El que no dormen els ullets ho descansen els ossets

Amb aquesta gran frase, ma mare intentava convèncer-me, de petita, perquè m'estirés al llit encara que no tingués son.
Ja aleshores, com ara, era de difícil dormir. Ella sempre ha dit que els seus fills eren classificables en dos grups: els de bon dormir i mal menjar, i els de mal dormir i bon menjar. Com podeu deduir, jo formo part del segon grup (d'aquí que,de petita, em diguessin "bitxo-bola"!).
Amb el temps, el tema dormir no ha millorat massa, però he aconseguit, en canvi, aprendre a relaxar-me i descansar. I és que, abans, tot i estar esgotada m'era impossible descansar, amb el cor bategant a tot drap i el cap bullint ple d'idees (i neures). A força de temps, però, vas entenent que, o hi fas alguna cosa o seràs sempre la noia de les ulleres perpètues, com una mena d'ésser que mai descansa, castigat per la ira dels déus.
Però no és tan fàcil. Quan s'és de mena nerviosa, com jo, ja et poden deixar anar discursos sobre relaxació, respiració i mandangues, que tu la única cosa que tens ganes de fer, és aixecar-te i posar-te a fer feina, que ja fas tard.
Amb l'arribada de la fibro, però, va arribar-hi també el cansament etern i amb ell la necessitat aleshores ja imperiosa, de posar-hi algun remei. Per sort, les classes de reeducació postural a les que anava per minvar el dolor muscular i recuperar una mica la força perduda, tenien una estona dedicada a tècniques de relaxació per descansar el cos castigat. I això va ser la meva sort, la solució.
Des d'aleshores, sóc capaç d'estirar-me i reposar quan em faci falta que, en el meu cas, és un parell de cops al dia o tres. Quan veig que em cal descansar, me'n vaig a l'habitació, em trec la roba, i m'estiro ben còmodament en la immensitat del nostre llit: una meravella de metro vuitanta d'ample per dos metres d'alt que es mereix un post a part (intentaré escriure-us-el aviat). Al cap d'una estona, em llevo sentint-me com nova, amb força per afrontar-me al que faci falta fins que el cos torni a dir "prou!".
Fins aviat!