divendres, de setembre 14, 2007

El repòs de la guerrera


Arribo a les 5 de la tarda a casa. Pujant amb l'ascensor, vibra el mòvil. No em molesto ni a mirar-me'l.
D'entrada a casa, responc a l' "Hooola, com ha anat avui?" de l'A., amb un grunyit: grrrrrrrr! Porto 3/4 d'hora buscant aparcament (la mitjana de temps que tardo des que ha començat l'escola), amb la qual cosa, el fet d'haver plegat a les 4 -meravelles de l'horari d'aquest any-, m'ha servit de ben poca cosa.
El pobre, acostumat al meu mal humor i la tirallonga de renecs i inútils reflexions al cas que li deixo anar cada dia, acaba dient-me allò de: "Però ara ja ets a casa! Què vols, per berenar?"

Dues torrades amb mantega i melmelada ajuden a endolcir el meu humor. Començo aleshores la meva sessió d'anècdotes de l'escola.
Avui l'escena estrella és la del nen que, després de dir-los que havien de pintar el dibuix de la fitxa, m'ha deixat anar:
-jo no ho pinto, eh?!

I ha respost al meu atònit:
- per què?- amb un:
-perquè no vull pintar!- com si fos la cosa més normal del món.

Tot i això, el premi se l'enduu l'estrella convidada: la nena de 7 anys que a l'hora del pati ha demanat a la mestra per entrar al lavabo urgentment:
-Què et passa?-me li diu la mestra, mig espantada.
-M'he de retocar el maquillatge!
(aclaració: la nena i una troupe de 2 companyes més, van cada dia maquillades a l'escola).

Sense comentaris!

La primera setmana d'escola ha anat doncs, raonablement bé. Com sempre, hi ha pares, criatures i mestres que són per llogar-hi cadires. Però el dia a dia a l'aula s'està convertint, després de l'aclimatació, en la rutina que tan m'agrada: aprenentatges, somriures, confidències,... allò que fa la meva feina tan apassionant.

Ara m'acabo de fer una bona dutxa amb l'olor d'una espelma de canyella. Aviat soparem, i me n'aniré a dormir amb el somriure a la cara de qui sap que demà no ha de matinar.

12 comentaris:

perdedor ha dit...

Osti, us mereixeu un homenatge etern, els del gremi...

albert ha dit...

3/4 d'hora aparcant!?!? Jo ja hagués perdut la paciencia i m'hagues fet l'harakiri als 15 minuts!

Per cert, jo a casa tb tinc cada dia anecdotes de nens i nenes. La senyora que no calla.... Ui si em llegeix això!!!

Cervecerix ha dit...

No hi ha res com saber que no hauràs de matinar ;-)

I pel que fa als nens, bé, són nens i sempre donen alguna que altre anècdtoa ¿oi?

Salut!

mossèn ha dit...

sí senyora ... la dutxa ... lo millor de la jornada ... salut

zel ha dit...

La rutina, d'altra banda tranquil.litzadora segons com... L'aparcar... jo hi ha dies que em c... amb la mare que els va... a tots. Mossén, vosté també per aquí? Quin recoi de coincidència, ens trobem arreu, dos rodablogs, això és el que som. Vinc de ca la Clara i està de vaga, malament rai...

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Això de la nena que es maquilla ... ja no em sorprén ... Com diu la frase feta "La culpa es de los padres, que las visten como putas" ...

Massa desperts estan els nens ara ... els de la nostra generació (i no et sentis vella, carai) érem mooooooolt més innocents!!

Un petonarrooooo, xiqueta

Clint ha dit...

ja ho diu el nano que són unes paves! jejeje

Espelma de canyella... s'haurà de provar tot i que no s'apaga sota la dutxa?

Cardonina ha dit...

Coooooooooooooooooooom???? Que ja van maquillades??? amb 7 anys ja son unes fashion-victims??? Pobretes, el que els hi queda no????
Ara no sé si riure o plorar...

I la pua d'aparcar, nena, és una bona pua... aixo de sortir a les 4 està molt be, si com dius es pot aprofitar...

Ara, pensa que jo tinc entre una hora i hora i mitja per arribar al mati a la feina... i qeu fins les 9 gairebe no arribo a casa... ni així et consoles??? Vingaaaa!!!!!

Petjada ha dit...

Si noia, les noves generacions pugen avançades en moltes coses, però simplement és el reflex del que veuen i del que volen ser.

I pel que fa a l'aparcament, si et consola, desaparcar i aparcar el tren a l'hora tampoc és cosa fàcil! ;)

zel ha dit...

Ei, i ara que hi penso, no t'esveris amb els nanos, ja saps, provar sempre ho proven, ami em resulta molt contra els del "no", la tàctica de l'avançada, que va així.
Ei, ....(nom), avui el teu llapis, (color, el que sigui...) està mooooolt cansat, i no té ganes de fer res de res, li voldries deixar un descans, sisplau? Que dormi una estoneta i sobretot sobretot, no el toquis, eh? que no pot fer res! I cauenja t'ho juro jo que no aguanten ni 5 minuts, et demanen fer el que no volien.

El veí de dalt ha dit...

Ei! recalo aquí des de Cal Mossèn. Veig que tens un ofici compromès i durillo. Ànims, que això no ha fet més que començar!

Clint ha dit...

vols dir que no descansa molt la guerrera aquesta! jajajaja ànims que ja és divendres!