diumenge, de maig 12, 2013

La casa que vull

No em considero pas una persona ambiciosa.
Intento tan com puc adaptar-me a la realitat que em toca. Em considero afortunada i dono gràcies per tot allò bo que tinc al meu voltant, que no és poc.

Amb tot, diuen que somniar és gratis. I el meu gran somni és el de fer-me gran, sense soroll ni pressa, veient com creixen sanes i felices les meves princeses. 
Si a més, pot ser a la casa dels meus somnis, encara millor.

No és una casa massa grossa. Té una entrada càlida, acollidora, d'aquelles que conviden a penjar-hi l'abric i oblidar-te del rellotge. 
El menjador i la cuina tenen la mida justa, amb un sofà que incita a passar-hi l'estona abraçats o una taula de la cuina en què es tenen grans converses mentre es prepara el sopar.
Hi ha també l'accés al pati del darrere, en què plantar-hi les quatre verdures que composen el nostre petit hort urbà.

A la planta de dalt les habitacions senzilles, sense grans estridències, tenen el punt just d'espai i confort per a gaudir dels dolços somnis que ens depara la nit. Hi ha el bany i per a mi, la millor habitació de la casa: el despatx-biblioteca. Un lloc ple de llibres fins al sostre en què tota la família pot gaudir de la lectura, l'art o l'escriptura en les dues taules d'escriptori que s'hi han col·locat. És l'espai de l'estudi, el debat o la investigació en un clima de calma i respecte.

Sé que potser passaran els anys i aquest somni no podrà realitzar-se. Em conformo en saber que a hi he estat unes quantes vegades i les seves portes segueixen obertes per a mi. Tan de bo amb el temps sigui digna d'ocupar-ne una com la que ara ocupa una persona de nom esperançador i cor més gran que la casa.