diumenge, de juliol 08, 2007

Perduts en la immensa mar blava

Mai no havia navegat.
No vull dir que no hagi pujat en una barca, he fet viatges amb barques turístiques d'aquelles amb el fons transparent per veure els peixos.
Em refereixo a anar a la barca d'algú i triar a quin indret de mar et vols anar a perdre.

De petita, cada cap de setmana feiem el mateix ritual amb els meus pares: agafar el cotxe, plantar-nos al port, i passejar entre les barques. Ho vam fer des que en tinc memòria; primer amb els més petits amb cotxet; més tard, tots plegats en bloc; els últims temps, havent d'empènyer una cadira de rodes. Però sempre, sempre, amb la mateixa teatralització: plantats davant la barca que ens feia més gràcia, ens posàvem a contemplar-la mentre discutíem si tardarien gaire a tenir-nos-la acabada.
Una vegada, quan en aquesta excursió ens acompanyava un dels meus cosinets, ens va mirar estranyat dient: "aquesta barca és vostra?!". Li va costar entendre que no, que només era un joc, que si fos veritat, tindríem mig port i portaríem uns vint anys esperant a què ens la tinguessin a punt. Quan ho va entendre, però, també "se'n va demanar una".

Ahir va venir-me al cap aquesta imatge quan, amb cara de no acabar-s'ho de creure, el meu cunyat s'estranyava que no hagués anat mai amb barca. Ara ja no ho podré tornar a dir. Convidats precisament per ma germana i el cunyat, vam anar a saludar les gavines a Les Medes. Mon cunyat s'excusava de la senzillesa de la barqueta. A mi, em semblava un palau. Diferents angles de visió, suposo.

Va ser una tarda genial. Agafats ben forts a un dels pals (perdoneu la meva incultura nàutica), vam fer cap a les illes. L'A. i jo, no ens movíem gaire, no fos cas que acabéssim de cap a l'aigua. Després, més tranquils, al·lucinàvem amb el paissatge. Quanta bellesa!
Parats a uns metres de l'illa més gran, no vam poder-nos estar de fer una capbussada. L'aigua era fredíssima, però brillant, transparent, preciosa.

Em sembla que guardaré aquest record molt, molt de temps. Avui, estirada al llit, em semblava notar el balanceig que hi havia mentre paràvem el sol estirats com llagardaixos a diferents espais. Em sembla que he trobat el carajo que buscava!

De tornada vaig lesionar-me de la manera més absurda i el cunyat amenaçava de no deixar-me repetir l'experiència. Intentaré portar-me bé i així poder tornar a sentir tot aquell plaer.

Us deixo per avui.
Em queda, només, dues cosetes:
L'una, donar les gràcies a les dues persones que van fer possible una tarda fantàstica. Gràcies, guapos!
L'altra, dedicar-li el post al meu bucanero petitó. Una abraçada, Daniel.

13 comentaris:

musa ha dit...

Ala què wai... Jo tampoc he anat mai en barca d'aquesta manera. En plan relax, a banyar-se, prendre el solet i meravellar-se de les petites coses. Ser de secà hi deu tenir molt a veure, però bé... Al cap i a la fi t'ho mereixies després de les opos, no?

marina ha dit...

...les mans al timó de la nau!

el balanceig a mi també em dura, un cop ja tornada a terra.

jo no és que sigui una lloba marina (què ben buscat...),però he anat uns quants cops en "barca".

és fantàstic costejar, i llençar l'ancora i capbussar-se allà on et plau, oi??

Cervecerix ha dit...

"Jo només vull un desig d'amor, un poble i una barca. Desig d'amor per no perdre mai el plaer d'enamorar-te, un poble on poder compartir la joia d'estimar-te i una baqueta per si la mar, la mor algun dia volgués donar-me" (Lluis Llach, com bé sabràs)

El Mediterrani és un amant gelós del que mai no ens en podrem lliurar. Bàsicament, perquè mai ho voldrem.

Salut,

mafalda ha dit...

Musa veig que m'entens perfectament. Per mi, va ser tota una aventura. Per ma germana, un dia més amb la barca. Aquí rau la diferència.
Marina i tant, noia! Tant de bo pugui repetir-ho! Per cert, benvinguda al bloc!
Cervecerix , aish, m'has emocionat, amb el meu Llach. Jo sempre ho he dit: "no em separeu del Mediterrani, que em mateu!"

Clint ha dit...

si que s'està bé, navegant a plaer amb bona companyia.
Però dona, vigila amb les lesions! que ens fas patir.

petons!

Pep ... però posa-li Angu, també ha dit...

Tiaaaaaaa, quin canvi de blog, per favort!!! Macu macu ... Jo és que si pujo en barca m'acabo marejant, tu!!!

Un petonarro, guapissima

Waipu Carolina ha dit...

Quin dia tan especial ens expliques.
Meravellar-se de les coses petites como diu la Musa es un exercici maravellós.
Un petó

bucanero ha dit...

Que chuli la excursión. Gracias por acordarte de mi.
Un beso.
BUCANERO

Eva ha dit...

m'has fet recordar la cançó en s'estiu d'antonia font jejejejje

"estirat damunt sa barca amb un tassó de vi" es molt bona :P


i sorbe això de que et falta aprendre molt,......ja saps que estic publcaint eld ecàleg per tant a aprendre apunts si vols tneir un fotolog chupi guay xD

Pd40 ha dit...

Aquests records són genials! No cal tenir un mega iot per passar-ho bé :)

perdedor ha dit...

Uf, més aigua que la que cap a la banyera em fa por...

(Per cert, la nova capçalera és xulíssima)

Mikel ha dit...

en aquest mon es clau saber navegar per no enfonsar-se...ops , em sembla que no parlem del mateix tipus de navegació jejeje ;-)

mafalda ha dit...

Clint això vol dir que tu navegues sovint? Perquè una accepta invitacions, eh?! Ja estic millor de la lesió, però he estat tres dies sense poder caminar, ;-p
Pep a que sí!!!!!!!! Una, que és una fashion-victim.
Waipu , quan no tens res i et meravelles d'allò petit, no et sembla pas que no tinguis res. Uix, que malament que m'explico!
Bucanero , de res.
Eva , ja fa dies que prenc apunts del teu decàleg, dona! Vull ser guai!
Pd40 , no saps com em sentia d'unida als meus pares en aquell ritual.
Perdedor , jo et dono la maneta i veuràs com no passa res. Gràcies pel comentari! He fet les modificacions amb tot el carinyo possible.
Mikel , en tots els mars és important no enfonsar-se.