant sortir- fou el seu diagnòstic.

-Però si ja vaig tenir-hi una càries i el tinc empastat!-replicà desesperada la Mafalda. Però fou innútil. El diagnòstic estava dictaminat.

Amb aquessta situació, la nostra heroïna es vegué obligada al sacrifici més gran que se li pot demanar a algú de la seva espècie: guardar silenci.

Passaven els dies -ja era dimecres- i la situació, enlloc de millorar, anava a pitjor. Les amígdales de la nostra protagonista havien adquirit el tamany de les boles de jugar a bitlles, i el queixal semblava sumar-se a la lluita contra la paciència i el dret a dormir de la pobra Mafalda. De res servien els Nolotils, els preparats pel refredat, i totes les potíngues que el seu pobre estòmac fos capaç d'assimilar. Calien solucions dràstiques:

-Demà mateix me'n vaig al metge. I a primera hora, demanaré visita al dentista!- cridà interiorment, incapaç d'articular paraula desde feia ja cinc dies seguits.


Continuarà...

dijous, d’agost 09, 2007

Fer de pares


Aquests dies en què exerceixo de mare putativa de la Laia, confirmo com n'és d'important la feina dels pares.
Al meu entendre, educar una criatura és una feina difícil, extenuant, i d'alta responsabilitat.
Qualsevol pot ser pare -quan parli de pare vull dir tan pare com mare, deixeu-me ser políticament incorrecta-, però fer de pare és tota una altra cosa.

Aquestes són algunes de les conclusions a què he arribat a força de dies amb la Terremoto d'Alcorcón:
  • dormir una nit sencera és com la pluja de bitllets legals del cel: un miracle. I els miracles s'han d'aprofitar.
  • el millor personatge de Buscant a en Nemo, la tortuga Crash. A part d'enrollat, carinyós i atent, sap allò que caldria saber a tots els pares: de tant en tant, els fills han d'equivocar-se i fer-se mal, aprendre és això.
  • l'hora de dinar es diu així perquè una criatura pot tardar, de mitjana, una hora per menjar-se un plat de macarrons. I jo que pensava que servidora era lenta menjant!
  • els petons són màgics: tan curen les ferides del cos, com les dels sentiments.
  • les criatures fan, quasi sempre, allò que veuen a casa: si mai han sentit donar les gràcies, perquè haurien de fer-ho ells?
  • les tovalloletes són un dels millors invents del segle XX: no hi ha taca ni superfície que se'ls resisteixi!
  • la millor aventura? Una tarda al parc. Demostrar que saps pujar sola al tobogan és com tocar el cel amb les mans.
  • qualsevol estri pot ser una joguina. Les pinces d'estendre la roba són blocs de construccions xulíssims, la capsa de les joguines, una nau espacial, ...
En fi, obvietats que segur que aquells que teniu criatures fa temps que coneixeu.
Deixeu-me donar-vos, a aquells qui feu de pares, el meu reconeixement més gran: no hi ha tasca més important que educar una criatura.

dilluns, d’agost 06, 2007

Pluja d'agost


Plou. La pluja que semblava no acabar d'arribar mai, per fi a fet acte de presència. I ho ha fet com a mi m'agrada, amb una bona tempesta.
El cel de Girona s'ha enfosquit de cop i ha començat l'espectacle de llamps i trons que acompanyava el teló d'aigua que queia sense fi.

M'agrada que plogui. M'agrada, sobretot, veure ploure mentre estic a casa. Contemplar l'espectacle de la natura des d'una posició segura, sabent-me protegida per les quatre parets de l'habitació.

Ara, per exemple, escric aquestes paraules des del meu raconet del menjador. Sobre l'escriptori, l'espelma de canyella que fa temps que crema, i un pot de llapis de fusta dels que m'agraden tant. I mentrestant, de fons, el so de l'aigua i els trons, i del degoteig de la pluja en topar amb la barana del balcó.

Quan d'aquí unes hores em fiqui al llit, ho faré posant-me de cares a la finestra, per poder seguir contemplant l'espectacle mentre l'A m'abraça i em sento protegida per ell i per la fina tela dels llençols.

divendres, de juliol 27, 2007

La bellesa dura 24hores


L'hibiscus ha florit i l'alegria que això em produeix només la minva saber que la flor dura només 24-48h.
Així doncs, vaig a seguir contemplant-lo.
Bon cap de setmana!

