diumenge, de desembre 03, 2006

El meu raconet

En una cantonada del menjador, ocupant poc més de tres metres quadrats (d'aquí l'ús del diminutiu) hi he instal·lat el meu raconet. Hi tinc el mini-escriptori vermell de l'Ikea, un ordinador vell amb pantalla plana -d'altra banda no hi cabria- i un munt de llibres, apunts, fitxes per corregir,...

N'estic ben enamorada. Cada dia, ja sigui per una cosa o altra, m'hi amago una estona i em sento la reina del món. Allà mano jo. L'ordre -o desordre- que hi regna, la llum, la decoració,... depèn única i exclusivament de mi.

No em considero una persona possessiva o amb ànsies d'imposició, però la possibilitat de tenir el meu espai propi m'encanta. I estic segura que molts de vosaltres també teniu el vostre "oasis particular", aquell espai del pis on, no saps ben bé perquè, et sents amo i senyor de tot el que s'hi fa.

I aquesta mena de norma no escrita sembla haver-se extès als altres membres de la casa, que abans d'interrompre allò que estic fent s'esperen a què acabi i tot. Com si les normes que governen aquell espai fossin diferents de les de la cuina o l'habitació, per posar-ne dos exemples. Misteri!

dijous, de novembre 23, 2006

Criatures!

Sóc mestra vocacional. Què hi farem! Formar part d'aquesta "rara avis" no em fa millor ni pitjor que d'altres, sinó que m'ajuda a enfrontar-me amb més o menys optimisme a la tasca fascinant d'acompanyar els infants en el seu descobrir diari. I no hi ha dia en què, amb ells, t'adonis del perquè de moltes coses que ni tan sols pensaves, o que, pel contrari, se't plantegin un mar de dubtes immens.
Les criatures que m'envolten són incomformistes de mena, crítics, analistes, però alhora, sensibles, tendres, atents,... I com més joves, menys floritures envolten les seves opinions. Són lliures, i s'expressen com a tals.
I no us negaré pas que a vegades voldries perdre'ls de vista una estona, que el teu cos i pensament d'adult no et permet seguir les exigències constants que et plantegen. Però amb tot, allò positiu que m'aporten, és molt més del que jo els podré aportar mai. Però ho intento, perquè, vés per on! Sóc incomformista com ells.
Sigueu progenitors o no, us agradi aquest món o no, us proposo un repte amb la seguretat que el disfrutareu: apropeu-vos a les criatures. Una estona, no cal que sigui massa, us farà adonar de com poden a arribar de ser, de fascinants, aquests "bojos baixets"!

Nadal

Permeteu-me que fugi del tòpic de moda per declarar, obertament, que M'AGRADA EL NADAL. Aquesta època de l'any m'és especialment agradable i perquè no, màgica. És en aquestes dates quan aprofito per estar amb aquells qui estimo i el dia a dia o la malaltia no em premeten visitar com voldria. I, si el sou m'ho permet, aprofito per fer-los el regal que voldria fer altres vegades però no m'ha estat possible. I ho vaig perquè vull. No m'hi obliga ningú. No em dieu que això no és tot un plaer: veure, com des del més petit al més vell, s'emocionen i se'ls il·luminen els ulls davant d'aquell detall (per petit que sigui) que mostra que penses en ells i en allò que els agrada més. Petit-gran plaer, com tots amb els que omplo aquesta pàgina. La vida m'ha premiat envoltant-me de gent que fuig d'hipocresies absurdes i busca el benestar dels seus. I celebrar aquestes dates amb ells és tota una festa. Potser per això vaig decidir casar-me en dates nadalenques, per poder afegir més joia, si cal, a la que m'acompanya quasi un mes seguit. Perquè jo, tal com les criatures i els centres comercials, ja em trobo immersa en l'ambient festiu que durarà ben bé fins passat Reis. Els meus alumnes hi col·laboren, com sempre, aportant-hi una il·lusió que la duresa de la vida acostuma a esborrar a mida que ens fem grans. Tota una llàstima.
En fi, deixeu-me que us enviï els meus millors desitjos a tots aquells que, com jo, encara disfruteu de la màgia del Nadal.

divendres, de juny 16, 2006

Aprendre

Aquests dies en què el dolor no em deixa viure, aquesta cançó de'n Lluís Llach m'ajuda a no ensorrar-me.
Us la deixo. Evidentment, tot el text, drets, etc són ben seus!



APRENDRE
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...
© Edicions l'Empordà

divendres, de maig 05, 2006

Et miro i dorms

Sóc una d’aquelles persones que, per desgràcia, pateix d’insomni. Aquest mal, que fa temps que m’acompanya, m’ha comportat sempre més penes que no pas alegries. Però m’ha permès, d’altra banda, gaudir d’un petit-gran plaer a diari: el d’observar l’home a qui estimo respirar profundament mentre dorm.

Tots el que en una ocasió heu gaudit d’aquest plaer compartireu amb mi el benestar que comporta posar-lo a la pràctica. De cop i volta, una onada de tendresa i protecció t’envaeix i voldries abraçar aquella persona ben fort si no fos que això la despertaria i trencaria, per tant, la màgia d’aquell instant. I decideixes, com jo, acontentar-te amb el fet d’observar-lo mentre l’acaricies suaument als cabells tot pensant com n’ets de feliç al seu cantó. Al cap d’una estona, i quan notes que la son torna a visitar-te, t’estires al seu costat i aprofites, aleshores sí, per passar-li el braç en forma d’abraçada, quedant-te així, adormida dolçament.

dimecres, d’abril 26, 2006

Una passejada pel Parc del Migdia

Per aquells que no coneixeu Girona, el Parc del Migdia és un d’aquells espais verds que apareixen de sobte entre l’asfalt de la teva ciutat. És una mena d’oasi de tranquil·litat on el soroll, les presses i el ritme frenètic de la vida diària queden aparcats.

Tot i estar-ne profundament enamorada, sovint caic en el parany d’allò que ens passa amb el que ens envolta: de tant tenir-ho al cantó, oblidem la seva existència.

Un dia, però, camí de vés a saber on, et trobes creuant el pont que travessa el parc, quan t’adones de la remor de l’aigua, i decideixes aplaçar les obligacions i sucumbir als seus encants. El primer que fas, és relaxar-te observant l’aigua del llac artificial que el presideix. Tanques, segurament, els ulls, per escoltar el soroll de l’aigua movent-se, fins que unes rialles d’infant et desperten de la teva letargia. Són les criatures que riuen, salten i es gronxen a la zona de jocs infantils. Pocs metres més enllà, algunes parelles passegen cotxets, mentre d’altres aprofiten per llegir el diari en un dels bancs que voregen el caminet de sorra.

La meva zona, preferida, però, està per arribar: la gran esplanada de gespa que envolta tot el llac. I és que un dels grans plaers que ens proposa aquest lloc és, precisament, el de gaudir del no-res estirat o assentat en aquesta gran catifa verda que s’estén fins a peu d’aigua. Allà la “població” varia segons l’horari: hi trobem des d’estudiants aprofitant l’hora d’esmorzar, a parelles fent moixaines, passant per l’executiu que vol prendre el sol entre reunió i reunió. El cap de setmana, però, és pràcticament monopoli familiar i s’omple de criatures jugant a pilota amb els seus pares o fent les primeres passes en aquest món tan complicat.

En cas que l’excés de companyia t’angoixi, pots escollir aleshores entre dues variants. La primera, la d’aïllar-te a la cafeteria del parc, on prenent-te un refresc pots distreure’t observant la gent que s’hi congrega. La segona, sovint oblidada pel visitant, és la d’endinsar-te en els camins i caminets que, com si fossin branques del primer, et porten a l’altra banda del parc, tot envoltant petits jardins de plantes diverses. En cas que la teva visita sigui a l’estiu, potser podràs gaudir encara d’un dels concerts a la fresca que s’hi sol organitzar.

Al cap i a la fi, algú podria dir que és només un parc, però això el converteix en un dels elements d’aquest blog: una d’aquelles petites meravelles que fan la vida una mica més fàcil.

diumenge, d’abril 23, 2006

Estrenar mitjons

Després d’una llarga temporada sense escriure-us, torno amb tota una bateria de nous plaers per compartir. Avui començo per un dels que encapçala la meva llista de favorits: estrenar mitjons. És un plaer que podríem classificar d’íntim, ja que difícilment algú s’adonarà que els mitjons que portem avui són diferents dels del dia anterior o dels de demà. Amb tot, això encara li dóna un aire més especial.

Deixeu-me confessar, abans de seguir, la meva debilitat per aquesta peça de roba. En tinc de tota mena i teixits: d’estiu, d’hivern, amb dibuixos, de mil colors, llargs, curts, ... Sovint, però, i com em passa amb la resta del vestuari, em costa estrenar la roba que m’acabo de comprar. És com si el fet de tenir-lo a l’armari, impol·lut, amb la seva etiqueta encara penjant, li donés un aire de superioritat respecte la resta de peces que hi ha penjades. D’aquí la recança de desproveir la nova adquisició d’aquesta diferenciació respecte la resta. No obstant, el desig d’estrenar-lo acaba essent major i arriba el moment en què te’ls poses i surts al carrer amb l’alegria de saber que estrenes roba nova.

I puges a l’autobús i et mires els peus buscant la confirmació de la teva alegria: són preciosos, són nous i són teus!

I el millor, per a mi, encara està per arribar. Arribo a la feina, i un dels meus petits alumnes se m’acosta i em diu:

- Aquests mitjons són nous, oi?

- Sí. T'agraden?

- Són molt guais.

I ens mirem somrient, contents de saber-nos diferents de la resta. Tots dos compartim el secret que fa, d'aquell, un dia especial.