Quarts de quatre de la matinada

Quarts de quatre del matí. Després d'haver dormit menys de cinc horetes, obro els ulls sabent que acaba de visitar-me el senyor insomni. Busco l'estrella que em picava l'ullet quan me'n vaig anar a dormir. No hi és. Potser també té insomni i ha decidit anar a fer una volta. Jo també m'aixeco. No és qüestió de començar a donar voltes al llit i que l'A. m'acabi fent un gruny d'aquells de "es pot saber què estàs fent?".
Me'n vaig al bany i cap al menjador a navegar una estoneta. Sí, podría estudiar, però són les encara-no-quatre-del-matí! Abans d'encendre el llum, fisgonejo per la finestra el pati de veïns. Només un punt de llum: al bloc de davant, una habitació encara té el llum de taula de l'escriptori encès. Fantasejo: un estudiant d'opos com jo? una declaració de Renta a pagar massa? un insomne aprofitant el temps? Abans que pugui decidir-me per una de les opcions, però, s'apaga. Ara sí que estic sola del tot.
Navego una estoneta, però em canso aviat, tampoc hi ha tantes novetats des que me'n vaig anar a dormir.
Esperançada, decideixo tornar al llit: potser si m'estic ben quieteta torni la son. No hi ha manera, però sóc tan mandrosa, que passo de tornar-me a aixecar. Tombada de cara a la finestra, em dedico al noble art de deixar passar l'estona: deu minuts, vint-i-cinc, tres quarts d'hora,...no es nota moviment als pisos del voltant. Per no haver-hi, no hi ha ni cotxes circulant, i això si vius a quatre passes de la Plaça Països Catalans de Girona, sembla impossible. Això sí, els ocells ja fa estona que han començat la seva festa matinal. Jo no sé pas què mengen aquestes bèsties, però se la passen cantant de 4 del matí a 11 de la nit. O potser no són els mateixos i fan torns i jo, que sóc un desastre en l'àmbit "ocellil" no me'n sé adonar.
Fent cas d'aqulles tècniques per intentar tornar a dormir que em sé de pe a pa, decideixo no centrar-me en com em molesta aquest soroll o el fet que el veí de dalt hagi decidit que és hora de fer-se una dutxa i el meu sostre faci un soroll que ni el salt d'aigua més gran que us pogueu imaginar. "Has d'interioritzar-ho tot, fer-ho part de la relaxació".
Per fi m'adormo. Són, si fa o no fa, les cinc del matí.
Al cap d'una hora i mitja, sona el despertador. No sé si tirar-lo per la finestra, escanyar l'A. -que és qui va posar-lo-, o posar-me a plorar. No, no em vencereu, jo em quedo aquí!
Inútilment, m'he quedat al llit fins les 8. No podia dormir.
Ara, però, em moro de son i tinc al cap tota l'estona la cançó del Sabina "Las seis de la mañana". BUF!