Quan moriré, porteu-me a l'Empordà. Però mentrestant, si em perdo, busqueu-me a Planoles.
Per a mi, Planoles ho és tot. És el bon menjar, el bon dormir i el millor viure. És seure i no fer res, passejar pels seus carrers, fer ruta muntanya amunt. És trobar aquella pau que pensaves perduda, aconseguir el repòs de l'ànima, mentre alimentes els sentits.
A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.
Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.
Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.
A vegades, com passa amb les coses bones, m'oblido que hi és. I busco noves rutes, llocs on passar del neguit a la calma. Indrets i gent que m'acullin quan ja no puc més. I , en certa manera, trobo destins per poder anar-me'n al carajo.
Però no és el mateix. Allà dalt, aquest cap de setmana, he assolit unes quotes de benestar que ignorava que existissin.
He estat feliç. He gaudit jugant al billar amb l'A, he assaborit cada un dels plats com si d'un festí es tractés. He reposat com feia temps que no feia.
I sobretot, he trobat la pau.
Al bell mig del Pla de les Barraques, envoltada d'arbres i muntanyes pels 4 cantons, contemplava el pas dels núvols, absorta en el no-res. I vaig adonar-me que, tal com es veien petites les coses des de 2000 metres d'alçada, també s'hi veien els problemes. I em vaig sentir a gust.
Us deixo amb una cançó d'en Llach que m'evoca sempre Planoles. Tot i parlar de Porrera, a l'altra punta del mapa, no puc evitar pensar en els seus carrers.
7 comentaris:
He llegit els dos articles... aquest i el del carajo que tenies enllaçat jeje... i, la veritat, he agafat aire, he tancat els ulls... he sospirat... i ja, fermament, declaro: Jo també vull anar al carajo, o a Planoles o a qualsevol lloc on pugui trobar això que dius :-))
Vès que no ens trobem algun dia...
Jo també me'n vull anar al carajo i quedar-m'hi una temporada llarga...i a Planoles, també hi vindria, mira...
Gràcies per escoltar en Lluís, Porrera (i el Pont de Mar Blava) són del meus prefes...
i és que encara hi ha espai... i espais...
petons i llepades espaiades!
Doncs mira, ja m'apunto un altre lloc per visitar!!
Salut!
Vinc detrás de l'assumpta que la segueixo per tot arreu jeje.
Uf quina enveja, ja m'agradaria a mi trobar la pau per unes hores.
I desconnectada de tot el brogit i millor si no hi ha cobertura ! ;)¨
És un poble preciós!
Publica un comentari a l'entrada