diumenge, d’octubre 14, 2007

Ídols


Per canviar una mica la tònica dels últims posts, avui m'agradaria publicar-ne un que podríem classificar dins la categoria "quina sort que tinc de vegades". I és que, com diu la frase, cal vigilar que "les llàgrimes no et deixin veure el Sol". I jo tinc la sort que, en alguns aspectes de la meva vida, hi ha uns sols grossos com a pans de quilo (dels d'abans).

Aquest és el cas d'una parcel·la de la vida que tots més o menys compartim: la de personatges a qui admires. Aquell escriptor, actriu, cantant, o poeta, que fa que exclamis: recoi, tu! Això és fer-ho bé, i la resta punyetes!

La persona a qui més admiro -a banda del meu pare-, és un mestre de mestres, en Juli Palou.
Per fer-vos-en quatre pinzellades que, de ben segur no li faran justícia, us diré que és Doctor en Didàctica de la Llengua i la Literatura, membre de grups de recerca, autor de diversos llibres i guanyador, amb en Jaume Cela (la seva parella literària), del Premi Rosa Sensat de Pedagogia el 1992. Ja veieu, un mindundi qualsevol, jejeje!
Però com que sóc persona de valorar les persones pel què són i no pels títols que tenen, us transcric un petit extracte d'algunes de les coses que en diu en Jaume al seu llibre Calaix de mestre:

De'n Juli admiro moltes coses. La primera és la seva intel·ligència endreçada.[...]N'admiro també la cultura, aquell pòsit que diuen que queda quan tot ho hem arribat a oblidar. Una cultura ben fonamentada, plena de referències a personatges com Kant, Levinas, Paul Ricoeur, Hanna Arendt, Aristòtil, Homer, Espriu i uns quants noms més de qui en coneix el nom i els miracles i els sap relacionar com aquell bon arquitecte que construeix un pont entre dues ribes que semblen innaccessibles.

N'estimo, a més, el bon cor. Sobretot n'estimo el bon cor. En Juli és un bon home i és un home bo.

[...]En Juli sap treure de mi tot allò que tinc de bo i ben pensat poques coses més podem demanar a una persona que inclous en el sac de l'amistat.
Però si hi ha un Juli que em sorprèn, que em fa sentir útil, és en Juli que dubta. [...]aquell Juli que em fa sentir un igual quan sempre va una passa més endavant que no pas jo.


Vaig tenir la sort de tenir-lo a la facultat a primer de carrera. Mentre a la resta d'assignatures el professor xerrava i xerrava mentre nosaltres agafàvem apunts, en Juli et feia viure allò que explicava, et transmitia la passió per la docència d'allò més. Oh! podríes passar-te hores allà, escoltant-lo mentre parlava de les quatre nocions bàsiques que ha de tenir qualsevol que vulgui fer de mestre. Quina manera de viure la feina, quina convicció en el paper del mestre com a acompanyant de l'infant en el seu descobrir diari, quines ganes d'anar més enllà, de millorar, de buscar nous coms i nous perquès! Mai m'ha dolgut tant el final d'una etapa, com quan vaig deixar de tenir-lo com a mestre.

Per sort, i com us deia en començar, de vegades el destí ens pica l'ullet quan menys ho esperaves.
Anys més tard, i amb la poca vergonya que em caracteritza, li vaig enviar un mail. Volia explicar-li què feia, com m'anava la vida, tot i estar convençuda que, si em contestava, seria una resposta de cortesia sense res més. Com m'equivocava! Recordava perfectament qui era i quines circumstàncies m'envoltaven, s'interessava per la meva vida i, a més, m'oferia el seu suport per tot allò que pugués menester.

No vaig gosar molestar-lo més -de vegades em surt una mica la vergonya- fins fa prop d'un any. Preparava les oposicions amb una proposta de treball de la llengua i la literatura a 3r de Primària i vaig pensar que potser, essent la bona persona que crec, podria fer-hi una ullada i dir-me'n el què.

