dimecres, de novembre 04, 2009

Petita meravella

Jo no sóc jo. He mutat.

Però no patiu, que la mutació ha estat a fi de bé, i ara sóc una persona molt millor de com era.

Els meus sentits s'han aguditzat i la meva oïda, per exemple, és capaç de distingir el més mínim so produït uns quants metres més enllà.

No només això, sinó que a més, envia la senyal d'alerta al cervell, que activa els ulls de visió nocturna, que es disposen a escodrinyar el petit habitacle situat als peus del llit.

L'olfacte no es queda enrere, i tota jo m'he convertit en una mena de dona amb super-poders que detecten les més minses variacions al meu entorn.

I tot plegat és fantàstic. I ho és perquè no hi ha altre meravella al món comparada amb la que ara mateix dorm a dos metres d'on estic escrivint.

Una coseta petita, d'ulls curiosos, que tot ho vol veure, tot ho vol tastar.
Una persona que fa que la resta no tingui importància, que per un somriure seu aixecar-te cada tres hores no sigui una molèstia ni res semblant.
Un petit miracle que fa quinze dies que m'ha canviat la vida i dóna un nou sentit al llevar-se cada matí.

dissabte, de juliol 18, 2009

Declaració d'intencions

Ja sé que darrerament us tinc una mica abandonats i que no escric res. Prometo un post com Déu mana ben aviat.
De moment, un magnífic discurs de Cyrano de Bergerac en la millor versió que se n'ha fet mai. Gallina de piel!

diumenge, de maig 31, 2009

I a vegades ens en sortim

A vegades una cançó et toca la fibra. Te la toca perquè et sembla ben bé que pensessin en tu quan van fer-ne la lletra.

Aquests mesos em passa amb dues cançons del mateix grup, els Manel. Són una d'aquelles descobertes que fa l'A. de tan en quant. De sobte, un dia, et diu: Escolta't aquest grup, són bons!
I l'escoltes i, en la majoria dels casos, té raó.

Les dues cançons que m'acompanyen els últims mesos són "Corrandes" i "Ens en sortim" i el motiu que fa que les lligui totes dues, el meu embaràs.

M'he passat mesos sense gosar fer-ho públic al bloc, patint constantment per haver-vos de dir que, altre cop, ha anat malament.

Però no ha estat així. De moment, i passats quasi 5 mesos de gestació, la nena està bé, i creix i es belluga tal i com ho hauria de fer.

I començo a pensar que potser sí. Potser malgrat les pèrdues i el repòs els tres primers mesos, l'analítica que denotava alt risc de malformació, i la posterior amniocentesi per descartar-ho, tots els plors i patiments que hem experimentat, han valgut la pena.

Ens ha costat molt, hem hagut de patir encara més, però començo a pensar que els Manel tenen raó i potser Ens en sortim.

Us deixo les "Captatio Benevolientae (Ens en sortim)"

dilluns, de gener 26, 2009

(Re)Descobrir Catalunya: capítol 1. El Baix Empordà

A moltíssima gent li agrada viatjar. Jo no sóc una d'elles.
A mi, doneu-me la tranquil·litat i seguretat d'allò conegut i seré feliç.

Els calés tampoc hi acompanyen i la única sortida transfronterera que he fet va ser la lluna de mel.

Amb tot, les ganes d'anar-me'n al carajo són fortes i acabo llançant-me a l'aventura, en allò que l'A i jo hem acabat per batejar com (Re)Descobrir Catalunya.
Tot just hem fet les primeres etapes, i ens queda molt per recórrer, però els pobles que hem visitat, no ens han decebut gens.

Per començar, ens hem fet nostre allò de "conèixer casa teva" i hem recorregut uns quants pobles del Baix Empordà.
És una terra que conec i estimo després d'haver-hi viscut quasi vint anys, però com passa sempre amb allò que tens al cantó de casa, hi ha racons que encara no havia visitat.

La plaça de Monells és una de les places de poble més plàcides que recordo. Té dues terrasses de bar, a banda i banda, on prendre un refresc a mitja tarda mentre el sol t'acarona els cabells.
Un parell de gats potser us facin companyia, i s'estirin a fer la migdiada als vostres peus. De fons, el so del campanar marcant les hores i els ocells jugant a atrapar-se damunt dels vostres caps.
Així que, si teniu ganes d'una tarda de calma, la plaça de Monells és el vostre destí ideal.

Plaça de Monells

D'altra banda, diria que han estat un centenar i segur que em deixaria les vegades que he estat a Ullastret. I cada vegada que hi vaig m'hi sento bé, calmada, amb la seva plaça emmurallada on veure les criatures jugar, gent asseguda a la terrassa xerrant i avis passant l'estona mentre ho contemplen tot plegat.