diumenge, de maig 12, 2013

La casa que vull

No em considero pas una persona ambiciosa.
Intento tan com puc adaptar-me a la realitat que em toca. Em considero afortunada i dono gràcies per tot allò bo que tinc al meu voltant, que no és poc.

Amb tot, diuen que somniar és gratis. I el meu gran somni és el de fer-me gran, sense soroll ni pressa, veient com creixen sanes i felices les meves princeses. 
Si a més, pot ser a la casa dels meus somnis, encara millor.

No és una casa massa grossa. Té una entrada càlida, acollidora, d'aquelles que conviden a penjar-hi l'abric i oblidar-te del rellotge. 
El menjador i la cuina tenen la mida justa, amb un sofà que incita a passar-hi l'estona abraçats o una taula de la cuina en què es tenen grans converses mentre es prepara el sopar.
Hi ha també l'accés al pati del darrere, en què plantar-hi les quatre verdures que composen el nostre petit hort urbà.

A la planta de dalt les habitacions senzilles, sense grans estridències, tenen el punt just d'espai i confort per a gaudir dels dolços somnis que ens depara la nit. Hi ha el bany i per a mi, la millor habitació de la casa: el despatx-biblioteca. Un lloc ple de llibres fins al sostre en què tota la família pot gaudir de la lectura, l'art o l'escriptura en les dues taules d'escriptori que s'hi han col·locat. És l'espai de l'estudi, el debat o la investigació en un clima de calma i respecte.

Sé que potser passaran els anys i aquest somni no podrà realitzar-se. Em conformo en saber que a hi he estat unes quantes vegades i les seves portes segueixen obertes per a mi. Tan de bo amb el temps sigui digna d'ocupar-ne una com la que ara ocupa una persona de nom esperançador i cor més gran que la casa.

diumenge, d’abril 14, 2013

The bich is back!

Fa més de dos anys que no publicava. Dos anys de silenci amb un munt de vegades mossegant-me la llengua quan el que hauria volgut era escampar tot allò que em passava pel caparró. Dos anys d'un munt de canvis que, poc o molt, et canvien també a tu. De canviar dos cops de casa. De decidir que ja està, que em quedo a l'escola on sóc ara. De passar de mare primerenca d'una bebè petita a mare atabalada de dues nenes d'un i tres anys (i amb ganes d'una altra). D'odiar les manualitats a enganxar-me a una d'una manera espectacular.
De no tenir ni un duro a...deixem-ho estar...
Fins que he decidit que ja n'hi ha prou. Que, sigui entesa, valorada o llegida, seguiré escrivint tot allò que em fa ballar el cap. Espero que us vingui de gust passar. Fins ben aviat!