Va fer molt més que això. Va reunir-se amb mi unes quantes vegades, va llegir-se i rellegir-se cadascuna de les parts que anava redactant. Em va donar consells, consignes, ànims, esperances. I el més important de tot: va tractar-me com a una igual. Va escoltar cadascún dels meus dubtes, de les meves suggerències, de les meves opinions, amb la mateixa consideració amb què escolta gent que em dóna mil milions de voltes en experiència educativa.
Em va fer sentir algú important per a ell. I vaig aprendre'n, de nou, una lliçó: la de l'autèntica modèstia. Quan li vaig dir com havia quedat d'estranyada davant l'admiració que em professava per com porto la malaltia, em va respondre: i és clar, que t'admiro! Per què no ho hauria de fer? I em vaig quedar sense paraules.

Espero que algú, quan sigui, se n'adoni del talent que tenim en el Juli. La meva admiració ja fa temps que la té guanyada.

11 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Sempre hi ha sols d'aquells que t'acompanyaran donatnt-te la seva llum i calidesa tota la vida! Pel que expliques, realment deu ser una gran persona i em venen ganes de conèixer-lo i tot!

Per cert, com varen anar les oposicions? Perquè mira que a vegades, o sempre, són ben dures!

mafalda ha dit...

Heavies, perquè negar-ho! Però també vaig aprendre molt mentre les preparava, sobretot de'n Juli, és clar!
Per començar a conèixer-lo, pots llegir-te Amb veu de mestre, escrit per ell i en Jaume Cela. Brutal!

Tirai ha dit...

Ostres! Amb el què expliques realment, aquest home es mereix l'admiració. Quan et trobes amb gent així és quan t'adones que tot val la pena!

triLLina ha dit...

Es molt bonic poder tenir uns referents així a qui admirar.

Ricard ha dit...

Era a principi dels anys 80, després del meu primer any de treball com a mestre anava a la meva primera escola d'estiu. Allà vaig tenir a grans mestres: Emili Teixidor, Jaume Cela, Ramon Basora, Artur Noguerol i també a Juli Palou.
En Juli Palou era mestre a l'escola dels meus fills, una d'aquelles escoles del CEPEC. Encara que no varen tenir la sort de tenir-lo, ja que va deixar l'escola abans que ells arribessin a cinquè, el curs del que el Juli era tutor. Però alguns dies parlaven quan els anava a recollir a la sortida de l'escola. El vaig retrobar de nou als cursos de la Reforma, la de la LOGSE, que ell impartia.
Estic d'acord amb tu. És un mestre de mestres.

Clint ha dit...

Ostres, ha d'estar molt bé això de conèixer bé la gent que admires!

mossèn ha dit...

jo admiro a ... estic guapo, oi ??? ... salut

albert ha dit...

Sort en tenim que hi ha bones persones al món.

Mikel ha dit...

sempre es bo tenir gent a qui admirar , bo i necesari!

zel ha dit...

Hola, Mafalda! Si l'hola que t'escric el sentissis, sabries de quin hola et parlo, una salutació amb treta de barret inclosa, perquè he llegit alguna cosa d'algú que segur jo admiraria amb tots els ets i uts. Jo ho sóc, de mestra, i em sap greu que no treguessis les ops. Jo hi he anat només una vegada, i amb el que em va passar, vaig jurar que no hi aniria mai més. LLavors, la vida em va portar, vaig tenir un fill, després un altre, vaig encetar projectes d'estudi paral.lels, (dret, pedagogia...) però vaig sguir de mestra allà on sóc encara, una escola concertada, que m'ha fet emprenyar molt, però on he viscut el meu creixement personal com a professional. Ara estic acabant psicòpedagogia (em falten 33,5 crèdits, n'estic fent 22 aquest semestre). He après i begut de Rosa Sensat, d'escoles d'estiu, de mil cursos i sobretot i per damunt de tot dels nens i nenes, que m'han marcat el bon camí a seguir, per fer de l'aprenentatge un moment de plaer compartit. Renego dels academicistes, i si fos déu per un dia, canviaria mestres i escoles ràpidament, el sistema està fatal i el que em fa posar de mala baba, és que sempre donem la culpa a pares, nens i societat de tot el que no funciona, i nosaltres som pares, hem sigut nens i som societat i ben poc fem per canviar cap a una pedagogia del viure enriquidora i motivadora pels infants. Buffff, quina parrafada, una abraçada!

Petjada ha dit...

Perquè hi ha gent que tot i les titulacions, els carrecs, i els sous, encara toquen de peus a terra, coneixen i viuen en la realitat, i tenen la capacitat i la voluntat de donar cops de mà. I saben que per admirar no cal sempre mirar cap a dalt! Jo també t'admiro. Un petó!