diumenge, de desembre 21, 2008

I si publiquessis alguna cosa?

L'A. m'esbronca, en Pep es pensa que faig un concurs a veure qui dels dos publica menys i l'Escubi em truca preocupada en veure que no dic res de res.

"No, no em ve de gust", "Què coi vols que hi posi?" o "Aviat escriuré alguna cosa" han estat les respostes més comuns al seu interrogatori sobre la meva absència blocaire.

La veritat, ras i curt, és que no he estat bé. De fet, no n'estic encara, però comencen a motivar-me algunes coses, i això ja és molt.

Perquè per a mi el pitjor ha estat la indiferència, el veure que caus en aquella sensació de "total, per què fer res?" que fa que tot plegat no et faci ni fred ni calor.

I s'acosta el vostre aniversari, el Nadal i tota la pesca, i a tu no et motiva res.

I l'A. ha d'arremangar-se i buscar mil propostes que et puguin fer il·lusió.

I arriba un dia en què, no saps ben bé perquè, acabes assumint que, amb ganes o a desgrat, els dies passen.

I que millor afrontar l'any que comença amb desitjos i esperances, que sempre hi ha un xic de sol, entre tant núvol.

dimarts, de novembre 11, 2008

De piscines i bombolles

Ja sabeu que jo això d'anar al gimnàs, ho faig per obligació. Si no fos per la malaltia, us ben asseguro que les meves visites a aquest local es veurien reduïdes a entre zero i cap, com diu un bon amic meu.
Trobo que hi ha mil activitats molt més divertides o amenes que el passar-te una horeta suant la cansalada amb el monitor de torn cridant com un esparverat.

Però no em queda altre remei i ja em veieu, tres dies la setmana, llevant-me a hores en què no estan posats ni els carrers per poder anar a fer quatre piscines.

Amb els ulls plens de lleganyes, entro a l'aigua, refotudament freda per a ser una piscina climatitzada i em poso en posició: mirada fixa al sostre, per no perdre el nord, i punt de referència de fi de trajecte controlat, no fos cas que amb una braçada, acabéssim col·lisionant amb el marge final de la piscina i ens tranquéssim el cap o la mà.
A més, caldrà controlar no desviar-se massa del tros de carril que ens pertoca, ja que aquestes hores salvatges, quasi sempre ens toca compartir-lo amb algun altre enlleganyat, la majoria oficinistes, que aprofita l'hora de 7 a 8 del matí per posar-se en forma (Cosa que no entenc: tu que no hi estàs obligat, aprofita i dorm una hora més, home!).

Peripècies a banda, acabo fent els meus llargs de piscina, i aleshores arriba la meva recompensa: amb una cara de satisfacció total, m'endinso al jacuzzi.
A aquesta hora no hi ha ni una ànima i puc estar-me en remull fins quedar com una pansa arrugada.
Amb cada bombolla, desapareix una de les neures, dels neguits, de les pors. És com si de cop i volta, tot es tornés més suau, més suportable, més relatiu.

Al cap de poc, però, torna a tocar posar els peus a terra i la realitat s'imposa tal com és. Amb el temps just, arribaré a casa, esmorzaré i sortiré volant. M'espera tot un dia de classes, de mals entesos i males educacions. Sort que al cap de res tornen les bombolles...

dimarts, d’octubre 21, 2008

Retalls


Tots tenim aquella cançó, aquella olor, aquella imatge que fa que, quan hi pensem, ens posem melancòlics, alegres, romàntics...

Jo gaudeixo de més aviat poca memòria. Sóc un desastre recordant cites que he contret i, si no fos, per l'A i la pissarra que tenim a l'entrada de casa, oblidaria més d'un compromís.
Però vés a saber ben bé perquè, hi ha alguns versos, algunes paraules, que m'acompanyen sempre i que rebroten a la memòria i als sentits sempre que les necessito.

