Aleshores, ell torna a casa, exhaust d'un jornal de feina, i l'abraça i li pregunta què li cal.
Tot dins una rutina eterna, en què el guió marca, de 7 a 9: anar a comprar d'un salt (ella estarà tota sola a casa), dutxar-la, vestir-la i fer el sopar.
Mentrestant, ella li haurà explicat el dia de tots els seus fills: el metge d'un, la discussió de l'altra, la feina penjant d'un fil del tercer,... Poc a poc, anirà desgranant les històries que s'ha après mentre parlava amb ells per telèfon.
Durant anys, la seva única vida ha estat la dels altres: tancada entre les quatre parets del seu pis sense ascensor, ha vist més d'un cop com passaven setmanes sense que ella pogués sortir al carrer.
Des de fa uns dies, però, el seu món ha canviat. Ara parla amb ell de caixes, de dates, es dediquen a fer plans d'on aniran. L'esperança li ha arribat en forma de pis amb terrassa en una planta baixa. Metres i racons nous l'esperen per estrenar.
I li brillen de nou els ulls. I parla de com sortirà al jardí cada tarda. Organitzen una nova rutina en què ella el podrà acompanyar al carrer.
I els ulls d'ell brillen amb els d'ella. I pensa que potser sí, potser ara tot serà millor.