Aquest és un tema que em toca la fibra -per dir-ho finament- cada vegada que en parlo. El tallatge actual i la disponibilitat de talles a les botigues de roba és ridícul i escandalós. Així de clar!
No cometré l'error de dir que els maniquís dels aparadors o les models amb mides impossibles són les causants de l'elevat nombre de gent amb patologies alimentàries. Jo he patit una anorèxia -ara estic perfectament- i sé de sobres que darrere aquesta malaltia hi ha molt més que una qüestió de tallatge. Això sí, aquesta premisa tampoc ens hauria de servir per quedar-nos indiferents davant l'extremada primor que es llueixen a les passarel·les. I fins ara rai, que no veient les desfilades quedaves exempt d'aquesta visió de cossos malaltissos (no em crec que pugui ésser normal que amb 1.70 pesis 40 quilets, no m'ho empasso!). El pitjor de tot és veure com a les botigues de roba trobar una talla tan comú com la 42 és pràcticament impossible i que, si els demanes la 44, et remetin a botigues "especials per talles grans". Comentari que, deixeu-me que us ho digui, em desperta els instints assassins més ocults. Què vol dir això, que el 90% de la població fa talles especials?!
Sort que, com ja sabeu, a mi m'agrada parlar-vos dels petits miracles del dia a dia i aquí és on vull anar a parar. Aquest matí, he estat amb ma germana a una botiga on tenen roba per fèmines amb talles des de la 36 fins la 54 (que és ben bé una 56 d'altres llocs). I el mateix model amb totes les talles! M'ha agafat una alegria immensa: per fi un lloc on tothom pot vestir-se amb roba "normal" tingui la talla que tingui, i tan i fa si la teva és la 46, la 50 o la 38. Sortiràs guapa igual. M'alegra pensar que, si ens vingués de gust, totes les dones de la meva família (amb talles completament dispars) podríem vestir-nos exactament igual sense cap mena de problema.
I m'ha fet il·lusió.
No cometré l'error de dir que els maniquís dels aparadors o les models amb mides impossibles són les causants de l'elevat nombre de gent amb patologies alimentàries. Jo he patit una anorèxia -ara estic perfectament- i sé de sobres que darrere aquesta malaltia hi ha molt més que una qüestió de tallatge. Això sí, aquesta premisa tampoc ens hauria de servir per quedar-nos indiferents davant l'extremada primor que es llueixen a les passarel·les. I fins ara rai, que no veient les desfilades quedaves exempt d'aquesta visió de cossos malaltissos (no em crec que pugui ésser normal que amb 1.70 pesis 40 quilets, no m'ho empasso!). El pitjor de tot és veure com a les botigues de roba trobar una talla tan comú com la 42 és pràcticament impossible i que, si els demanes la 44, et remetin a botigues "especials per talles grans". Comentari que, deixeu-me que us ho digui, em desperta els instints assassins més ocults. Què vol dir això, que el 90% de la població fa talles especials?!
Sort que, com ja sabeu, a mi m'agrada parlar-vos dels petits miracles del dia a dia i aquí és on vull anar a parar. Aquest matí, he estat amb ma germana a una botiga on tenen roba per fèmines amb talles des de la 36 fins la 54 (que és ben bé una 56 d'altres llocs). I el mateix model amb totes les talles! M'ha agafat una alegria immensa: per fi un lloc on tothom pot vestir-se amb roba "normal" tingui la talla que tingui, i tan i fa si la teva és la 46, la 50 o la 38. Sortiràs guapa igual. M'alegra pensar que, si ens vingués de gust, totes les dones de la meva família (amb talles completament dispars) podríem vestir-nos exactament igual sense cap mena de problema.
I m'ha fet il·lusió.
3 comentaris:
És un bon motiu d'alegria, si senyora. I de fet, crec com tu que deuria ser el més normal.
Petons!
Benvingut, DooMMasteR! Espero veure't sovint per aquí.
Porteu tota la raó, per sort, les que estem més grassonetes ja no hem de vestir de negre i podem anar ben guapes. Acabo de trobar una botiga on tenen una roba molt xula (www.donnag.es). Visca la talla 52.
Publica un comentari a l'entrada