dijous, d’octubre 25, 2007

I dos ous durs

De vegades, quan més feta caldo estàs, allò que més bé va, és poder riure una estoneta.

Por


Fa dos dies que tinc por.
I és una por que pensava que no tornaria a experimentar: la por a no saber què tens.
Fa més d'un mes que la fatiga em domina. Una fatiga persistent, que no es minimitza i que m'acompanya de set del matí a onze de la nit, sense treva. A més, se li han afegit els mal de cap diaris, amb una intensitat tan forta que em costa pensar, actuar, concentrar-me.
Per això vaig trucar la metgessa de capçalera. Perquè confio en ella, perquè sé que és de les qui s'interessa, que no em deixarà fins que no sàpiga què tinc.
I va visitar-me dilluns, i em va dir que no sap què em passa. Que faríem una analítica urgent -l'endemà mateix em xuclaven la sang qual vampires assedegades- per tal de descartar que no sigui una anèmia.
I jo me la mirava, i intentava estar tranquil·la. Però no podia, perquè feia dos minuts que m'havia preguntat si encara em visitava al Clínic (a la Unitat de Fibromiàlgia). I jo, que sí, però que perquè ho pregunta. I ella: "doncs perquè allà també tenen la Unitat de Fatiga Crònica".
I ja hi som: tan bon punt ha dit aquestes paraules, m'entra el pànic. I estic dos dies desitjant tenir "només" una anèmia. Perquè per molt que no sigui mortal, ni terrible com un càncer, la SIDA, o un d'aquestes malalties tan espantoses, acostumar-se a viure i acceptar la fibro no és fàcil. I no sé si em veig amb cor de començar de nou.
Quines ganes que siguin les 7 i la metgessa em somrigui dient-me: "Tranquil·la, que no passa res!"

diumenge, d’octubre 14, 2007

Ídols


Per canviar una mica la tònica dels últims posts, avui m'agradaria publicar-ne un que podríem classificar dins la categoria "quina sort que tinc de vegades". I és que, com diu la frase, cal vigilar que "les llàgrimes no et deixin veure el Sol". I jo tinc la sort que, en alguns aspectes de la meva vida, hi ha uns sols grossos com a pans de quilo (dels d'abans).

Aquest és el cas d'una parcel·la de la vida que tots més o menys compartim: la de personatges a qui admires. Aquell escriptor, actriu, cantant, o poeta, que fa que exclamis: recoi, tu! Això és fer-ho bé, i la resta punyetes!

La persona a qui més admiro -a banda del meu pare-, és un mestre de mestres, en Juli Palou.
Per fer-vos-en quatre pinzellades que, de ben segur no li faran justícia, us diré que és Doctor en Didàctica de la Llengua i la Literatura, membre de grups de recerca, autor de diversos llibres i guanyador, amb en Jaume Cela (la seva parella literària), del Premi Rosa Sensat de Pedagogia el 1992. Ja veieu, un mindundi qualsevol, jejeje!
Però com que sóc persona de valorar les persones pel què són i no pels títols que tenen, us transcric un petit extracte d'algunes de les coses que en diu en Jaume al seu llibre Calaix de mestre:

De'n Juli admiro moltes coses. La primera és la seva intel·ligència endreçada.[...]N'admiro també la cultura, aquell pòsit que diuen que queda quan tot ho hem arribat a oblidar. Una cultura ben fonamentada, plena de referències a personatges com Kant, Levinas, Paul Ricoeur, Hanna Arendt, Aristòtil, Homer, Espriu i uns quants noms més de qui en coneix el nom i els miracles i els sap relacionar com aquell bon arquitecte que construeix un pont entre dues ribes que semblen innaccessibles.

N'estimo, a més, el bon cor. Sobretot n'estimo el bon cor. En Juli és un bon home i és un home bo.

[...]En Juli sap treure de mi tot allò que tinc de bo i ben pensat poques coses més podem demanar a una persona que inclous en el sac de l'amistat.
Però si hi ha un Juli que em sorprèn, que em fa sentir útil, és en Juli que dubta. [...]aquell Juli que em fa sentir un igual quan sempre va una passa més endavant que no pas jo.


Vaig tenir la sort de tenir-lo a la facultat a primer de carrera. Mentre a la resta d'assignatures el professor xerrava i xerrava mentre nosaltres agafàvem apunts, en Juli et feia viure allò que explicava, et transmitia la passió per la docència d'allò més. Oh! podríes passar-te hores allà, escoltant-lo mentre parlava de les quatre nocions bàsiques que ha de tenir qualsevol que vulgui fer de mestre. Quina manera de viure la feina, quina convicció en el paper del mestre com a acompanyant de l'infant en el seu descobrir diari, quines ganes d'anar més enllà, de millorar, de buscar nous coms i nous perquès! Mai m'ha dolgut tant el final d'una etapa, com quan vaig deixar de tenir-lo com a mestre.