En moments com aquest, en què tot plegat costa de pair, em vénen el cap, immediatament, aquestes paraules:

"De vegades ens perdem sense moure'ns de casa. Sense moure'ns de nosaltres mateixos. Això ha estat un malson. Passa't lentament la mà pel front. Tanca els ulls, si cal. Esborra'l."

Miquel Martí i Pol-De vegades ens perdem sense moure'ns de casa(Del llibret Espai pel somni)


"Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà. Aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal."

Lluís LLach-Aprendre

diumenge, d’octubre 19, 2008

T'has equivocat!

Divendres, en Pep -que m'estima massa- va escriure un mail preciós sobre mi, parlant sobretot del fet que tingui ganes de somriure malgrat tots els contratemps que arrossego i acumulo.

Hi deia coses tan dolces que no goso ni transcriure-les, d'una banda per la vergonya que em fa i, per l'altra, perquè crec que, bàsicament i com diria el mític Zinc Piritione: "T'has etivocat".

Jo de campiona no en tinc res.

Jo sobrevisc, i prou. I bàsicament ho faig perquè sé que no hi tinc altre remei. Perquè entre moltes altres coses sóc una covarda, algú amb una por tan gran a la mort que ni suïcidar-se gosaria.

Sóc una ploramiques, una indecisa i una queixaire (hi ha qui diu que van fer el Barrufet Rondinaire inspirant-se en mi!).

Tot em fa por, sóc un nervi que s'angoixa per tot i es passa el dia pensant si no podria haver-ho fet millor.

Sóc algú que, tot i tenir les idees molt clares, no gosa dir-les o, si ho fa, busca l'aprovació dels demés, no fos cas que féssim el ridícul.

I sí, de vegades somric; però és perquè algú, amb una paciència infinita, s'ho manega per fer-me riure.

dijous, de setembre 18, 2008

Paradisos d'estar per casa


Quan moriré, porteu-me a l'Empordà. Però mentrestant, si em perdo, busqueu-me a Planoles.

Per a mi, Planoles ho és tot. És el bon menjar, el bon dormir i el millor viure. És seure i no fer res, passejar pels seus carrers, fer ruta muntanya amunt. És trobar aquella pau que pensaves perduda, aconseguir el repòs de l'ànima, mentre alimentes els sentits.

A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.

Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.


Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.

dissabte, de setembre 06, 2008

De caldos i rutines


Avui he anat a mercat.

Fa un temps, de visita a ca la Zel, vaig llegir que havia fet caldo. Encara que fóssim a ple agost, em van entrar unes ganes immenses de menjar-ne, de manera que vaig estar atabalant l'A. per a què me'n donés la recepta.

Fins avui, però, no havia tingut ocasió de poder anar al Mercat Municipal a buscar-ne els ingredients.
M'hi he emportat l'A, que m'ha assessorat en la meva nul·la i vergonyosa manca de coneixement del món vegetal.
És molt trist, però no sé quina cara fa un nap, un api i tot just començo a saber què és un porro.
Així doncs, millor anar pel món amb el mestre, que em dirà de què n'he de comprar només un o bé tot un manat o si no és època de naps i la patata que cou millor és la de no-sé-quina-variant.

Ha estat prou educatiu, i n'he sortit amb mig quilet de mongetes que estan fent el xup-xup a la cuina mentre escric aquest post.
Hem aprofitat també per comprar el pa a la millor fleca de la contrada, de manera que he marxat a casa amb el cistell ple de coses que feien ensalivar.

Després d'una visita a la carnisseria, nova tanda de classes de tècniques bàsiques de cuina a casa, amb les quatre últimes instruccions per deixar-me sola davant el perill.

La cuina és ara mateix un autèntic mostrari d'olors, amb un conjunt d'aromes que fa que vulguis treure la cullera i cruspir-te els gustos que omplen l'aire.

Mentre, jo sec davant les tecles, amb el brunzit del robot-aspirador fent la seva feina, i l'A barallant-se amb el dibuix d'una fitxa que vull preparar per als meus petits alumnes.

dilluns, d’agost 04, 2008

Jocs de matinada


Ja ho sé! Agafem el 9 vermell d'allà, l'ajuntem amb el 8 que tenim i ho afegim al 7 d'allà baix. Ho veus?

