Gràcies!

Demà torno a anar al Clínic. Estic neguitosa preparant-ho tot, em fa il·lusió anar-hi. El metge que em porta, de la Unitat de Fibromiàlgia d'allà, és una persona d'aquelles que et sap greu no haver conegut abans: amable, atent i professional.

Acostumada a no rebre aquest tipus de tracte afectuós, la novetat senta d'allò més bé. I més si resulta que aquesta no és la única “carícia emocional” que he rebut últimament. És tracta ja de la tercera persona en pocs dies que, sense mantenir cap vincle afectiu amb mi, s'ofereix a ajudar-me en allò que pugui fer-me falta. Formen part d'un grup minoritari de gent disposada a donar-te un cop de mà perquè sí, sense demanar res a canvi.

Anant pels món, ja et trobes gent que fa la seva feina o que et dóna un cop de mà si els ho demanes, però quasi sempre ho fan d'esma, desencantats o fins i tot de mala gana, com si enlloc de -per posar un exemple- buscar-te una talla concreta, els estiguessis demanant un ronyó. I això s'encomana: acabem anant tots amb aquell aire de “a-mi-no-em-parlis-que-tinc-molt-mal-dia” des que ens llevem fins que ens en tornem al llit.

Però resulta que a mi, els meus pares (tot un compendi de saviesa, segons vaig veient), van ensenyar-me que s'ha de saber dir: ho sento, gràcies i t'estimo. I jo, que sóc de mena digues-li utòpica, digues-li innocent, encara vaig donant els bon dia i les gràcies quan algú m'ha atès. Aleshores és quan es produeix el miracle: en sentir-ho, et retornen un somriure, sorpresos, ells també, per aquesta amabilitat tan escassa.

Així doncs, i si ens ve de gust millorar una mica la situació, podríem posar-hi un granet de sorra i anar donant les gràcies, si més no, a aquesta gent que, com el meu doctor, donen el millor d'ells per fer-te sentir bé.