En el nou disc d'Els Pets -una autèntica joia pels sentits- hi ha una cançó que m'emociona cada cop que la sento, que és cada dos per tres.
Es titula "Faig saber" i ve a ser la carta de comiat d'un home a qui, després de 61 anys de matrimoni, el dia anterior se li ha mort el seu amor després de patir durant prop d'un any d'agonia. Després d'haver passat la primera nit sol, s'adona de l'absurditat de seguir aquí sense ella i pren la decisió d'anar-se'n on ella pugui estar.
No em posaré pas a debatre els pros i els contres del suicidi, més que res perquè no tinc el cos per aquest tipus de reflexions filosòfiques, ara mateix.
Del que m'agradaria parlar és de com viu la relació amb la seva esposa, a qui en tot moment defineix com "el meu amor", el protagonista de la cançó. Sé que és també un tema delicat, ja que, si cada persona és un món, no vulguis saber el que és cada parella. No obstant, no és pas el primer home (o dona) a qui sento dir que no saben concebre la seva vida sense la seva parella. Es tracta sempre de persones profundament enamorades de la parella i correspostes al 100% en aquest sentiment. Gent que, ja faci poc o molt que estan junts, t'adones que és com si fossin dues meitats d'un mateix ésser. Que si els preguntes què és allò que els agrada més fer, no dubten ni un moment a dir-te alguna activitat que pugui compartir amb l'altre.
I a mi això m'emociona. Amb l'A fa prop de set anys que estem junts i ja hem rebut unes quantes trompades. Amb tot, ha arribat un punt en què fins i tot em costa adonar-me que, en algun moment, la meva vida existia abans d'estar amb ell. I el millor de tot és que aquest sentiment, lluny d'anul·lar-me com a persona, reforça el concepte del jo que tinc de mi mateixa. Quan estimes molt a algú, hi ha el perill que t'esborris, t'anilihis fins al punt que no et sentis més que una puça al cantó d'un gegant. Per a mi, en canvi, l'A és una mena de força que m'empeny a lluitar, a tirar endavant, a buscar ser millor persona.
Com ja he dit abans, això no vol dir que tot siguin "flors i violes". Senzillament, que el resultat dels bons i mals moments és aquesta sensació que us descrivia fa una estona. I s'hi està d'allò més bé.
Una abraçada!
Es titula "Faig saber" i ve a ser la carta de comiat d'un home a qui, després de 61 anys de matrimoni, el dia anterior se li ha mort el seu amor després de patir durant prop d'un any d'agonia. Després d'haver passat la primera nit sol, s'adona de l'absurditat de seguir aquí sense ella i pren la decisió d'anar-se'n on ella pugui estar.
No em posaré pas a debatre els pros i els contres del suicidi, més que res perquè no tinc el cos per aquest tipus de reflexions filosòfiques, ara mateix.
Del que m'agradaria parlar és de com viu la relació amb la seva esposa, a qui en tot moment defineix com "el meu amor", el protagonista de la cançó. Sé que és també un tema delicat, ja que, si cada persona és un món, no vulguis saber el que és cada parella. No obstant, no és pas el primer home (o dona) a qui sento dir que no saben concebre la seva vida sense la seva parella. Es tracta sempre de persones profundament enamorades de la parella i correspostes al 100% en aquest sentiment. Gent que, ja faci poc o molt que estan junts, t'adones que és com si fossin dues meitats d'un mateix ésser. Que si els preguntes què és allò que els agrada més fer, no dubten ni un moment a dir-te alguna activitat que pugui compartir amb l'altre.
I a mi això m'emociona. Amb l'A fa prop de set anys que estem junts i ja hem rebut unes quantes trompades. Amb tot, ha arribat un punt en què fins i tot em costa adonar-me que, en algun moment, la meva vida existia abans d'estar amb ell. I el millor de tot és que aquest sentiment, lluny d'anul·lar-me com a persona, reforça el concepte del jo que tinc de mi mateixa. Quan estimes molt a algú, hi ha el perill que t'esborris, t'anilihis fins al punt que no et sentis més que una puça al cantó d'un gegant. Per a mi, en canvi, l'A és una mena de força que m'empeny a lluitar, a tirar endavant, a buscar ser millor persona.
Com ja he dit abans, això no vol dir que tot siguin "flors i violes". Senzillament, que el resultat dels bons i mals moments és aquesta sensació que us descrivia fa una estona. I s'hi està d'allò més bé.
Una abraçada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada