Ser mestre avui

Ser mestre, avui, és quasi una heroïcitat. Sobretot, si ho ets vocacionalment (si no, passant de tot vius tant tranquil). Més d'un dia et planteges si realment val la pena seguir amb una feina que, tot i que el 90% de la gent pensa que està massa ben pagada, no té una compensació econòmica adequada al sobreesforç que suposa.

Actualment, se'ns demana als mestres que fem a escola tot allò que els pares no poden, no saben o no volen treballar a casa: donar-los les pautes mínimes de comportament social, comprovar si té polls, càries, angines o vés a saber què, encarregar-nos de que segueixin una dieta equilibrada (res de bocabits per esmorzar), assegurar-nos que es dutxen de tant en quant,... I tot això, envoltat d'una mena de menyspreu general a la nostra professió. Quantes vegades no m'he sentit a dir allò de: "mestra? tu sí que vius bé: dos mesos de vacances, un horari que ja voldríem els altres, un sou espaterrant,..."

Fins i tot el meu home, al principi de la nostra relació, creia en aquesta llegenda urbana. Ara, en canvi, és el primer que salta en sentir comentaris així. S'ha fet farts de veure'm arribar a casa destrossada, amb una pila enorme de treballs per corregir, havent rebut l'esbroncada d'algun pare que s'havia deixat l'educació a casa, i amb la presió d'estar convençuda que encara podria fer alguna cosa més per tirar ajudar el Joan, que no se'n surt amb les restes portant.

I el que més el fascina de tot plegat és que tot i això, m'encanta la feina. Sóc incapaç d'imaginar-me sense fer de mestra, és inherent a mi, em fa ser qui sóc. Tinc l'escriptori envoltat de dibuixos, em cau la baba quan em saluden alumnes d'altres anys, m'alegra el dia l'abraçada d'un dels meus nens, em meravello amb ells a cada nou descobriment.

Ara porto dies malalta a casa i creieu-me si us dic, que el que més em motiva a posar-me bé, es tornar a la meva classe.