Més fotos, aquí.

dijous, de juliol 26, 2007

Lollypop


Aquesta és una de les cançons que fan que tingui ganes de no saber el poc o molt anglès que sé. La cançó em té enamorada, però la lletra...
En fi, us la deixo. A mi em dóna marxilla. A veure si a vosaltres us posa de bon humor, també.
Salut!

dimecres, de juliol 25, 2007

Barreja d'emocions


Cada vegada que acompanyo ma mare a l'ICO (l'Institut Català d'Oncologia) a Girona, m'envaeix una barreja de sensacions enorme.

D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.

D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".

El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.

Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.

Petons!

dimarts, de juliol 24, 2007

Algú té un llumí?


Sé que amb el post d'avui em guanyaré algunes enemistats, però: M'alegro de la apagada d'ahir. Apa, ja està dit!
No és pas que la fibro m'hagi tornat mala persona de cop i volta i em posi a desitjar-vos mal a cap de vosaltres. És, senzillament, que espero que l'apagada a la capital serveixi per a donar un toc d'atenció a les companyies elèctriques.

Com en moltíssimes altres temàtiques, les autoritats no reaccionen fins que els afectats són ells mateixos o la gent que crida és moooolt nombrosa. I quan passa això? Quan el desastre ocorre a Barcelona.

Al poble on he viscut quasi tota la vida, un d'aquells de costa tranquil·lets al Baix Empordà, això de les apagades és el pa de cada dia. Cada any (sí, sí, que no hi ha hagut any sense apagades, comprovat!), se'n va el llum entre dues i tres vegades. I tu, allà, amb cara de màrtir, sabent que no et servirà de res queixar-te, que ningú farà cas de 7000 habitants d'un poblet del nord-est del país.

A casa, quan començava a ploure o fer tramuntana, a part d'assegurar-nos que les finestres estiguessin ben tancades, la segona ordre del dia era: "i vés a buscar les espelmes que després no les sabrem trobar!"
He viscut tota la infància i la adolescència amb la creença que haver de tenir els llumins i les espelmes a prop per a quan se'n vagi el llum, és d'allò més normal.
Després, però, t'ajuntes amb un de Barcelona que et mira amb cara de pócker quan et sent verbalitzar aquesta afirmació. Això sí, després d'uns quants anys convivint amb la teva realitat, canvia la cara de pócker per la d'indignació.

Així doncs, gent de la capital, indigneu-vos força, a veure si de rebot, hi guanyem tots plegats.

Salut!

dilluns, de juliol 23, 2007

Anuncis per paraules


Em trobo molt malament i faig vida al llit.
Quan la fibro es decideixi a deixar-me tornar a ser persona, torno.
Petons!

divendres, de juliol 20, 2007

Senyores i senyors...

HE APROVAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Metamorfosi


Començo a pensar que estic mutant en una altra persona. Els símptomes són nombrosos, i començo a pensar que hauré d'anar a que algun científic despistat m'analitzi a fons:

  • plantes de què em cuidava fins l'any passat:0-1. Plantes actuals:5 i en vull més!
  • sempre era la primera en llevar-me. Ara hi ha dies en què l'A., en veure'm desperta, deixa anar: "Ja s'ha aixecat la marmoteta!"
  • com més va, menys em preocupa el que pensin els demés. He fet meu allò de saber qui realment t'importa i centrar-me en ser feliç i fer-los feliços.
  • no m'havia arreglat ni maquillat en ma vida. Ara m'encanta cuidar-me i intento vestir-me de manera que em diguin: "i que n'estàs, de guapa, avui!"
  • mitjana d'anades a la platja els darrers estius: 2-3 per temporada. Cops que hi he anat aquest any: 3 (+ 1amb la barca) i repetiria avui mateix! He de dir, en defensa meva, que hem trobat un raconet on s'hi està de conya i hi ha poquíssima gent.
  • cada cop tinc més barra, i defenso allò que crec just amb ungles i dents.
Com veieu, hi ha una mica de tot: trets banals, i d'altres més importants.
He arribat a la conclusió, errònia o no, que segurament, allò que em passa, és que m'estic fent gran.

Bon cap de setmana!

dimecres, de juliol 18, 2007

Llençols nets


Estirada al llit, m'abraço al coixí i n'oloro la flaire: mmmmmmm! Avui hem fet bugada i acabem de fer el llit amb els llençols acabats de sortir de l'estenedor.

M'encanta l'olor a roba neta! Si mai fes un rànquing amb les olors que més m'agraden, em sembla que ocuparia la primera posició.
Em dóna una sensació de comfort, de benestar, d'allò més agradable.

Amb el temps m'adono que els meus records, més que estar plens d'imatges, estan plens d'olors, gustos, i sensacions tàctils. L'olor de croisants acabats de fer em transporta a les nits d'estiu al poble; el tacte de llençols tensats, als llits hiper-tibants de la infantesa; el gust de xocolata, als esmorzars de diumenge multitudinaris (era l'únic esmorzar de la setmana que fèiem tota la familia junts, i si sou 4germans, entendreu això de multitiud ;-p); ...

Potser per això m'he aficionat a la jardineria: ma mare s'ha passat mitja vida (almenys els 30 anys que fa que la conec), voltada de flors, amb aquella olor a terra mullada que quedava al menjador després de regar. Suposo que associo aquesta olor a la imatge de la mare. Chi lo sa!

Per això també m'agrada tant i tant la cançó Bocins de tu d'Els Pets, per tota l'alegoria a gustos, tactes i olors que enumera.

Salut!


dimarts, de juliol 17, 2007

La família botànica creix


Per calmar els nervis fins al divendres (quan sabré si he entrat en el meravellós món del funcionariat o no), he decidit concentrar totes les energies en altres coses.

Per això. avui, ni corta ni perezosa -bé, perezosa, una mica-, me n'he anat a comprar plantetes noves...

Qual Indiana Jones en busca de vés-a-saber-quin-coi-de-tresor, m'he encaminat al Mercat, on sé que hi ha, almenys, dues parades de plantes i flors.

La noia que m'ha atès és d'aquelles que dóna gust tractar-hi: amb paciència, m'ha anat ensenyant plantetes que s'ajustessin a allò que jo demanava, literalment: plantes que creixin i que no costi gaire cuidar-les.
Que dius: aquesta noia és una crack, si aguanta descripcions com la teva. Pozí!

Al final, me n'he anat amb un Ibiscus que ja és al balcó del menjador parant el sol, i un Spathiphyllum, o Cuna de Moisés pels amics, que és al meu costat amb cara de a-veure-quina-pertorbada-m'ha-tocat-per-mestressa.

Ho he descarregat tot a casa i me n'he anat al Tot a 1€ a comprar testos i altres eines per fer la feina de jardinera oficial.

He tranplantat les noves adquisicions i, de passada, he arreglat una miqueta la menta - que no llenço encara pensant allò de "mentre hi ha vida, hi ha esperança", i he penjat l'heura amb un apanyo al balcó de la cuina que ja veurem quants dies dura.

Espero que les cuques no se'm tornin a rebel·lar, que amb la menta agonitzant ja en tinc prou!
Podeu veure les fotos de totes les meves nenes fent click aquí.

diumenge, de juliol 15, 2007

A un pam de la glòria


Amb en permís de'n Pep (o posa-li Angu, també), per robar-li la frase feta, us faig saber que he superat la part d'oposició.
Demà dilluns, al matí, em toca presentar els mèrits, que són el temps treballat, els cursets fets, etc. i que han d'acabar de fer mitjana amb la nota.
El resultat final serà el que determinarà si entro o no a formar part del meravellós món del funcionariat.
Desitgeu-me sort!

divendres, de juliol 13, 2007

Micro relat


Vaig presentar el relat que us deixo aquí en un concurs de la Generalitat.
No he guanyat (ni tan sols finalista), però m'ho he passat bé escrivint-lo.



EVIDENTMENT


En Ramon Dalmau l'emprengué a cops de paraigua contra aquell desconegut després d'una discussió fútil. El deixà sol, inconscient, en aquella parada de bus enmig del no-res.

Tres anys després, el citaren per fer de jurat en el cas d'aquest homicidi. Havien detingut un carterista habitual, Juan Gutiérrez, amb la cartera del difunt.

En Ramon, evidentment, el votà culpable, i acabà convencent els membres indecisos del jurat. Deu anys a la garjola.

Ell, evidentment, rebé un ascens a la feina: els bons ciutadans han de ser recompensats.



dimecres, de juliol 11, 2007

Lletres, bits i pàgines web


Tot i la meva profunda ignorància tecnològica, m'apassiona el món d'Inernet.
L'uso cada dia per a mil coses diferents: hi llegeixo els diaris, busco rutes per anar a un lloc determinat, hi penjo fotos, ...
Suposo que part d'aquesta passió és que, a través de la xarxa, he fet bons amics, com tots vosaltres. Gent que, sense ni saber ni com et dius, t'ofereix suport moral quan estàs ensorrat, i celebra amb tu les alegries. Què més pots demanar?
Sí, ja sé que res pot suplir el contacte físic entre dues persones: el gest, la mirada, l'abraçada, diuen moltes vegades molts més que mil paraules. Però el fet de poder parlar, intercanviar opinions, animar, etc a gent que tens lluny, hi fa molt.
A més, per a mi, Internet ha suposat el primer pas per després establir amistats "físiques": persones que havia conegut a través de la xarxa, han esdevingut grans amics amb qui quedo sempre que puc i, fins i tot, un s'ha acabat convertint en la persona amb qui comparteixo vida des de fa una pila d'anys, el meu marit.
Últimament m'envaeix, però, la sensació que m'estic quedant enrere, que la cosa avança, avança i jo no puc seguir el ritme com desitjaria i em fa por quedar-me pel camí. Per això atabalo a l'A demanant-li que m'expliqui com es fa això, o allò, o què coi vol dir això del 2.0 (i no parlo de Gran Via 2,eh?!). I ell m'acaba engegant: "No sóc l'Enciclopèdia, jo!"
Avís a tots els informàtics de la sala: o dissimuleu, o correu el perill que us ataqui amb preguntes d'algú ben perdut en aquest món que avança massa ràpid per a una iaiona com jo.

diumenge, de juliol 08, 2007

Perduts en la immensa mar blava

Mai no havia navegat.
No vull dir que no hagi pujat en una barca, he fet viatges amb barques turístiques d'aquelles amb el fons transparent per veure els peixos.
Em refereixo a anar a la barca d'algú i triar a quin indret de mar et vols anar a perdre.

De petita, cada cap de setmana feiem el mateix ritual amb els meus pares: agafar el cotxe, plantar-nos al port, i passejar entre les barques. Ho vam fer des que en tinc memòria; primer amb els més petits amb cotxet; més tard, tots plegats en bloc; els últims temps, havent d'empènyer una cadira de rodes. Però sempre, sempre, amb la mateixa teatralització: plantats davant la barca que ens feia més gràcia, ens posàvem a contemplar-la mentre discutíem si tardarien gaire a tenir-nos-la acabada.
Una vegada, quan en aquesta excursió ens acompanyava un dels meus cosinets, ens va mirar estranyat dient: "aquesta barca és vostra?!". Li va costar entendre que no, que només era un joc, que si fos veritat, tindríem mig port i portaríem uns vint anys esperant a què ens la tinguessin a punt. Quan ho va entendre, però, també "se'n va demanar una".

Ahir va venir-me al cap aquesta imatge quan, amb cara de no acabar-s'ho de creure, el meu cunyat s'estranyava que no hagués anat mai amb barca. Ara ja no ho podré tornar a dir. Convidats precisament per ma germana i el cunyat, vam anar a saludar les gavines a Les Medes. Mon cunyat s'excusava de la senzillesa de la barqueta. A mi, em semblava un palau. Diferents angles de visió, suposo.

Va ser una tarda genial. Agafats ben forts a un dels pals (perdoneu la meva incultura nàutica), vam fer cap a les illes. L'A. i jo, no ens movíem gaire, no fos cas que acabéssim de cap a l'aigua. Després, més tranquils, al·lucinàvem amb el paissatge. Quanta bellesa!
Parats a uns metres de l'illa més gran, no vam poder-nos estar de fer una capbussada. L'aigua era fredíssima, però brillant, transparent, preciosa.

Em sembla que guardaré aquest record molt, molt de temps. Avui, estirada al llit, em semblava notar el balanceig que hi havia mentre paràvem el sol estirats com llagardaixos a diferents espais. Em sembla que he trobat el carajo que buscava!

De tornada vaig lesionar-me de la manera més absurda i el cunyat amenaçava de no deixar-me repetir l'experiència. Intentaré portar-me bé i així poder tornar a sentir tot aquell plaer.

Us deixo per avui.
Em queda, només, dues cosetes:
L'una, donar les gràcies a les dues persones que van fer possible una tarda fantàstica. Gràcies, guapos!
L'altra, dedicar-li el post al meu bucanero petitó. Una abraçada, Daniel.

divendres, de juliol 06, 2007

Nota informativa


La última prova ha anat raonablement bé. He dit tot el que havia de dir i he sabut respondre a totes les preguntes que m'ha fet el tribunal. Però (sempre hi ha un però): m'he posat moooolt nerviosa i no he xerrat més de 15 min (en teoria has de xerrar-ne 20!) i ara tinc una contractura de trapezi de 3 parells de nassos.
A més, si aprobo o no depèn de si els agrada allò que els expliques i ja sabeu que de gustos,...
La nota, d'aquí una setmana o 10 dies.
Demà, post amb cara i ulls.
Bon cap de setmana!

dijous, de juliol 05, 2007

La rebel·lió de les cuques


Era qüestió de temps que es rebel·lessin: una no els pot declarar la guerra i esperar que acceptin la derrota sense oposar-hi resistència. I m'han atacat en un punt feble: la planta de menta que vaig comprar no fa ni quinze dies.
Hauríeu de veure la cara de ràbia que gastava ahir quan vaig comprovar que, efectivament, les meves sospites eren reals: la planta tenia okupes.

