Com formar un delinquent. DecàLeg d'Emilio Calatayud

I no fa falta dir res més:

DecàLeg. Emilio Calatayud

View more OpenOffice presentations from aboix25.

I a vegades ens en sortim

A vegades una cançó et toca la fibra. Te la toca perquè et sembla ben bé que pensessin en tu quan van fer-ne la lletra.

Aquests mesos em passa amb dues cançons del mateix grup, els Manel. Són una d'aquelles descobertes que fa l'A. de tan en quant. De sobte, un dia, et diu: Escolta't aquest grup, són bons!
I l'escoltes i, en la majoria dels casos, té raó.

Les dues cançons que m'acompanyen els últims mesos són "Corrandes" i "Ens en sortim" i el motiu que fa que les lligui totes dues, el meu embaràs.

M'he passat mesos sense gosar fer-ho públic al bloc, patint constantment per haver-vos de dir que, altre cop, ha anat malament.

Però no ha estat així. De moment, i passats quasi 5 mesos de gestació, la nena està bé, i creix i es belluga tal i com ho hauria de fer.

I començo a pensar que potser sí. Potser malgrat les pèrdues i el repòs els tres primers mesos, l'analítica que denotava alt risc de malformació, i la posterior amniocentesi per descartar-ho, tots els plors i patiments que hem experimentat, han valgut la pena.

Ens ha costat molt, hem hagut de patir encara més, però començo a pensar que els Manel tenen raó i potser Ens en sortim.

Us deixo les "Captatio Benevolientae (Ens en sortim)"

(Re)Descobrir Catalunya: capítol 1. El Baix Empordà

A moltíssima gent li agrada viatjar. Jo no sóc una d'elles.

A mi, doneu-me la tranquil·litat i seguretat d'allò conegut i seré feliç.

Els calés tampoc hi acompanyen i la única sortida transfronterera que he fet va ser la lluna de mel.

Amb tot, les ganes d'anar-me'n al carajo són fortes i acabo llançant-me a l'aventura, en allò que l'A i jo hem acabat per batejar com (Re)Descobrir Catalunya.
Tot just hem fet les primeres etapes, i ens queda molt per recórrer, però els pobles que hem visitat, no ens han decebut gens.

Per començar, ens hem fet nostre allò de "conèixer casa teva" i hem recorregut uns quants pobles del Baix Empordà.
És una terra que conec i estimo després d'haver-hi viscut quasi vint anys, però com passa sempre amb allò que tens al cantó de casa, hi ha racons que encara no havia visitat.

La plaça de Monells és una de les places de poble més plàcides que recordo. Té dues terrasses de bar, a banda i banda, on prendre un refresc a mitja tarda mentre el sol t'acarona els cabells.
Un parell de gats potser us facin companyia, i s'estirin a fer la migdiada als vostres peus. De fons, el so del campanar marcant les hores i els ocells jugant a atrapar-se damunt dels vostres caps.
Així que, si teniu ganes d'una tarda de calma, la plaça de Monells és el vostre destí ideal.

Plaça de Monells

D'altra banda, diria que han estat un centenar i segur que em deixaria les vegades que he estat a Ullastret. I cada vegada que hi vaig m'hi sento bé, calmada, amb la seva plaça emmurallada on veure les criatures jugar, gent asseguda a la terrassa xerrant i avis passant l'estona mentre ho contemplen tot plegat.

I si publiquessis alguna cosa?

L'A. m'esbronca, en Pep es pensa que faig un concurs a veure qui dels dos publica menys i l'Escubi em truca preocupada en veure que no dic res de res.

"No, no em ve de gust", "Què coi vols que hi posi?" o "Aviat escriuré alguna cosa" han estat les respostes més comuns al seu interrogatori sobre la meva absència blocaire.

La veritat, ras i curt, és que no he estat bé. De fet, no n'estic encara, però comencen a motivar-me algunes coses, i això ja és molt.

Perquè per a mi el pitjor ha estat la indiferència, el veure que caus en aquella sensació de "total, per què fer res?" que fa que tot plegat no et faci ni fred ni calor.

I s'acosta el vostre aniversari, el Nadal i tota la pesca, i a tu no et motiva res.

I l'A. ha d'arremangar-se i buscar mil propostes que et puguin fer il·lusió.

I arriba un dia en què, no saps ben bé perquè, acabes assumint que, amb ganes o a desgrat, els dies passen.

I que millor afrontar l'any que comença amb desitjos i esperances, que sempre hi ha un xic de sol, entre tant núvol.

De piscines i bombolles

Ja sabeu que jo això d'anar al gimnàs, ho faig per obligació. Si no fos per la malaltia, us ben asseguro que les meves visites a aquest local es veurien reduïdes a entre zero i cap, com diu un bon amic meu.

Trobo que hi ha mil activitats molt més divertides o amenes que el passar-te una horeta suant la cansalada amb el monitor de torn cridant com un esparverat.

Però no em queda altre remei i ja em veieu, tres dies la setmana, llevant-me a hores en què no estan posats ni els carrers per poder anar a fer quatre piscines.

Amb els ulls plens de lleganyes, entro a l'aigua, refotudament freda per a ser una piscina climatitzada i em poso en posició: mirada fixa al sostre, per no perdre el nord, i punt de referència de fi de trajecte controlat, no fos cas que amb una braçada, acabéssim col·lisionant amb el marge final de la piscina i ens tranquéssim el cap o la mà.
A més, caldrà controlar no desviar-se massa del tros de carril que ens pertoca, ja que aquestes hores salvatges, quasi sempre ens toca compartir-lo amb algun altre enlleganyat, la majoria oficinistes, que aprofita l'hora de 7 a 8 del matí per posar-se en forma (Cosa que no entenc: tu que no hi estàs obligat, aprofita i dorm una hora més, home!).

Peripècies a banda, acabo fent els meus llargs de piscina, i aleshores arriba la meva recompensa: amb una cara de satisfacció total, m'endinso al jacuzzi.
A aquesta hora no hi ha ni una ànima i puc estar-me en remull fins quedar com una pansa arrugada.
Amb cada bombolla, desapareix una de les neures, dels neguits, de les pors. És com si de cop i volta, tot es tornés més suau, més suportable, més relatiu.

Al cap de poc, però, torna a tocar posar els peus a terra i la realitat s'imposa tal com és. Amb el temps just, arribaré a casa, esmorzaré i sortiré volant. M'espera tot un dia de classes, de mals entesos i males educacions. Sort que al cap de res tornen les bombolles...