Quarts de dues de la matinada.
Fa estona que la son ens ha abandonat a l'A. i a mi.

És ja la 3a partida de Rummy que juguem i de moment la sort ens acompanya. Tot i això, juguem per diversió i quan mon pare es queda travat sense saber com aprofitar el 3 groc que té a la mà, busquem entre tots una combinació per col·locar "la peça maleïda".

Frueixo. Miro al meu voltant i hi veig gent que m'estimo passant-ho bé. I això augmenta la sensació de benestar que fa estona que m'envaeix.

Aviat serà hora de plegar veles -ens queda prop de 3/4 d'hora de camí fins a casa- i vull aprofitar els últims moments de la partida.

M'adono que, de nou, la millor vetllada ha arribat de manera improvisada. No pensava quedar-me ni a sopar i estic gaudint d'una estona única d'aquelles que et queden gravats al disc dur de la memòria.

Quan ens acomiadem, ens queda el regust amarg del dubte: serà tan divertit la pròxima vegada?

dilluns, de juliol 14, 2008

El dret al "pataleo"


Em molesta de mala manera la tendència actual a no expressar tristesa o dolor.

L'expressió absurda i sexista de "els homes no ploren" ha passat a un "però tu res de plorar, eh?!", que no entén de sexe, edat, ni situació, i que ho domina tot.

Ja pots estar destrossat i havent rebut per tots cantons, que has de ser fort, mostrar enteresa.
Plorar o mostrar-te trist és quelcom sinònim d'algun tipus de feblesa, d'inferioritat, de falta de superació.

I servidora de vostès n'està fins el capdamunt.

Me'n sortiré, seré feliç, valoro tot allò que tinc i la gent que m'estima.
Però estic trista. I ploro. I hi tinc tot el dret.
Superar dos embarassos fallits en sis mesos no és fàcil i el derecho al pataleo quan no fa ni una setmana de l'últim, és un dret adquirit.
Tota ferida necessita el seu temps. Temps per fer crosta, que més endavant es convertirà en cicatriu.
Amb les ferides del cor passa el mateix.

Com em deia un amic:
-Plora tant com et calgui. Va bé per fer neteja.

dijous, de maig 22, 2008

Un pas més?


El Parlament de Catalunya va aprovar ahir, per unanimitat, una moció que insta al Govern a crear 8 noves Unitats Hospitalàries Especialitzades per tractar la Fibromiàlgia i la Fatiga Crònica. Podeu llegir-ne la notícia aquí i aquí.

Amb aquesta malaltia, com passa per desgràcia amb moltes d'altres, estem tot just a les beceroles de poder-ne conèixer del cert les causes i actuar en conseqüència.
La diagnosi es fonamenta, bàsicament, en símptomes que el malalt expressa tenir.
Això, afegit a la manca de formació i d'informació de la majoria de la classe mèdica, ha derivat en dues realitats tan deplorables l'una com l'altra:
  • d'una banda, la de pacients que durant anys (en el meu cas crec que varen ser 3 o 4) s'han sentit menyspreats pels metges que els atenien. Metges que no sabien o no volien reconèixer una dolença real que, cada cop més, visitava la seva consulta.
  • de l'altra, la de pacients que, afectats per algun altre tipus de patologia, han estat diagnosticats amb aquesta malaltia, la qual cosa suposa un menor esforç de programació de visites, proves mèdiques, etc. per al metge en qüestió.

La noticia em satisfà i molt, però queda encara un camí molt llarg per poder-nos sentir satisfets.

A la creació d'aquestes Unitats Especialitzades (que ja veurem quan es posen realment en funcionament) cal afegir-hi allò que per a mi, és el factor decisiu: una formació i informació de qualitat a tots els agents implicats: metges, malalts i familiars/societat.
Hi ha massa desconeixença i si existeix quelcom capaç de fer mal, és la ignorància.

