dijous, de març 06, 2008

Objectiu: arribar a casa.


Hi ha dies en què el màxim objectiu que et planteges a la vida és el d'arribar a casa.
Dies en què, enrampada pel dolor i amb la fatiga fent estralls, només aspires al no-res, al buit, al repòs en forma de llençols del teu llit immens.
Des que has notat la fiblada de dolor, has posat el pilot automàtic. Saps massa bé -no és el primer cop ni l'últim- quins passos són els que pertoquen.
Es tracta, bàsicament, de passar el què queda de dia tan digna i humanament com sigui possible.
No serà fàcil.
Arribes a les cinc de la tarda cremant els últims cartutxos de forces que guardaves a la reserva. Dediques als infants l'últim dels somriures que et veus capaç de donar aquell dia etern.
Surts al carrer. La tramuntana et cala els ossos. Maleeixes la incomoditat de la crossa que et cal per caminar (una altra lesió al turmell, i ja en portes unes quantes).
No vols pensar, no et vols relaxar. Tens un objectiu al cap i no defalliràs.
En arribar a casa, la dutxa, l'escalfor, la medicació.
I tu, exhausta, declarant-te oficialment en vaga fins les 7 del matí del dia següent.

6 comentaris:

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Ara tens dos dies per fer vaga ... ja et vull veure fent vaga, eh? A veure si haurem de pujar a Girona a repartir nates!!!

Petonets i bon finde

zel ha dit...

Merda punyetera, que no es pot fer res per apaivagar aquest dolor, preciosa? Osti, són d'aqueles situacions que et fan sentir fatal, perquè saps que no pots fer res per ajudar... Em sap greu, bonica, necessitaria un món màgic on demanar algun desig... Cuida't, i si molt convé, vaga fins setmana santa...Petons, de tot cor!

Catalunya 2008 ha dit...

Et trobes millor???, espero que si, com que no has postejat...

Petons!!!

mossèn ha dit...

és un no parar ... salut

Jesús M. Tibau ha dit...

Tenir un lloc on volem aribar, on arrecerar-nos, no és poca cosa.

Guti ha dit...

Es realmente maravilloso en aquellos días que todo es cansado, y estás harto de ti, poder llegar a tu casa, estirarte en el sofá, y ver como todo va pasando...