Estrenar mitjons

Després d’una llarga temporada sense escriure-us, torno amb tota una bateria de nous plaers per compartir. Avui començo per un dels que encapçala la meva llista de favorits: estrenar mitjons. És un plaer que podríem classificar d’íntim, ja que difícilment algú s’adonarà que els mitjons que portem avui són diferents dels del dia anterior o dels de demà. Amb tot, això encara li dóna un aire més especial.

Deixeu-me confessar, abans de seguir, la meva debilitat per aquesta peça de roba. En tinc de tota mena i teixits: d’estiu, d’hivern, amb dibuixos, de mil colors, llargs, curts, ... Sovint, però, i com em passa amb la resta del vestuari, em costa estrenar la roba que m’acabo de comprar. És com si el fet de tenir-lo a l’armari, impol·lut, amb la seva etiqueta encara penjant, li donés un aire de superioritat respecte la resta de peces que hi ha penjades. D’aquí la recança de desproveir la nova adquisició d’aquesta diferenciació respecte la resta. No obstant, el desig d’estrenar-lo acaba essent major i arriba el moment en què te’ls poses i surts al carrer amb l’alegria de saber que estrenes roba nova.

I puges a l’autobús i et mires els peus buscant la confirmació de la teva alegria: són preciosos, són nous i són teus!

I el millor, per a mi, encara està per arribar. Arribo a la feina, i un dels meus petits alumnes se m’acosta i em diu:

- Aquests mitjons són nous, oi?

- Sí. T'agraden?

- Són molt guais.

I ens mirem somrient, contents de saber-nos diferents de la resta. Tots dos compartim el secret que fa, d'aquell, un dia especial.