No fa pas gaire algú va dir-me que el meu blog tracta de la fibromiàlgia.
No és pas la meva intenció, ni crec que aquest sigui el tema de fons dels meus escrits.

Sóc una persona complexa, com la majoria d'humans, i un dels aspectes que em fa com sóc és el fet de patir una malaltia.
Per això, i per la facilitat que representa parlar d'allò viscut, en dono testimoni.

Tan de bo ni jo ni ningú hagués de sentir mai més allò de "de debò que et fa tan de mal?No serà que tu mateixa t'ho provoques?"

diumenge, de maig 18, 2008

Energies renovades


Tots els tons del verd. I pau, molta pau.
L'A i jo passegem mig abraçats per un camí a les afores d'Ullastret. Fa una tarda tranquil·la, que convida a pair el copiós dinar del migdia amb una passejada sense rumb ni horari fix.
Mentre érem al poble, hem estat xerrant de tot i de res, com ens agrada a nosaltres. Tal i com en sortíem, però, em anat emmudint: poc a poc ens hem tornat en dos badocs que miren roselles o intenten, sempre en va, fotografiar la llum que es filtra entre els núvols allà a la llunyania.
Respiro, m'enamoro del paisatge, agafo forces per afrontar un nou dilluns.
Un cop de nou a l'hotel, ens instal·lem a la saleta, on, entre queixalada i queixalada del sopar, acabem de buidar el pap. La nit segueix a la tarda, i amb ella arribarà, com sempre ho fa, un nou matí.
El cap de setmana ha estat magnífic i com acostuma a passar, s'ha acabat massa d'hora.
Em queda un munt de records, sensacions, carícies.
Un petit cofre on recórrer quan la realitat diària m'esborri el somriure que aquests dos dies han aconseguit dibuixar.

dimarts, de maig 06, 2008

Tornem-hi!



Deu de la nit hora zulú.

Sala d'espera de la UCI d'una cèntrica clínica gironina.

Amuntegats com podem a la petita saleta, fem temps fins a què ens donin permís per veure la malalta.

Fa més de quatre hores que se'ns han endut el nexe d'unió de tots plegats, i no sabem res de la intervenció.
Farts d'esperar, hem demanat clemència al personal mèdic. Ens han derivat a la UCI, on no hi ha butaques per a tots i alguns optem per seure al terra.
Ser família nombrosa té això: omples de seguida l'espai disponible.

N'hi ha que porten quasi 12 hores tancats en aquella clínica. D'altres hem combinat el dia de feina amb les hores d'hospital. Amb tot, ningú fa cara de cansat.

Ens coneixem prou bé i sabem de què i de què no convé parlar. Fem conya de la petita, que acaba de barallar-se amb la parella per culpa del transport. Obrim aleshores el debat sobre les 2nes i 3eres interpretacions del discurs femení.

-Estàs en minoria, no hi tens res a fer-, li recordo al meu germà.

La parella de mitjana edat que també espera a la saleta, no diu res, tot i que crec endevinar uns somriures còmplices amb cada bàndol.

Finalment arriba la infermera. Podem veure-la, però 5 minuts i en tongades de 2 en 2. Em toca el 2n grup, no és just!

Ella està calmada, molt més tranquil·la que els qui l'entrem a visitar. Ens explica tots els tubs i cables que porta. Li agrada tenir tema de conversa, sentir-se mimada.

Quan la infermera ens fa fora, ella ens mira amb ullets d'enyorança i a nosaltres ens costa Déu i ajuda haver de marxar.

Un cop a casa, surt tot el cansament. Dormo les 8 hores com no ho he fet mai, d'una tirada. Al matí, però, em llevo neguitosa: tinc ganes de tornar-la a veure.

El pare em comfirma que ha passat bona nit:
-Els de la UCI diuen que, si tot va bé, potser avui pugi a planta.

Estic neguitosa. L'estona fins a les 12 (hora de visita UCIana) se'm fa eterna. El cansament apareix avui sense miraments.

Altre cop a l'hospital, altre cop la mare.

Decideixo enviar un missatge a Déu, el destí o qui està jugant a daus amb el meu futur en forma de samarreta.

textoalternativo



dissabte, d’abril 19, 2008

3 anys i 2 dies


Ara fa exactament 3 anys i 2 dies, el 17 d'abril de 2005, vaig obrir la paradeta d'aquest blog.
Des d'aleshores m'han passat moltíssimes coses i m'ha agradat anar comentant-les amb vosaltres.
M'he sentit acompanyada en moments bons, suportada en els rabiosos, consolada en els dolents.
Per tot això volia donar-vos les gràcies i dir-vos que, mentre hi hagi algú a l'altra banda, jo seguiré aquí.



Seguiu aquí, que el maig se'ns presenta mogut!

dijous, d’abril 10, 2008

Caic


La setmana de tornada a la feina està essent massa masses: massa hipocresia, massa decepcions, massa esgotament per no res.
Caic, i la única cosa que em manté dreta és la mà de l'A agafant-me fort. Una mà que em cuida sense paternalismes, que sap el perquè d'aquests ulls negats d'aigua. I que no pensa dir prou fins que no sigui l'hora.

Aviat, però, caurà la pluja, i deixaré que les seves gotes em netegin els fantasmes que porto enganxats.

dilluns, de març 31, 2008

Tu apunyala que nosaltres netegem la sang


Gràcies, Pep, per facilitar-me el títol del post!

Què faríeu si descobríssiu que us estan fent el llit a la feina?

Sabeu, de bona font, que una companya de feina està aprofitant que esteu de baixa per intentar aconseguir quedar-se amb el vostre lloc de treball.
La seva estratègia és senzilla: d'una banda, enaltir la pròpia tasca; de l'altra, aprofitar qualsevol ocasió per deixar la vostra imatge a l'alçada del betum.
D'aquí poc més d'una setmana us heu de reincorporar i no sabeu massa com reaccionar a les punyalades que ha estat llençant a tort i a dret.

Què faríeu?
Teniu l'enquesta a la dreta d'aquest post i els vostres comentaris seran molt ben rebuts!

dimecres, de març 19, 2008

Deixar petjada


Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto.

No he vist la peli, ni tan sols sé de què va. El títol, però, m'ha quedat gravat al cervell com una cançó enganxosa.

En un símptoma més de la meva manca de maduresa (diuen), sempre he tingut i mantinc un pànic horrible a la mort. Em fascina la gent que viu amb placidesa l'existència d'un final, d'un s'ha acabat la teva història. Jo en sóc totalment incapaç.
Aquest sentiment ha derivat, des de fa una bona pila d'anys, en una ànsia important a voler ser millor, a buscar sentir-me plena en tots els àmbits de la vida. No busco la notorietat, no es tracta de ser o sentir-se millor a la resta. Es tracta, senzillament, de seguir allò que em digui el cor, allò en què crec, allò en què penso que paga la pena gastar energies.

Ara el meu objectiu primordial és ser mare. A ell hi dedico els meus esforços , d'ell en trec les forces quan les físiques em manquen i el desgast psíquic fa estralls.
Els primers intents no han anat massa bé i ha calgut apedaçar els trossets d'ànim perdut que el petit desastre va deixar enrere.
Avui serà una passa més, un nou graó en la fita marcada. Aquesta tarda em fan una prova que determinarà si allò va ser un accident o bé se'ns avisava d'alguna malformació.

Jo espero ansiosa el moment de la prova. I anhelo amb nerviosisme el moment en què el miracle de la vida esdevindrà. Per què, tal com us deia, ho faig perquè el meu cor m'ho mana. No hi ha pressions, creences d'això és el que toca ni d'altres històries. I sí, potser per a la resta del món serà un embaràs més, per a mi serà únic, primerenc, i això ja el dota d'una màgia especial.

Potser ningú parlarà de mi quan ja no hi sigui, però marxaré amb la sensació d'haver acomplert l'objectiu d'una vida plena.

dijous, de març 06, 2008

Objectiu: arribar a casa.


Hi ha dies en què el màxim objectiu que et planteges a la vida és el d'arribar a casa.
Dies en què, enrampada pel dolor i amb la fatiga fent estralls, només aspires al no-res, al buit, al repòs en forma de llençols del teu llit immens.
Des que has notat la fiblada de dolor, has posat el pilot automàtic. Saps massa bé -no és el primer cop ni l'últim- quins passos són els que pertoquen.
Es tracta, bàsicament, de passar el què queda de dia tan digna i humanament com sigui possible.
No serà fàcil.
Arribes a les cinc de la tarda cremant els últims cartutxos de forces que guardaves a la reserva. Dediques als infants l'últim dels somriures que et veus capaç de donar aquell dia etern.
Surts al carrer. La tramuntana et cala els ossos. Maleeixes la incomoditat de la crossa que et cal per caminar (una altra lesió al turmell, i ja en portes unes quantes).
No vols pensar, no et vols relaxar. Tens un objectiu al cap i no defalliràs.
En arribar a casa, la dutxa, l'escalfor, la medicació.
I tu, exhausta, declarant-te oficialment en vaga fins les 7 del matí del dia següent.

dimecres, de febrer 20, 2008

Nous horitzons


Ella es passa el dia a casa. La persona que la cuida li fa companyia, l'ajuda, la distreu tan com pot fins que el rellotge marca les set.

Aleshores, ell torna a casa, exhaust d'un jornal de feina, i l'abraça i li pregunta què li cal.
Tot dins una rutina eterna, en què el guió marca, de 7 a 9: anar a comprar d'un salt (ella estarà tota sola a casa), dutxar-la, vestir-la i fer el sopar.

Mentrestant, ella li haurà explicat el dia de tots els seus fills: el metge d'un, la discussió de l'altra, la feina penjant d'un fil del tercer,... Poc a poc, anirà desgranant les històries que s'ha après mentre parlava amb ells per telèfon.

Durant anys, la seva única vida ha estat la dels altres: tancada entre les quatre parets del seu pis sense ascensor, ha vist més d'un cop com passaven setmanes sense que ella pogués sortir al carrer.

Des de fa uns dies, però, el seu món ha canviat. Ara parla amb ell de caixes, de dates, es dediquen a fer plans d'on aniran. L'esperança li ha arribat en forma de pis amb terrassa en una planta baixa. Metres i racons nous l'esperen per estrenar.

I li brillen de nou els ulls. I parla de com sortirà al jardí cada tarda. Organitzen una nova rutina en què ella el podrà acompanyar al carrer.
I els ulls d'ell brillen amb els d'ella. I pensa que potser sí, potser ara tot serà millor.

diumenge, de febrer 17, 2008

La caixa de Pandora

La memòria i les emocions són punyeteres.

Intentes dominar-les, establir mecanismes de control -per això val la pena plorar, per això altre, no-.
I de cop, quan menys ho esperes, qualsevol estímul minúscul es carrega tot el control.


Quan va morir la meva àvia, vaig plorar desconsolada en saber-ho, però en dies posteriors, tot i l'enrenou de funerals, trucades i condols, no vaig vessar ni una llàgrima.
Cinc dies després, i quan tronàvem en teoria a la normalitat, em va tocar parar taula.
Mon pare va trobar-me plorant desesperada mentre tenia, a la falda, un dels plats. Era el primer dia en què, de cop i volta, vaig adonar-me que ella mai més seuria a taula, i es va produir un buit terrible al meu interior.


No havia tingut una catarsi així des de feia anys -quasi una desena- quan divendres, de cop i volta, tornà a succeir. Ens n'anàvem a dormir i en posar-me al pijama, vaig veure-hi una petita ombra de sang. Era aquella taca residual que el detergent no pot treure i que en situacions normals, pot fer-te ràbia, o angúnia, però que aquell dia i aquella taca en concret, va destapar la caixa de Pandora
I vaig plorar de ràbia, de tristesa, d'impotència. Les llàgrimes queien com un torrent mentre m'abraçava a l'A desconsolada i ell m'amanyagava, intentant calmar aquell patiment. No s'hi pot fer més i qualsevol paraula o raonament hauria estat inútil. El procés d'assumir el què ha passat és un camí de formigueta, i a mi em queden, encara, algunes passes per fer.

Com en la caixa, l'esperança és la última cosa que es perd.

dijous, de febrer 14, 2008

Dret a rèplica


No sabia ni com començar aquest post.
Fa dies que, arran de la vaga de mestres d'avui, escolto i llegeixo com es diuen autèntiques barbaritats amb total impunitat.
Sóc una persona que creu en el diàleg, en la discussió entesa com a confrontació d'arguments oposats. Però sempre, SEMPRE, des del respecte.
I si alguna cosa ha estat absent de qualsevol "debat" aquests dies, ha estat el respecte.
Per tal d'expressar el desacord amb els vaguistes (entre els quals m'hi compto) se'ns ha titllat d'analfabets, apoltronats, vividors, mal formats, incompetents, i un llarguíssim etcètera que m'encén i m'indigna només recordar-ho.
No parlaré del col·lectiu en general (tot i que amb els anys i les escoles que porto a l'esquena, he conegut força-molts mestres).
Parlaré de mi mateixa, responent a aquestes ofenses:
  1. Cada setmana dedico vàries hores a fomentar als alumnes la comprensió lectora. Valoro molt la importància de comprendre allò que es llegeix. Si parlo de les bases de la llei, és perquè me les he llegit.
  2. No he parat de formar-me des que vaig acabar la carrera. Cada any faig un mínim de 3 cursos de formació permanent.
  3. El meu horari no s'acaba a l'escola. A casa, preparo els exercicis que faran els alumnes, preparo material de suport i corregeixo.
  4. Cada any, en un moment o altre, s'avalua la feina dels mestres per Inspectors d'Educació. Ho considero just i necessari. Ara, si els meus resultats són positius, no tolero que se'm titlli d'incompetent.
  5. Treballo a l'escola pública i ho havia fet anteriorment a la concertada. La democràcia i llibertat de càtedra, la diversitat pedagògica, les possibilitats de participació que hi ha a la pública no estan presents a la concertada.
L'escola pública és un bé molt preuat i cal lluitar per no perdre'l. Hi haurà qui pensarà que la vaga no és el camí, però us asseguro que el que recull les bases de la nova llei, segur que NO l'és.

dimarts, de febrer 05, 2008

Rutines


Cada 3 dies em quedo sense esmorzar.
Bé, més aviat es tracta d'un esmorzar posposat.

A primera hora del matí i amb els ulls plens de lleganyes, l'A i jo entrem a Urgències de l'hospital Josep Trueta. Allà ens fan un sobre amb les etiquetes (quina manera de llençar paper cada dia!) i ens envien a sala de parts, on em porten l'embaràs ectòpic i el seu avortament des de fa més de 15 dies.

Així doncs, ens plantem a la 3a planta i anem directes al timbre, on una infermera amb cara de a-veure-que-volen-ara-aquests ens agafa els documents i ens invita a seure. Uns 5 minutets després, apareixerà per la porta, dirà el meu nom i em convidarà a ensenyar-li la vena, així sense prolegòmens ni res. Després, i com que ja s'ha llegit l'expedient, em deixarà anar allò de: "ara toca esperar una hora i mitja o dues fins als resultats, ja ho saps".

L'A. em farà un gest per a que m'instal·li al seu cantó, i m'oferirà tots els productes del nostre "kit de supervivència": revistes -un agraïment a en Pep pel Vanity Fair-, MP3, llibre de sudokus, aigua, menjar (sí, desde la 5a visita vàrem aconseguir que em deixin menjar després de l'analítica, iupi!),...i entrarem a la dimensió desconeguda. Ja he parlat altres vegades de com cambia l'espai-temps quan ets en un hospital. Una ralitat intrigant que no sé perquè no ha rebut l'atenció de cap estudiós de fenòmens paranormals.

Com que ja he entrat en aquesta dimensió altres vegades, sé que val més posar-s'hi bé, com en d'altres situacions.

Per sort, els matins són plens de programes de ràdio amb desig de tenir-te informada i entretinguda, i l'espera no es fa tan densa. Quan menys t'ho esperis, cridaran de nou el teu nom, i una doctora que no és mai la que vas tenir el dia abans, et farà la ecografia i et dirà, de nou, allò que ja has sentit massa cops: "torna d'aquí 3 dies".

Dijous serà sant tornem-hi i si tenim la sort de cara, serà l'inici del final. I tocarà canviar de nou la rutina, intentant pensar allò que, de les desgràcies, una sempre en surt més forta.




PD: En la última visita, vaig decidir carregar l'MP3 de la música que més m'agrada. I aquesta cançó d'en Sabina va fer-me dibuixar un somriure. Us la deixo:

dijous, de gener 24, 2008

Malson


Pronto todo esto habrá pasado. No será más que un recuerdo, algo que contar a los nietos, arrinconado por un montón de cosas bonitas que te van a pasar”.

Això és, més o menys, el que em deia fa dos dies la infermera, quan, estirada en aquell llit d'urgències ginecològiques, li vaig confessar que tenia por.


I és que segurament és por el sentiment que més m'ha dominat aquests dies. Això, i grans dosis d'incertesa, que és quelcom que a mi em produeix encara més por.


En menys de 24 hores, vaig passar de creure que tenia un trastorn hormonal “normal”, a descobrir que estava embarassada i d'aquí, a saber que era ectòpic i que, per tant, cal avortar.

Des d'aleshores, la meva vida és un caos. Visc amb angoixa el fet de veure com he perdut el control de tot, començant pel meu propi cos.

Les hores passen, els metges canvien, i la única cosa que em diuen que puc fer és esperar. Descansar i esperar. I a mi les esperes em desesperen. I més quan no sé què coi estic esperant.


És per això que s'ha apoderat de mi un creixent estat d'impaciència. Vull que passi el temps i vull que ho faci ja. I recuperar el control del meu cos, i tornar a treballar, i barallar-me amb els nens que diuen que no volen pintar la fitxa, o amb l'A que em diu que avui em toca anar a nedar. I oblidar-me de tot. Aconseguir el què deia la infermera, convertir-ho només en un mal record.

dimarts, de gener 08, 2008

De justícia


Ara mateix, l'A es troba declarant en un jutjat de La Bisbal. Hi és com a "part perjudicada" en el judici contra la fleca Gusó per la intoxicació amb coques de Sant Joan l'any 2002.

El primer que caldria observar és que la justícia, en aquest país nostre, no és allò que poguérem dir ràpida: han calgut 5 anys, un arxivament, una reobertura i un aplaçament per a arribar fins al judici actual.

El segon punt fa referència a allò que reclamem. Avui, quan parlava amb A sobre una de les preguntes que li formularien a la tarda, ens ha sorgit el debat: volem indemnització?
És evident que no vàrem posar la denúncia per a rebre cap compensació econòmica. Vàrem fer-ho única i exclusivament, davant la nul·la reacció dels amos d'aquesta fleca amb les persones afectades. Fa més de 5 anys de tot plegat i mai, MAI, s'han dignat a demanar disculpes, i això ens indigna.
D'altra banda, és cert que aquesta intoxicació va suposar-nos uns dies difícils, dolorosos i angoixants. A casa vaig tenir pare, mare, parella, germà i amiga intoxicats, dos d'ells, força greus, amb uns dolors i unes febrades que no desitjo a ningú que conegui. L'A va perdre dies d'estudi a una setmana pels exàmens de la facultat; però a banda d'això, també va produir-li un malestar i decaïment que per bé que el pitjor ja havia passat, va perdurar ben bé 2 mesos.

No espero gran cosa d'aquest judici. Em queda, però, la tranquil·litat de saber que, almenys, hem fet allò que crèiem de justícia.