dimarts, de febrer 05, 2008

Rutines


Cada 3 dies em quedo sense esmorzar.
Bé, més aviat es tracta d'un esmorzar posposat.

A primera hora del matí i amb els ulls plens de lleganyes, l'A i jo entrem a Urgències de l'hospital Josep Trueta. Allà ens fan un sobre amb les etiquetes (quina manera de llençar paper cada dia!) i ens envien a sala de parts, on em porten l'embaràs ectòpic i el seu avortament des de fa més de 15 dies.

Així doncs, ens plantem a la 3a planta i anem directes al timbre, on una infermera amb cara de a-veure-que-volen-ara-aquests ens agafa els documents i ens invita a seure. Uns 5 minutets després, apareixerà per la porta, dirà el meu nom i em convidarà a ensenyar-li la vena, així sense prolegòmens ni res. Després, i com que ja s'ha llegit l'expedient, em deixarà anar allò de: "ara toca esperar una hora i mitja o dues fins als resultats, ja ho saps".

L'A. em farà un gest per a que m'instal·li al seu cantó, i m'oferirà tots els productes del nostre "kit de supervivència": revistes -un agraïment a en Pep pel Vanity Fair-, MP3, llibre de sudokus, aigua, menjar (sí, desde la 5a visita vàrem aconseguir que em deixin menjar després de l'analítica, iupi!),...i entrarem a la dimensió desconeguda. Ja he parlat altres vegades de com cambia l'espai-temps quan ets en un hospital. Una ralitat intrigant que no sé perquè no ha rebut l'atenció de cap estudiós de fenòmens paranormals.

Com que ja he entrat en aquesta dimensió altres vegades, sé que val més posar-s'hi bé, com en d'altres situacions.

Per sort, els matins són plens de programes de ràdio amb desig de tenir-te informada i entretinguda, i l'espera no es fa tan densa. Quan menys t'ho esperis, cridaran de nou el teu nom, i una doctora que no és mai la que vas tenir el dia abans, et farà la ecografia i et dirà, de nou, allò que ja has sentit massa cops: "torna d'aquí 3 dies".

Dijous serà sant tornem-hi i si tenim la sort de cara, serà l'inici del final. I tocarà canviar de nou la rutina, intentant pensar allò que, de les desgràcies, una sempre en surt més forta.




PD: En la última visita, vaig decidir carregar l'MP3 de la música que més m'agrada. I aquesta cançó d'en Sabina va fer-me dibuixar un somriure. Us la deixo:

8 comentaris:

Clint ha dit...

Saps que també fa passar l'estona, buscar malnoms a totes aquestes infermeres dolentes! així quan repeteixes sempre pots buscar una mica de complicitat amb l'A!

I paciència oi? Una abraçada des de l'altre costat de la pantalla!

zel ha dit...

Ja et vaig comentar en un altre post que això és senzillament una gran PUTADA! Què et fan esperar? La mare del Tano, em sap molt greu, però si no es pot fer res, perquè no van per via ràpida i a plegar de fer patir? Reina, anima't, pensa-hi com en un apèdix inflamat, si pots, que jo no podria...que fàcil és donar consells...Em sap greu, molts petons!!!!

Tirai ha dit...

Ostres! Déu n'hi do! Ha de ser molt dur! Una abraçada

mossèn ha dit...

mp3 ... m'has fet recordar que l'he de posar a carregar !!! ... salut

Mikel ha dit...

paciencia es el que has d´internar no perdre sigui com sigui la paciencia!!

JRoca ha dit...

Ànims, molts ànims!
Una abraçada.

L'Avi ha dit...

Benvolguda Mafalda, entra en un hospital és entra en un altre món, com vostè diu. A diferència del metge, que sap quan comença la carrera de medecina i més o menys quan l'acaba, la carrera del malalt es sap quan es comença però mai quan temps durarà.

Sort!

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Primer de tot, de res pel Vanity Fairrrrrrrrrrr!!!

Segon de tot, què m'has de dir d'hospitals, que jo començo la meva romeria ben aviat

Tercer de tot, aviat la gent dels hospitals serà com els dels Ajuntaments, que sempre et falta el fulletó groc

Quart de tot, àaaaaaaaaaaaaaaaanims!!!

Petonets