Per sort, i com us deia en començar, de vegades el destí ens pica l'ullet quan menys ho esperaves.
Anys més tard, i amb la poca vergonya que em caracteritza, li vaig enviar un mail. Volia explicar-li què feia, com m'anava la vida, tot i estar convençuda que, si em contestava, seria una resposta de cortesia sense res més. Com m'equivocava! Recordava perfectament qui era i quines circumstàncies m'envoltaven, s'interessava per la meva vida i, a més, m'oferia el seu suport per tot allò que pugués menester.

No vaig gosar molestar-lo més -de vegades em surt una mica la vergonya- fins fa prop d'un any. Preparava les oposicions amb una proposta de treball de la llengua i la literatura a 3r de Primària i vaig pensar que potser, essent la bona persona que crec, podria fer-hi una ullada i dir-me'n el què.

Va fer molt més que això. Va reunir-se amb mi unes quantes vegades, va llegir-se i rellegir-se cadascuna de les parts que anava redactant. Em va donar consells, consignes, ànims, esperances. I el més important de tot: va tractar-me com a una igual. Va escoltar cadascún dels meus dubtes, de les meves suggerències, de les meves opinions, amb la mateixa consideració amb què escolta gent que em dóna mil milions de voltes en experiència educativa.
Em va fer sentir algú important per a ell. I vaig aprendre'n, de nou, una lliçó: la de l'autèntica modèstia. Quan li vaig dir com havia quedat d'estranyada davant l'admiració que em professava per com porto la malaltia, em va respondre: i és clar, que t'admiro! Per què no ho hauria de fer? I em vaig quedar sense paraules.

Espero que algú, quan sigui, se n'adoni del talent que tenim en el Juli. La meva admiració ja fa temps que la té guanyada.

dissabte, d’octubre 06, 2007

K.O. tècnic


FATIGA [S.XI de fatigar]


f 1 FISIOL 1 Estat de cansament general a conseqüència d'una activitat molt intensa o prolongada, sigui física o intel·lectual.


3 TECNOL 1 Disminució de la resistència a la ruptura d'un material elàstic sotmès a tensions d'intensitat i de signe variables, el qual material pot arribar a trencar-se sense depassar el límit d'elasticitat, és a dir, sense deformar-se.

ESGOTAMENT
2 Pèrdua extrema de forces.
Gran diccionari de la llengua catalana
Enciclopèdia Catalana

La fatiga és, segurament, un dels símptomes que tothom entén menys de la meva malaltia. El dolor és més fàcil d'entendre, pel fet que tots, en un moment o altre, hem passat alguna malaltia, lesió, etc que ens ha fet veure les estrelles en ple dia.
Però amb la fatiga, per desgràcia, el nivell de comprensió baixa en picat.
De la poca gent a qui a la pregunta: "què et passa?", els responc sincerament: "estic fatigada", un grup reduïdament ínfim entén realment de què parlo. Per a la resta, és només un sinònim de "estic cansada", i creuen -amb tota la bona fe del món- que descansant una estona, passarà.

I no és així. No passa descansant. No és deguda a cap esforç sobrehumà tipus córrer la marató.
I el més fotut de tot: no sé com evitar-la.
Bé, sí, podria esdevenir una mena de Renfe en serveis mínims i dedicar-me només a fer vida de bebè: dormir, menjar i píííííp!

Però m'agrada pensar que encara tinc moltes coses a fer en aquesta vida, que sóc més o menys jove, i que amb l'ajuda i comprensió dels altres -esto va por ti, Escubi!- puc anar fent una vida més o menys normal: treballar, estar amb els amics, gaudir de la parella, ...

Aquesta setmana, però, ha estat una de les pitjors de la meva vida en quant a sobreviure a la fatiga: ja dilluns, el meu cos va dir prou!
I tot i això encara he tirat endavant la resta de la setmana, comptant-hi un claustre el dimarts de 5 a 7 de la tarda, i una reunió de pares el dijous, de 8.30 a 10.30.
El meu cos, però, s'ha tornar una mena de disc ratllat, i cada vespre ha cridat uns PROU! tipus Cuní, que em feien plorar d'esgotament.


I he petat. He passat de la primera definició de fatiga, a la 3a, la de tipus tecnològic. I no sé com m'ho faré per recollir els trocets de mi i tornar-ne a fer la Mafalda de sempre.
Però sé que ho faré. Sé que ho he de fer.
Vull ser jo!