dijous, d’agost 09, 2007

Fer de pares


Aquests dies en què exerceixo de mare putativa de la Laia, confirmo com n'és d'important la feina dels pares.
Al meu entendre, educar una criatura és una feina difícil, extenuant, i d'alta responsabilitat.
Qualsevol pot ser pare -quan parli de pare vull dir tan pare com mare, deixeu-me ser políticament incorrecta-, però fer de pare és tota una altra cosa.

Aquestes són algunes de les conclusions a què he arribat a força de dies amb la Terremoto d'Alcorcón:
  • dormir una nit sencera és com la pluja de bitllets legals del cel: un miracle. I els miracles s'han d'aprofitar.
  • el millor personatge de Buscant a en Nemo, la tortuga Crash. A part d'enrollat, carinyós i atent, sap allò que caldria saber a tots els pares: de tant en tant, els fills han d'equivocar-se i fer-se mal, aprendre és això.
  • l'hora de dinar es diu així perquè una criatura pot tardar, de mitjana, una hora per menjar-se un plat de macarrons. I jo que pensava que servidora era lenta menjant!
  • els petons són màgics: tan curen les ferides del cos, com les dels sentiments.
  • les criatures fan, quasi sempre, allò que veuen a casa: si mai han sentit donar les gràcies, perquè haurien de fer-ho ells?
  • les tovalloletes són un dels millors invents del segle XX: no hi ha taca ni superfície que se'ls resisteixi!
  • la millor aventura? Una tarda al parc. Demostrar que saps pujar sola al tobogan és com tocar el cel amb les mans.
  • qualsevol estri pot ser una joguina. Les pinces d'estendre la roba són blocs de construccions xulíssims, la capsa de les joguines, una nau espacial, ...
En fi, obvietats que segur que aquells que teniu criatures fa temps que coneixeu.
Deixeu-me donar-vos, a aquells qui feu de pares, el meu reconeixement més gran: no hi ha tasca més important que educar una criatura.

6 comentaris:

mossèn ha dit...

al novembre, si tot va bé, jo també faré de pare ... de mossèn passaré a pare, curiós, però cert ...salut

Petjada ha dit...

I a tu quan et toca dur a terme la tasca de mama? se't dóna prou bé! Has arribat a unes conclusions que hi ha pares que no hi arriben ni tota la vida amb els seus fills ;)

mafalda ha dit...

Felicitats, Mossèn!!!!!!

Petjada, amb el meu marit ens hi volem posar d'aquí a uns mesos. De moment, faig de mama de la nebodeta, que ja em serveix de pràctiques intensives, jejeje!

Ah! I també em queden els nanos de l'escola, però això ja és una altra història...

Boira ha dit...

Com m'han agradat les conclusions que has tret! No ho haguessis pogut resumir millor. És una tasca molt difícil, que de vegades dona la sensació que als pares d'ara se'ls oblida una mica...Jo m'he entrenat com tu, amb els nebodets, però algun dia m'agradaria ser mare a mi.

Un petó, i pensa que després la trobaràs a faltar. jeje.

doommaster ha dit...

Doncs si voleu posar-vos aviat, ja teniu una bona experiencia :-)

Seras una bona mare, segur!

Escubi ha dit...

Cuando se es padre a jornada completa es dificil apreciar las pequeñas cosas. Estoy de acuerdo contigo, hay cosas que obran milagros como los besos, las toallitas.... y las tiritas son magicas. Curan al momento!!!!
Saludos.