dijous, de maig 31, 2007

Gràcies!


Demà torno a anar al Clínic. Estic neguitosa preparant-ho tot, em fa il·lusió anar-hi. El metge que em porta, de la Unitat de Fibromiàlgia d'allà, és una persona d'aquelles que et sap greu no haver conegut abans: amable, atent i professional.

Acostumada a no rebre aquest tipus de tracte afectuós, la novetat senta d'allò més bé. I més si resulta que aquesta no és la única “carícia emocional” que he rebut últimament. És tracta ja de la tercera persona en pocs dies que, sense mantenir cap vincle afectiu amb mi, s'ofereix a ajudar-me en allò que pugui fer-me falta. Formen part d'un grup minoritari de gent disposada a donar-te un cop de mà perquè sí, sense demanar res a canvi.

Anant pels món, ja et trobes gent que fa la seva feina o que et dóna un cop de mà si els ho demanes, però quasi sempre ho fan d'esma, desencantats o fins i tot de mala gana, com si enlloc de -per posar un exemple- buscar-te una talla concreta, els estiguessis demanant un ronyó. I això s'encomana: acabem anant tots amb aquell aire de “a-mi-no-em-parlis-que-tinc-molt-mal-dia” des que ens llevem fins que ens en tornem al llit.

Però resulta que a mi, els meus pares (tot un compendi de saviesa, segons vaig veient), van ensenyar-me que s'ha de saber dir: ho sento, gràcies i t'estimo. I jo, que sóc de mena digues-li utòpica, digues-li innocent, encara vaig donant els bon dia i les gràcies quan algú m'ha atès. Aleshores és quan es produeix el miracle: en sentir-ho, et retornen un somriure, sorpresos, ells també, per aquesta amabilitat tan escassa.

Així doncs, i si ens ve de gust millorar una mica la situació, podríem posar-hi un granet de sorra i anar donant les gràcies, si més no, a aquesta gent que, com el meu doctor, donen el millor d'ells per fer-te sentir bé.


dimarts, de maig 29, 2007

Estimar


En el nou disc d'Els Pets -una autèntica joia pels sentits- hi ha una cançó que m'emociona cada cop que la sento, que és cada dos per tres.
Es titula "Faig saber" i ve a ser la carta de comiat d'un home a qui, després de 61 anys de matrimoni, el dia anterior se li ha mort el seu amor després de patir durant prop d'un any d'agonia. Després d'haver passat la primera nit sol, s'adona de l'absurditat de seguir aquí sense ella i pren la decisió d'anar-se'n on ella pugui estar.
No em posaré pas a debatre els pros i els contres del suicidi, més que res perquè no tinc el cos per aquest tipus de reflexions filosòfiques, ara mateix.
Del que m'agradaria parlar és de com viu la relació amb la seva esposa, a qui en tot moment defineix com "el meu amor", el protagonista de la cançó. Sé que és també un tema delicat, ja que, si cada persona és un món, no vulguis saber el que és cada parella. No obstant, no és pas el primer home (o dona) a qui sento dir que no saben concebre la seva vida sense la seva parella. Es tracta sempre de persones profundament enamorades de la parella i correspostes al 100% en aquest sentiment. Gent que, ja faci poc o molt que estan junts, t'adones que és com si fossin dues meitats d'un mateix ésser. Que si els preguntes què és allò que els agrada més fer, no dubten ni un moment a dir-te alguna activitat que pugui compartir amb l'altre.
I a mi això m'emociona. Amb l'A fa prop de set anys que estem junts i ja hem rebut unes quantes trompades. Amb tot, ha arribat un punt en què fins i tot em costa adonar-me que, en algun moment, la meva vida existia abans d'estar amb ell. I el millor de tot és que aquest sentiment, lluny d'anul·lar-me com a persona, reforça el concepte del jo que tinc de mi mateixa. Quan estimes molt a algú, hi ha el perill que t'esborris, t'anilihis fins al punt que no et sentis més que una puça al cantó d'un gegant. Per a mi, en canvi, l'A és una mena de força que m'empeny a lluitar, a tirar endavant, a buscar ser millor persona.
Com ja he dit abans, això no vol dir que tot siguin "flors i violes". Senzillament, que el resultat dels bons i mals moments és aquesta sensació que us descrivia fa una estona. I s'hi està d'allò més bé.
Una abraçada!