-Aixó no quedara així!- vaig deixar-los anar en veu alta al balcó.

I veloç com una gacela vaig consultar la Guía práctica para el cuidado de Plantas y Flores que regalaven a la botiga on vaig comprar el test. Allà vaig trobar-me amb la foto rollo "Se busca" del meu contrincant: el pulgó. Igual de ràpida, vaig baixar a la botiga on havia comprat la menta, a comprar-hi l'insecticida.
Vaig comprar-lo, però també vaig sortir-ne amb el convenciment que no hi tornaré a anar: tot i dir-li que, de segur, quan em va vendre la planta, ja estava okupada, la senyora va cobrar-me igualment els 10€! de l'insecticida. I sense ni immutar-se!
Sé que el fet que jo deixi d'anar-hi no l'arruinarà pas, però almenys aniré pel món amb la consciència tranquil·la, au!
Ara tinc la menta en quarentena: ahir la vaig ruixar per tot arreu i ho he de tornar a fer passats 7 dies.

ÉS LA GUERRA!

PD: Demà tinc la última prova de les opos. Seguirem informant.

dilluns, de juliol 02, 2007

Una del dret


Han començat les rebaixes!!!!!!!!!!
Com aquelles histèriques a la porta del Corte Inglés, ahir cap a les onze ja era amb l'A a la botiga, no fos cas que em quedés sense la meva talla! Vaig endur-me'l per la seva gran capacitat de saber què em pot quedar bé i què no. Tans anys amb mi l'han convertit en tot un expert en el meu cos, jejeje! Bromes a banda, té un gust cada cop més exquisit, i m'ajuda a trobar combinacions de peces i, sobretot, a evitar la compra de roba-que-acabarà-en-un-racó-de-l'armari-sense-ni-estrenar.
Havia de comprar-me força roba, ja que des de fa un parell d'anyets m'he engreixat uns quants quilos, i em calia canvi de vestuari.
Vaig disfrutar com un camell, i en vaig sortir amb dos pirates, una samarreta i un regalet per a ma mare.
Després vam voler repetir l'experiència en una botiga d'aquestes de cadena nacional, però ja diuen que "segones parts mai foren bones": quina munió de gent remenant roba, per l'amor de Déu!
Vaig sortir-ne rabent qual gat escaldat i dient-li a l'A que enlloc estaríem millor que a caseta fent el bermut.
I així vam acabar, repanxingats al sofà amb begudes, olivetes i patates xips.
Voleu plaer més gran?
Salut!

...i una del revés


La fibro és com aquells parents que se't conviden cada dos per tres: intentes evitar-los, però sempre tornen per a que no els oblidis. Jo ja fa temps que convisc amb ella, i hem passat aquelles etapes típiques de negació, ira, etc. que diuen que passes quan et donen segons quina notícia.
He après a no viure pensant-me sempre que sóc una malalta, i això hi ajuda força. Es tracta de saber que tens una malaltia i, per tant, no fer trapelleries, però sense que això et condicioni i/o hi pensis constantment. Tal com vaig dir al reportatge per a La Marató de l'any passat, ja no recordo què és viure sense dolor, amb la qual cosa no puc comparar.
Com us deia, ho porto bastant bé, però ella es cuida de que no me n'oblidi. Ahir, per exemple, va saludar-me mentre em posava la crema hidratant després d'una dutxa genial. L'A em mirava estranyat en veure la ganyota de dolor que feia mentre m'intentava aplicar el producte sense lesionar-me massa.
-És la fibro -vaig haver de dir-li-.
I ell es va quedar tranquil. I jo també, perquè almenys sé què tinc, però amb la rabieta interior de saber que, és de suposar, existeix la vida sense dolor.

PD: Aquest matí, en rentar-me les mans, ha tornat a saludar-me i he hagut d'aprendre noves formes d'ensabonar-se les mans sense posar-se a plorar de dolor.