I si anéssim a la platja?

Avui he fet les paus amb la platja.

Al contrari que la majoria de la gent, per a mi anar a la platja sempre ha estat un sacrifici enlloc d'una diversió. Aquesta platja- fòbia, que fa anys i panys que dura, ve donada per tot un seguit de raons:

1. El fet d'haver viscut sempre en un poble de costa. Veure com el trajecte que fa quatre dies feies en 20 minuts ara es converteix en un via crucis de més d'una hora, causat pels cotxes dels turistes que van cap a la platja.
2. La proporció inversa entre la quantitat de gent que hi ha a la platja i la seva bona educació (allò de saber-se comportar mínimament): que si nens corrent per sobre els teus peus i deixan-te més arrebossat de sorra que una croqueta, que si el grup d'adolescents del cantó amb la música a tot drap i uns xisclets que Déu n'hi do; que si la piloteta de la parelleta que juguen a tenis-platja i que no se sap ben bé perquè però sempre va a parar als teus peus; que si... brrrrrrrrr!
3. La sensació que, tot i que prenguis totes les precaucions necessàries, acabes sempre amb més sorra que la del sorral del pati de l'escola. I a llocs on no pots ni deduir com coi hi ha anat a parar.
4. El fet que, quan no són algues, són medusses, però sempre hi ha algún ésser disposat a aixafar-te la banyada.

Per això ja fa temps vaig convertir-me en animal de piscina i , més concretament, de piscina poc concorreguda.

Però, és clar, una no va sola pels puestos, i el meu maridet és amant de fer capbussades al mar de tant en quant. I tot i que miro que siguin les mínimes (l'estiu passat només vam anar-hi 2 o 3 vegades), de tant en tant, cedeixo a les seves peticions platgeres.

I això és precisament el que va passar ahir. Parlant d'anar a veure els meus pares, l'A. va dir-me, amb aquella mirada de xai degollat, si em semblava bé d'anar a la platja a primera hora abans de la visita familiar. I així ho hem fet.

I com us deia al principi, m'ho he passat de conya: hi hem arribat cap a les 10 del matí i n'hem marxat al cap d'una horeta i mitja. Hi havia poquíssima gent, amb la qual cosa no ens feiem nosa els uns als altres. A més, el ventet suau evitava que et sentissis rostida al sol qual pollastre a l'ast. I mentre l'A. feia un capbussó i s'estirava a la tovallola per assecar-se, jo m'he dedicat al meu passatemps preferit: l'observació i comentari sobre els companys de zona.