dimarts, de maig 22, 2007

El que no dormen els ullets ho descansen els ossets


Amb aquesta gran frase, ma mare intentava convèncer-me, de petita, perquè m'estirés al llit encara que no tingués son.
Ja aleshores, com ara, era de difícil dormir. Ella sempre ha dit que els seus fills eren classificables en dos grups: els de bon dormir i mal menjar, i els de mal dormir i bon menjar. Com podeu deduir, jo formo part del segon grup (d'aquí que,de petita, em diguessin "bitxo-bola"!).
Amb el temps, el tema dormir no ha millorat massa, però he aconseguit, en canvi, aprendre a relaxar-me i descansar. I és que, abans, tot i estar esgotada m'era impossible descansar, amb el cor bategant a tot drap i el cap bullint ple d'idees (i neures). A força de temps, però, vas entenent que, o hi fas alguna cosa o seràs sempre la noia de les ulleres perpètues, com una mena d'ésser que mai descansa, castigat per la ira dels déus.
Però no és tan fàcil. Quan s'és de mena nerviosa, com jo, ja et poden deixar anar discursos sobre relaxació, respiració i mandangues, que tu la única cosa que tens ganes de fer, és aixecar-te i posar-te a fer feina, que ja fas tard.
Amb l'arribada de la fibro, però, va arribar-hi també el cansament etern i amb ell la necessitat aleshores ja imperiosa, de posar-hi algun remei. Per sort, les classes de reeducació postural a les que anava per minvar el dolor muscular i recuperar una mica la força perduda, tenien una estona dedicada a tècniques de relaxació per descansar el cos castigat. I això va ser la meva sort, la solució.
Des d'aleshores, sóc capaç d'estirar-me i reposar quan em faci falta que, en el meu cas, és un parell de cops al dia o tres. Quan veig que em cal descansar, me'n vaig a l'habitació, em trec la roba, i m'estiro ben còmodament en la immensitat del nostre llit: una meravella de metro vuitanta d'ample per dos metres d'alt que es mereix un post a part (intentaré escriure-us-el aviat). Al cap d'una estona, em llevo sentint-me com nova, amb força per afrontar-me al que faci falta fins que el cos torni a dir "prou!".
Fins aviat!

diumenge, de maig 20, 2007

I si anéssim a la platja?

Avui he fet les paus amb la platja.

Al contrari que la majoria de la gent, per a mi anar a la platja sempre ha estat un sacrifici enlloc d'una diversió. Aquesta platja- fòbia, que fa anys i panys que dura, ve donada per tot un seguit de raons:

  1. El fet d'haver viscut sempre en un poble de costa. Veure com el trajecte que fa quatre dies feies en 20 minuts ara es converteix en un via crucis de més d'una hora, causat pels cotxes dels turistes que van cap a la platja.
  2. La proporció inversa entre la quantitat de gent que hi ha a la platja i la seva bona educació (allò de saber-se comportar mínimament): que si nens corrent per sobre els teus peus i deixan-te més arrebossat de sorra que una croqueta, que si el grup d'adolescents del cantó amb la música a tot drap i uns xisclets que Déu n'hi do; que si la piloteta de la parelleta que juguen a tenis-platja i que no se sap ben bé perquè però sempre va a parar als teus peus; que si... brrrrrrrrr!
  3. La sensació que, tot i que prenguis totes les precaucions necessàries, acabes sempre amb més sorra que la del sorral del pati de l'escola. I a llocs on no pots ni deduir com coi hi ha anat a parar.
  4. El fet que, quan no són algues, són medusses, però sempre hi ha algún ésser disposat a aixafar-te la banyada.

Per això ja fa temps vaig convertir-me en animal de piscina i , més concretament, de piscina poc concorreguda.

Però, és clar, una no va sola pels puestos, i el meu maridet és amant de fer capbussades al mar de tant en quant. I tot i que miro que siguin les mínimes (l'estiu passat només vam anar-hi 2 o 3 vegades), de tant en tant, cedeixo a les seves peticions platgeres.

I això és precisament el que va passar ahir. Parlant d'anar a veure els meus pares, l'A. va dir-me, amb aquella mirada de xai degollat, si em semblava bé d'anar a la platja a primera hora abans de la visita familiar. I així ho hem fet.

I com us deia al principi, m'ho he passat de conya: hi hem arribat cap a les 10 del matí i n'hem marxat al cap d'una horeta i mitja. Hi havia poquíssima gent, amb la qual cosa no ens feiem nosa els uns als altres. A més, el ventet suau evitava que et sentissis rostida al sol qual pollastre a l'ast. I mentre l'A. feia un capbussó i s'estirava a la tovallola per assecar-se, jo m'he dedicat al meu passatemps preferit: l'observació i comentari sobre els companys de zona.


dimarts, de maig 15, 2007

Sóc aquí!

La Laia, la meva nebodeta, és una criatura divertidíssima de dos anys i mig (mes amunt, mes avall). Com ella mateixa es defineix, és un bitxo. De fet, cada dia que passa és una mica més bitxo que l'anterior. O més ben dit, aprèn noves formes de demostrar la bitxeria que porta a dins.

Els últims dies, per exemple, ha descobert l'apassionant món d'amagar-se a qualsevol racó de la casa i veure si la pots trobar. De cop, t'adones que fa estona que no se la sent, i comences a voltar el pis tot dient: "Laia, on ets?". I sents com riu entre dents mentre s'amaga, encara més, sota d'algun dels llits que hi ha al pis.

Si tot i això, no la localitzes, al cap d'uns quants cops de cridar-la (un parell, la seva paciència és escassa), sents un: "sóc aquí!", dit amb una cantarella d'allò més múrria. I riu encara més dins el seu amagatall-castell misteriós.

Finalment, la trobes i ella et deixa anar un: "Susto!" mentre riu a cor que vols. I a tu se t'escapa el riure mentre fas veure que, realment, t'ha espantat d'allò més.

Avui m'ha vingut al cap quan l'A., acabat d'arribar de comprar, em buscava per tot arreu. Jo, des de l'habitació, cridava tota múrria: "Sóc aquí!"

dijous, de maig 10, 2007

Ser mestre avui

Ser mestre, avui, és quasi una heroïcitat. Sobretot, si ho ets vocacionalment (si no, passant de tot vius tant tranquil). Més d'un dia et planteges si realment val la pena seguir amb una feina que, tot i que el 90% de la gent pensa que està massa ben pagada, no té una compensació econòmica adequada al sobreesforç que suposa.

Actualment, se'ns demana als mestres que fem a escola tot allò que els pares no poden, no saben o no volen treballar a casa: donar-los les pautes mínimes de comportament social, comprovar si té polls, càries, angines o vés a saber què, encarregar-nos de que segueixin una dieta equilibrada (res de bocabits per esmorzar), assegurar-nos que es dutxen de tant en quant,... I tot això, envoltat d'una mena de menyspreu general a la nostra professió. Quantes vegades no m'he sentit a dir allò de: "mestra? tu sí que vius bé: dos mesos de vacances, un horari que ja voldríem els altres, un sou espaterrant,..."

Fins i tot el meu home, al principi de la nostra relació, creia en aquesta llegenda urbana. Ara, en canvi, és el primer que salta en sentir comentaris així. S'ha fet farts de veure'm arribar a casa destrossada, amb una pila enorme de treballs per corregir, havent rebut l'esbroncada d'algun pare que s'havia deixat l'educació a casa, i amb la presió d'estar convençuda que encara podria fer alguna cosa més per tirar ajudar el Joan, que no se'n surt amb les restes portant.

I el que més el fascina de tot plegat és que tot i això, m'encanta la feina. Sóc incapaç d'imaginar-me sense fer de mestra, és inherent a mi, em fa ser qui sóc. Tinc l'escriptori envoltat de dibuixos, em cau la baba quan em saluden alumnes d'altres anys, m'alegra el dia l'abraçada d'un dels meus nens, em meravello amb ells a cada nou descobriment.

Ara porto dies malalta a casa i creieu-me si us dic, que el que més em motiva a posar-me bé, es tornar a la meva classe.

divendres, de maig 04, 2007

A la meva mare

A "El príncep de les marees" el prota deixa anar una frase que fa més o menys així: "De petit, em semblava la dona més meravellosa del planeta. No vaig ser el primer fill en equivocar-se respecte a la seva mare".

A mi, en canvi, m'ha passat just al contrari que al Nick Nolte: com més gran em faig, més m'adono de la sort de tenir-la com a mare.

Ja sé que tots pensem que la nostra mare és la millor, però us puc ben jurar que jo, quan ho dic, ho faig amb coneixement de causa: la meva és una lluitadora nata, una dona que ha passat tota la seva vida corrent una mena de cursa d'obstacles on el destí es proposava fer-li més dificultós el camí a cada cantonada. Volia estudiar i no va poder, a part de perquè a casa s'havia de portar quartos per seguir endavant, perquè una malaltia a la psique va deixar-la sense ànims ni concentració per poder estudiar. I amb tot, és una de les persones més intel·ligents i amb més cultura que conec. No volguéssiu mai jugar al Trivial en contra d'ella!

Sovint se la nota cansada, deprimida i podries pensar que es tracta d'una persona trista o amargada. Lluny d'això, el seu cansament és la mínima conseqüència de la vida que li ha caigut a sobre i a qui la coneixem ens sorprèn que a vegades tingui ganes de llevar-se al matí.

Però si algun tret defineix de manera més exacta la meva mare és la seva capacitat d'estimar. Estima, estima i no es cansa d'estimar. Estima als qui l'estimen i fins i tot a aquells que saps que no l'estimen ni una desena part de com ella ho fa. Quan fa quatre dies l'entraven a quiròfan per a una intervenció de la que no sabíem si se n'arribaria a sortir, les seves últimes paraules van ser pensant en els altres: "Que Déu us beneixi a tots!"- ens va deixar anar. I a mi se'm va fer un nus a la gola. N'he d'aprendre tant, d'ella! Per això vaig estar-me tota l'estona de la intervenció demanant a Déu, el destí o qui fes falta, que me la deixés al meu costat una llarga estona, perquè com diu el seu poeta de capçalera: "Tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero"