Els últims dies, per exemple, ha descobert l'apassionant món d'amagar-se a qualsevol racó de la casa i veure si la pots trobar. De cop, t'adones que fa estona que no se la sent, i comences a voltar el pis tot dient: "Laia, on ets?". I sents com riu entre dents mentre s'amaga, encara més, sota d'algun dels llits que hi ha al pis.
Si tot i això, no la localitzes, al cap d'uns quants cops de cridar-la (un parell, la seva paciència és escassa), sents un: "sóc aquí!", dit amb una cantarella d'allò més múrria. I riu encara més dins el seu amagatall-castell misteriós.
Finalment, la trobes i ella et deixa anar un: "Susto!" mentre riu a cor que vols. I a tu se t'escapa el riure mentre fas veure que, realment, t'ha espantat d'allò més.
Avui m'ha vingut al cap quan l'A., acabat d'arribar de comprar, em buscava per tot arreu. Jo, des de l'habitació, cridava tota múrria: "Sóc aquí!"
2 comentaris:
Hola. Realmente es un pequeño placer poder leer tus pensamientos . Este me ha hecho recordar un dia que mi hijo decidio esconderse entre la multitud de estanterias del ZARA. En aquel momento lo pase tan mal que no me di cuenta y pasee por todo Gerona mi camiseta del reves, hoy gracias a tí me he reido al recordarlo. Gracias.
Cuidate mucho. Scb
Gràcies pel teu comentari. És el que sempre ens passa amb els crios: per molt que ens facin patir, ens els menjaríem a petons. I això que n'hi ha de campeonat (y no miro a nadie,jejeje!)!
Gràcies per ser aquí també.
M'agrada que t'agradin els meus pensaments, ja que vol dir que t'agrado jo tal com sóc.
Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada