dimarts, d’octubre 21, 2008

Retalls


Tots tenim aquella cançó, aquella olor, aquella imatge que fa que, quan hi pensem, ens posem melancòlics, alegres, romàntics...

Jo gaudeixo de més aviat poca memòria. Sóc un desastre recordant cites que he contret i, si no fos, per l'A i la pissarra que tenim a l'entrada de casa, oblidaria més d'un compromís.
Però vés a saber ben bé perquè, hi ha alguns versos, algunes paraules, que m'acompanyen sempre i que rebroten a la memòria i als sentits sempre que les necessito.

En moments com aquest, en què tot plegat costa de pair, em vénen el cap, immediatament, aquestes paraules:

"De vegades ens perdem sense moure'ns de casa. Sense moure'ns de nosaltres mateixos. Això ha estat un malson. Passa't lentament la mà pel front. Tanca els ulls, si cal. Esborra'l."

Miquel Martí i Pol-De vegades ens perdem sense moure'ns de casa(Del llibret Espai pel somni)


"Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal."

Lluís LLach-Aprendre

diumenge, d’octubre 19, 2008

T'has equivocat!

Divendres, en Pep -que m'estima massa- va escriure un mail preciós sobre mi, parlant sobretot del fet que tingui ganes de somriure malgrat tots els contratemps que arrossego i acumulo.

Hi deia coses tan dolces que no goso ni transcriure-les, d'una banda per la vergonya que em fa i, per l'altra, perquè crec que, bàsicament i com diria el mític Zinc Piritione: "T'has etivocat".

Jo de campiona no en tinc res.

Jo sobrevisc, i prou. I bàsicament ho faig perquè sé que no hi tinc altre remei. Perquè entre moltes altres coses sóc una covarda, algú amb una por tan gran a la mort que ni suïcidar-se gosaria.

Sóc una ploramiques, una indecisa i una queixaire (hi ha qui diu que van fer el Barrufet Rondinaire inspirant-se en mi!).

Tot em fa por, sóc un nervi que s'angoixa per tot i es passa el dia pensant si no podria haver-ho fet millor.

Sóc algú que, tot i tenir les idees molt clares, no gosa dir-les o, si ho fa, busca l'aprovació dels demés, no fos cas que féssim el ridícul.

I sí, de vegades somric; però és perquè algú, amb una paciència infinita, s'ho manega per fer-me riure.