Al gimnàs, m'hi sento com un pop en un garatge (imatge que em fa riure només de pesnar-hi). I això que gràcies a la meva amiga fibromiàlgia ja fa temps que sóc habitual d'aquest tipus d'establiment. Això sí, com que jo vaig per fer-hi sempre la classe que tinguin més suau de totes les que ofereixen, doncs m'hi sento així, com perduda.
Per començar, la majoria tenen a primer pla la sala de musculació - o de fitness com en diuen ara, que queda més modern- . Allà, tot un estol de mascles dominants es dediquen a ensenyar bíceps movent amunt i avall unes peses que jo no aixecaria ni amb tot el meu esforç. Que dius: "Si tens ganes d'aixecar pes, puja'm les garrafes d'aigua a casa i tema resolt!". A banda d'aquests, i a la pole position dels meus personatges preferits, hi ha el personal corrent com a desesperats a la cinta mecànica. Homes i dones -aquí ja hi impera la igualtat- suats fins als peus i corrent com si els hi anés la vida o se'ls estigués cremant el dinar.
I finalment, hi ha les sales per a les diferents classes: step, aeròbic, gimsuau, etc. Jo, com ja us he dit, vaig sempre a la més suau que hi ha en cartell. Allà, envoltada de gent que pràcticament em dobla l'edat, és on realment em sento bé: cada dues paraules de la monitora de torn, una és "a poc a poc i sense fer-vos mal". Ideal!
A vegades, però, se m'encén una mica la vergonya en veure com la pobra que t'està fent la classe i que t'ha demanat que estiris la cama tan com puguis, pot fer-ho fins a dur-la gairebé a tocar del nas. I tu, desesperada, no pots aixecar-la més que uns quants pams del terra. Per sort, la resta de públic assistent està en les mateixes condicions que les teves, i acabes convencent-te que l'exagerada és ella, estirant la cama d'aquella manera!
En fi, us deixo, que he d'anar a fer estiraments. Un, dos. Un, dos, ...
1 comentari:
He arribat aquí per l'enllaç de l'article d'avui :-))
L'imatge de pujar garrafes d'aigua per fer musculació m'ha resultat genial!! :-))
(Jo tinc artritis... et comprenc :-))
Publica un comentari a l'entrada