Teniu més fotos meves aquí.
divendres, de juny 29, 2007
dijous, de juny 28, 2007
Passi, passi, que veurà el pati.
El meu pati de veïns és tot un món.
Potser caldria començar dient que el meu pati és especial. Visc a sobre un Bingo (on no he entrat mai, malpensats!) i el pati de veïns abarca tota l'amplada del local, amb la qual cosa des del teu balcó fins al del davant potser hi ha 50 metres. El quadrant del pati el formem 5 blocs de pisos amb uns quants veïns per bloc, amb la qual cosa el repertori de gent és molt ampli, i sempre hi ha algú de guàrdia per poder-te entretenir. Perquè, no ho nego pas, el meu passatemps favorit és el fisgoneig veïnal. Ara mateix, quan he sortit a fer una foto del pati (sí, sóc la del kimono vermell fent fotos del pati) hi havia, que jo hagi controlat, la-iaia-que-abans-tenia-el-balcó-ple-de-flors-i-ara-hi-té-un-cotxet posant una rentadora, l'home de la-parelleta-amb-nena jugant a l'ordinador, i els del pis-d'estudiants-que-no-estudien amb totes les persianes baixades (què deuen fer?). I això amb una repassada ràpida! No vulguis saber tot el que puc controlar amb unes horetes, jejeje!
Vicis a part, aquesta presència constant de gent em fa companyia. És allò que et sents sola i aburrida i de cop veus que un d'un dels pisos d'estudiant s'està empolainant per anar a veure si pesca alguna cosa i ja no et sents tan sola. I quan aquest marxa, encèn el llum l'avi-que-pinta-amarrat-a-la-finestra i es posa a fer feina. I després un altre, i un altre, i així pots passar gairebé les 24 hores del dia, que sembla que facin torns entre ells.
I a mi m'agrada, i penso que quan haguem de marxar del pis ho trobaré molt a faltar. I em torno a quedar badant per la finestra.
Potser caldria començar dient que el meu pati és especial. Visc a sobre un Bingo (on no he entrat mai, malpensats!) i el pati de veïns abarca tota l'amplada del local, amb la qual cosa des del teu balcó fins al del davant potser hi ha 50 metres. El quadrant del pati el formem 5 blocs de pisos amb uns quants veïns per bloc, amb la qual cosa el repertori de gent és molt ampli, i sempre hi ha algú de guàrdia per poder-te entretenir. Perquè, no ho nego pas, el meu passatemps favorit és el fisgoneig veïnal. Ara mateix, quan he sortit a fer una foto del pati (sí, sóc la del kimono vermell fent fotos del pati) hi havia, que jo hagi controlat, la-iaia-que-abans-tenia-el-balcó-ple-de-flors-i-ara-hi-té-un-cotxet posant una rentadora, l'home de la-parelleta-amb-nena jugant a l'ordinador, i els del pis-d'estudiants-que-no-estudien amb totes les persianes baixades (què deuen fer?). I això amb una repassada ràpida! No vulguis saber tot el que puc controlar amb unes horetes, jejeje!
Vicis a part, aquesta presència constant de gent em fa companyia. És allò que et sents sola i aburrida i de cop veus que un d'un dels pisos d'estudiant s'està empolainant per anar a veure si pesca alguna cosa i ja no et sents tan sola. I quan aquest marxa, encèn el llum l'avi-que-pinta-amarrat-a-la-finestra i es posa a fer feina. I després un altre, i un altre, i així pots passar gairebé les 24 hores del dia, que sembla que facin torns entre ells.
I a mi m'agrada, i penso que quan haguem de marxar del pis ho trobaré molt a faltar. I em torno a quedar badant per la finestra.
dimecres, de juny 27, 2007
Anar-se'n al "carajo"
El prota d'El hijo de la novia, peli de la que sóc una fan vehement, diu en un moment donat que ha descobert allò que vol:" quiero irme al carajo".
Més d'una vegada m'ha passat com a ell, de fet, l'entenc a la perfecció. De vegades, saturada per tot plegat, cansada d'una lluita constant contra els elements, també me n'he volgut anar a fer punyetes, que suposo que seria la traducció catalana més aproximada.
No em mal interpreteu, sóc perfectament conscient que fugir no porta enlloc, que ja te'n pots anar a l'altra punta del món, que els problemes seguiran allà mateix. És, senzillament, que a vegades necessito una treba, un baixar del món per tornar-hi a pujar passats uns dies. I aquest és un dret que crec que tots plegats ens mereixem.
Jo, com alguns de vosaltres, he hagut d'aguantar i aguanto situacions que ens arriben a desgastar de tal manera que ja no saps ni qui ets ni què coi hi fas aquí. Malalties pròpies o de familiars, presions a la feina, tensions amb la parella, ... són tot un seguit de situacions que en donar-se plegades poden arribar a deixar-te en un KO tècnic durant força temps.
És aleshores, quan, veient que necessito una pausa, crido als quatre vents que vull anar-me'n al carajo, que ja no puc més, que durant 24-48 hores no sóc germana, amiga, filla, treballadora, ... de ningú a no ser en cas d'emergència. I el cas és que, si bé algú no ho entendrà, tothom m'ho respecta i ningú m'ha dit mai perquè ho faig o ho deixo de fer.
Ara, doncs, amb uns quants dies d'antel·lació, us aviso que en acabar les opos, servidora se n'anirà al carajo un parell de dies aproximadament. Esteu avisats.
PD: S'accepten suggerències de llocs BBB per anar-se'n al carajo
Més d'una vegada m'ha passat com a ell, de fet, l'entenc a la perfecció. De vegades, saturada per tot plegat, cansada d'una lluita constant contra els elements, també me n'he volgut anar a fer punyetes, que suposo que seria la traducció catalana més aproximada.
No em mal interpreteu, sóc perfectament conscient que fugir no porta enlloc, que ja te'n pots anar a l'altra punta del món, que els problemes seguiran allà mateix. És, senzillament, que a vegades necessito una treba, un baixar del món per tornar-hi a pujar passats uns dies. I aquest és un dret que crec que tots plegats ens mereixem.
Jo, com alguns de vosaltres, he hagut d'aguantar i aguanto situacions que ens arriben a desgastar de tal manera que ja no saps ni qui ets ni què coi hi fas aquí. Malalties pròpies o de familiars, presions a la feina, tensions amb la parella, ... són tot un seguit de situacions que en donar-se plegades poden arribar a deixar-te en un KO tècnic durant força temps.
És aleshores, quan, veient que necessito una pausa, crido als quatre vents que vull anar-me'n al carajo, que ja no puc més, que durant 24-48 hores no sóc germana, amiga, filla, treballadora, ... de ningú a no ser en cas d'emergència. I el cas és que, si bé algú no ho entendrà, tothom m'ho respecta i ningú m'ha dit mai perquè ho faig o ho deixo de fer.
Ara, doncs, amb uns quants dies d'antel·lació, us aviso que en acabar les opos, servidora se n'anirà al carajo un parell de dies aproximadament. Esteu avisats.
PD: S'accepten suggerències de llocs BBB per anar-se'n al carajo
dimarts, de juny 26, 2007
"A todos los tontos les da por algo"
Aquesta gran frase és d'un dels meus alumnes d'ESO de la primera substitució a l'escola pública que vaig fer.
Un crack, aquest vailet, d'aquells que no sabran fer-te una accentuació correcta però que saps que triumfaran a la vida.
Tornant a la frase, últimament em ve molt al cap ja sigui quan en PepeMari comença a deixar anar aberracions sobre anar begut i conduir, com quan jo mateixa vaig i ahir em compro un bonsai al Lidl. Sóc cutre, què voleu que hi faci. Almenys jo ho confesso i no ho pateixo en silenci qual hemorroides (lletja, la comparació!). Ara em miro l'arbret amb carinyo i li deixo anar tot de reflexions que no duen enlloc.
Per això em fastiguegen tant aquests dies d'estiu: per la sensació de no-sé-què-fer que em deixen al cos. El curs ja s'ha acabat i amb aquest la meva estada a Hostalric. Les opos encara estan a mig fer i fins d'aquí uns dies no sabré si puc cremar els apunts o toca tornar-me'ls a estudiar. Fins la segona setmana de juliol no sabré quina escola ni curs em toca l'any que ve. I, és clar, els cursets d'estiu no comencen fins la setmana que ve.
Amb aquest panorama, només em queda passar els dies tan dignament com pugui intentant no posar-me nerviosa per les proves que queden. Suposo que per això m'he comprat el bonsai. Per això, i pel que deia el meu alumne: a todos los tontos...
Salut!
Un crack, aquest vailet, d'aquells que no sabran fer-te una accentuació correcta però que saps que triumfaran a la vida.
Tornant a la frase, últimament em ve molt al cap ja sigui quan en PepeMari comença a deixar anar aberracions sobre anar begut i conduir, com quan jo mateixa vaig i ahir em compro un bonsai al Lidl. Sóc cutre, què voleu que hi faci. Almenys jo ho confesso i no ho pateixo en silenci qual hemorroides (lletja, la comparació!). Ara em miro l'arbret amb carinyo i li deixo anar tot de reflexions que no duen enlloc.
Per això em fastiguegen tant aquests dies d'estiu: per la sensació de no-sé-què-fer que em deixen al cos. El curs ja s'ha acabat i amb aquest la meva estada a Hostalric. Les opos encara estan a mig fer i fins d'aquí uns dies no sabré si puc cremar els apunts o toca tornar-me'ls a estudiar. Fins la segona setmana de juliol no sabré quina escola ni curs em toca l'any que ve. I, és clar, els cursets d'estiu no comencen fins la setmana que ve.
Amb aquest panorama, només em queda passar els dies tan dignament com pugui intentant no posar-me nerviosa per les proves que queden. Suposo que per això m'he comprat el bonsai. Per això, i pel que deia el meu alumne: a todos los tontos...
Salut!
diumenge, de juny 24, 2007
D'oposicions i revetlles
Per fi, ahir vaig fer la primera prova de les oposicions: l'examen d'un tema dels 28 del temari.
Convocats a les 10 del matí, ens vam amuntegar qual ramat de xais esperant que ens fessin passar un per un i amb el DNI a la mà per comprovar que érem allà i entregar la programació. A les 10.30 ja havíem acabat amb aquest paripé i fins a les 11.30 no començava l'examen! Va ser en aquella hora quan vaig posar-me més nerviosa, rodejada de gent preguntant-me quin tema em faria més gràcia que sortís, sentint allò de: "no em sé res, suspendré segur". (mentida!!!!! sempre ho diuen els qui han estudiat més, que us tinc calats!).
Per qui no sàpiga com van les opos d'un mestre, es tracta d'un examen, la presentació d'un treball (programació didàctica) i la defensa d'aquest treball davant del tribunal. O sigui, tres factors que influencien: sort, saber-te vendre i conèixer algú del tribunal, jejeje. En el meu cas, no es dóna pas això últim, i per tant hauré de confiar en la sort i la meva capacitat d'auto-bombo.
De moment, el tema d'ahir tampoc va ser dels més difícils, però sempre et queda la sensació de "podria haver dit això o allò altre..."
Total, molts nervis, que encara s'allargaran unes setmanes més fins que s'acabin totes les proves.
I la revetlla? Aigualida, amb el nerviosisme encara dins del cos per tots els dies d'espera fins ahir. Veure quatre petards, menjar moooooolta coca, això sí, i a intentar dormir. (no ho he aconseguit, l'insomni ataca de nou!).
En fi, espero que hagueu tingut molt bona revetlla tots i totes.
Convocats a les 10 del matí, ens vam amuntegar qual ramat de xais esperant que ens fessin passar un per un i amb el DNI a la mà per comprovar que érem allà i entregar la programació. A les 10.30 ja havíem acabat amb aquest paripé i fins a les 11.30 no començava l'examen! Va ser en aquella hora quan vaig posar-me més nerviosa, rodejada de gent preguntant-me quin tema em faria més gràcia que sortís, sentint allò de: "no em sé res, suspendré segur". (mentida!!!!! sempre ho diuen els qui han estudiat més, que us tinc calats!).
Per qui no sàpiga com van les opos d'un mestre, es tracta d'un examen, la presentació d'un treball (programació didàctica) i la defensa d'aquest treball davant del tribunal. O sigui, tres factors que influencien: sort, saber-te vendre i conèixer algú del tribunal, jejeje. En el meu cas, no es dóna pas això últim, i per tant hauré de confiar en la sort i la meva capacitat d'auto-bombo.
De moment, el tema d'ahir tampoc va ser dels més difícils, però sempre et queda la sensació de "podria haver dit això o allò altre..."
Total, molts nervis, que encara s'allargaran unes setmanes més fins que s'acabin totes les proves.
I la revetlla? Aigualida, amb el nerviosisme encara dins del cos per tots els dies d'espera fins ahir. Veure quatre petards, menjar moooooolta coca, això sí, i a intentar dormir. (no ho he aconseguit, l'insomni ataca de nou!).
En fi, espero que hagueu tingut molt bona revetlla tots i totes.
divendres, de juny 22, 2007
Balanç de desperfectes
Després de sis dies de lluita aferrissada, ja torno a ser aquí.
El balanç de desperfectes és:
- sis dies seguits amb migranya, tot un récord
- contractura de trapezi dret i de l'abdominal (no em feu dir quin)
- dismenorrea espàstica
- contribució a empreses farmacèutiques tot i tenir recepta: 30€ aprox. (el de la migranya en val 20 amb recepta!)
- anades al gimnàs:mitja (em vaig marejar)
- hores d'estudi per les opos de demà (sumant tota la setmana): ~3
- hores conscient per disfrutar amb la parella (sumant toooota la setmana): 4-5.
- burrades dites per l'Ernestet: on és la tecla de l'infinit? (gràcies a en Clint i en Puji per suplantar-me a l'hora de deixar-ne constància!).
Bona revetlla, gent!
dimarts, de juny 19, 2007
Torno de seguida!
La fibro està fent de les seves amb el meu cos i m'és impossible escriure un post com Déu mana. Quan li hagi guanyat aquesta batalla, torno.
Una abraçada fortíssima.
No us oblideu de mi, eh?!
divendres, de juny 15, 2007
A l'estiu tota cuca viu (i morirà, jejeje!)
MOSQUES I MOSQUITS
La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits
que treballen de nits.
Pere Quart
Avui m'ha vingut al cap aquest poema que vaig haver de fer llegir i estudiar als meus pobres alumnes de 1r d'ESO fa un parell d'anys.
Hi he pensat quan, a quarts de dues del matí, m'he despertat rascant com una embogida el que, de totes, totes, semblava una picada de mosquit. Renegant, me n'he anat al bany a comprovar l'estat de les ferides i... taxan! El meu dit índex de la mà esquerra s'havia convertit en una botifarra enorme i enrogida que em feia una picor de mil dimonis.
Més renecs (no els poso, per si hi ha menors).
Després d'un bon raig d'aigua freda, ja que se'ns va acabar la pomada de les picades, me n'he tonat al llit. M'estiro, i sento com el psicòpata-assassí de dits riu a cor que vols pensant quina part del cos mortificarà tot seguit.
-I un be negre! - he deixat anar en veu alta, fet que ha causat que l'A es despertés sobresaltat i m'enviés a regar unes quantes vegades quan li explicava el motiu.
Ràpida com una gacela, he obert el calaix-màgic (que és com la capsa de bombons de'n Forrest Gump, mai saps que et trobaràs a dins!). N'he tret un aparell d'aquells elèctrics, li he encastat la pastilleta meravellosa i... a dormir!
No m'han tornat a picar.
Amics, companys, compatriotes: declaro oberta la temporada de caça sagnant del mosquit. Uniu-vos a aquesta noble causa!
dijous, de juny 14, 2007
Vint-i-cinc raons
Seguint amb la via Sabinera?Sabinista? començada ahir, avui pensava en la cançó Más de cien mentiras, en què en Sabina fa tota una enumeració de motius que fan que valgui la pena viure.
En aquella època de la meva vida en què no ho tenia tan clar, això de que viure és bonic (però complicat), m'ajudava moltíssim sentir aquesta cançó.
Suposo que per això vaig decidir començar la meva llista, a la que us animo a afegir-hi aquelles coses que us agraden.
Aquí teniu les meves primeres 25 (l'ordre d'aparició no indica res!):
En aquella època de la meva vida en què no ho tenia tan clar, això de que viure és bonic (però complicat), m'ajudava moltíssim sentir aquesta cançó.
Suposo que per això vaig decidir començar la meva llista, a la que us animo a afegir-hi aquelles coses que us agraden.
Aquí teniu les meves primeres 25 (l'ordre d'aparició no indica res!):
- les margarites (la flor, malpensats!)
- el color blau cel
- sentir-me guapa ;-p
- patinar sobre gel
- la tònica
- jeure al sofà amb el meu maridet
- les llars de foc
- l'olor de roba neta
- pintar-me les ungles del peu
- les piscines de bombolles
- les pomes
- tapar-me amb la súper-manta quan fa fred
- que m'acariciïn els cabells
- nedar sota aigua
- les espelmes perfumades
- els cabells rinxolats
- tocar neu
- les abraçades sinceres
- els estampats infantils
- l'olor dels cabells de l'A.
- les bufandes
- l'olor del cafè (però el cafè, no)
- la xocolata ben negra
- els coixins
- la truita de patates
dimecres, de juny 13, 2007
Quarts de quatre de la matinada
Quarts de quatre del matí. Després d'haver dormit menys de cinc horetes, obro els ulls sabent que acaba de visitar-me el senyor insomni. Busco l'estrella que em picava l'ullet quan me'n vaig anar a dormir. No hi és. Potser també té insomni i ha decidit anar a fer una volta. Jo també m'aixeco. No és qüestió de començar a donar voltes al llit i que l'A. m'acabi fent un gruny d'aquells de "es pot saber què estàs fent?".
Me'n vaig al bany i cap al menjador a navegar una estoneta. Sí, podría estudiar, però són les encara-no-quatre-del-matí! Abans d'encendre el llum, fisgonejo per la finestra el pati de veïns. Només un punt de llum: al bloc de davant, una habitació encara té el llum de taula de l'escriptori encès. Fantasejo: un estudiant d'opos com jo? una declaració de Renta a pagar massa? un insomne aprofitant el temps? Abans que pugui decidir-me per una de les opcions, però, s'apaga. Ara sí que estic sola del tot.
Navego una estoneta, però em canso aviat, tampoc hi ha tantes novetats des que me'n vaig anar a dormir.
Esperançada, decideixo tornar al llit: potser si m'estic ben quieteta torni la son. No hi ha manera, però sóc tan mandrosa, que passo de tornar-me a aixecar. Tombada de cara a la finestra, em dedico al noble art de deixar passar l'estona: deu minuts, vint-i-cinc, tres quarts d'hora,...no es nota moviment als pisos del voltant. Per no haver-hi, no hi ha ni cotxes circulant, i això si vius a quatre passes de la Plaça Països Catalans de Girona, sembla impossible. Això sí, els ocells ja fa estona que han començat la seva festa matinal. Jo no sé pas què mengen aquestes bèsties, però se la passen cantant de 4 del matí a 11 de la nit. O potser no són els mateixos i fan torns i jo, que sóc un desastre en l'àmbit "ocellil" no me'n sé adonar.
Fent cas d'aqulles tècniques per intentar tornar a dormir que em sé de pe a pa, decideixo no centrar-me en com em molesta aquest soroll o el fet que el veí de dalt hagi decidit que és hora de fer-se una dutxa i el meu sostre faci un soroll que ni el salt d'aigua més gran que us pogueu imaginar. "Has d'interioritzar-ho tot, fer-ho part de la relaxació".
Per fi m'adormo. Són, si fa o no fa, les cinc del matí.
Al cap d'una hora i mitja, sona el despertador. No sé si tirar-lo per la finestra, escanyar l'A. -que és qui va posar-lo-, o posar-me a plorar. No, no em vencereu, jo em quedo aquí!
Inútilment, m'he quedat al llit fins les 8. No podia dormir.
Ara, però, em moro de son i tinc al cap tota l'estona la cançó del Sabina "Las seis de la mañana". BUF!
Me'n vaig al bany i cap al menjador a navegar una estoneta. Sí, podría estudiar, però són les encara-no-quatre-del-matí! Abans d'encendre el llum, fisgonejo per la finestra el pati de veïns. Només un punt de llum: al bloc de davant, una habitació encara té el llum de taula de l'escriptori encès. Fantasejo: un estudiant d'opos com jo? una declaració de Renta a pagar massa? un insomne aprofitant el temps? Abans que pugui decidir-me per una de les opcions, però, s'apaga. Ara sí que estic sola del tot.
Navego una estoneta, però em canso aviat, tampoc hi ha tantes novetats des que me'n vaig anar a dormir.
Esperançada, decideixo tornar al llit: potser si m'estic ben quieteta torni la son. No hi ha manera, però sóc tan mandrosa, que passo de tornar-me a aixecar. Tombada de cara a la finestra, em dedico al noble art de deixar passar l'estona: deu minuts, vint-i-cinc, tres quarts d'hora,...no es nota moviment als pisos del voltant. Per no haver-hi, no hi ha ni cotxes circulant, i això si vius a quatre passes de la Plaça Països Catalans de Girona, sembla impossible. Això sí, els ocells ja fa estona que han començat la seva festa matinal. Jo no sé pas què mengen aquestes bèsties, però se la passen cantant de 4 del matí a 11 de la nit. O potser no són els mateixos i fan torns i jo, que sóc un desastre en l'àmbit "ocellil" no me'n sé adonar.
Fent cas d'aqulles tècniques per intentar tornar a dormir que em sé de pe a pa, decideixo no centrar-me en com em molesta aquest soroll o el fet que el veí de dalt hagi decidit que és hora de fer-se una dutxa i el meu sostre faci un soroll que ni el salt d'aigua més gran que us pogueu imaginar. "Has d'interioritzar-ho tot, fer-ho part de la relaxació".
Per fi m'adormo. Són, si fa o no fa, les cinc del matí.
Al cap d'una hora i mitja, sona el despertador. No sé si tirar-lo per la finestra, escanyar l'A. -que és qui va posar-lo-, o posar-me a plorar. No, no em vencereu, jo em quedo aquí!
Inútilment, m'he quedat al llit fins les 8. No podia dormir.
Ara, però, em moro de son i tinc al cap tota l'estona la cançó del Sabina "Las seis de la mañana". BUF!
dilluns, de juny 11, 2007
Si això ho diu el conseller, ja podem plegar!
Estic
emprenyada
irada
indignada
ofesa
dolguda
molesta
rabiosa
avergonyida
sulfurada
compungida
i un llarguíssim etcètera
per les declaracions, fa uns dies, del Conseller d'Educació Ernest Maragall en un programa de ràdio.emprenyada
irada
indignada
ofesa
dolguda
molesta
rabiosa
avergonyida
sulfurada
compungida
i un llarguíssim etcètera
Teniu un resum i el comentari irònic que en fa l'Empar Moliner aquí.
Només sé que no sé res.
Navegant per aquests blogs de Déu, m'he trobat amb un d'una tal Menxu que m'ha fet exclamar: "Carai, aquesta sí que en sap!". De passada, m'ha vingut al cap la reflexió d'aquell savi que deia "Només sé que no sé res" i li he donat tota la raó. Aleshores, m'he apuntat (una, que té memòria de peix:4segons!) que demanaria a l'A que em digués on he d'anar per aprendre a fer aquelles coses amb l'ordinador.
Sóc inquieta de mena, jo. Almenys per al que fa a aprendre coses noves. Suposo que per això, en acabar la carrera, vaig sentir un buit brutal al cervell. Ja està? No he d'estudiar més? Com si passar-te estudiant tres quarts de la vida que has viscut fins aleshores no fos suficient. I no, per a mi no va ser prou. En volia més.
I vaig començar a donar pals de cec: que si intentar fer la diplomatura de mestra d'anglès, que si provar d'aprendre a tocar la guitarra,... Sort que vaig acabar centrant-me i buscant allò que realment m'omplís: cada any faig un o dos cursets del Pla de Formació de Zona que és, per aquells qui no sou del gremi, una oferta de cursos gratuïts on ampliar coneixements relacionats amb educació. I, a l'estiu, un curset més, per no perdre pistonada. Això sí, m'emprenya haver d'estudiar "per força" i d'aquí (i de la seva inutilitat) la meva fòbia per les opos.
L'altre dia, un bon amic i gran mestre va dir-me que aquesta ànsia de saber no és pas dolenta, que pitjor seria pensar que ja ho sé tot.
No voldria pas que amb això us pensèssiu que penso tal o tal altra cosa sobre la gent que no vol estudiar. Cadascú ha de fer allò que li plagui. És, només, que a mi em satisfà, aprendre.
Per als encuriosits, aquest estiu li toca al torn a dos cursets que porten títols tan fascinants com:
-L'ús col·loquial del català a l'escola.
i
-Una pissarra amb programari lliure
Què? Macos, oi?
Sóc inquieta de mena, jo. Almenys per al que fa a aprendre coses noves. Suposo que per això, en acabar la carrera, vaig sentir un buit brutal al cervell. Ja està? No he d'estudiar més? Com si passar-te estudiant tres quarts de la vida que has viscut fins aleshores no fos suficient. I no, per a mi no va ser prou. En volia més.
I vaig començar a donar pals de cec: que si intentar fer la diplomatura de mestra d'anglès, que si provar d'aprendre a tocar la guitarra,... Sort que vaig acabar centrant-me i buscant allò que realment m'omplís: cada any faig un o dos cursets del Pla de Formació de Zona que és, per aquells qui no sou del gremi, una oferta de cursos gratuïts on ampliar coneixements relacionats amb educació. I, a l'estiu, un curset més, per no perdre pistonada. Això sí, m'emprenya haver d'estudiar "per força" i d'aquí (i de la seva inutilitat) la meva fòbia per les opos.
L'altre dia, un bon amic i gran mestre va dir-me que aquesta ànsia de saber no és pas dolenta, que pitjor seria pensar que ja ho sé tot.
No voldria pas que amb això us pensèssiu que penso tal o tal altra cosa sobre la gent que no vol estudiar. Cadascú ha de fer allò que li plagui. És, només, que a mi em satisfà, aprendre.
Per als encuriosits, aquest estiu li toca al torn a dos cursets que porten títols tan fascinants com:
-L'ús col·loquial del català a l'escola.
i
-Una pissarra amb programari lliure
Què? Macos, oi?
diumenge, de juny 10, 2007
Diumenge
Xafogor.
Sensació que l'estiu ha arribat de cop sense haver-nos pogut preparar.
Una dutxa refrescant, olor de sals minerals barrejada amb llet hidratant.
Roba fresqueta, cabell mal recollit i cap al sofà!
Una tònica ben freda mentre penso amb la mandra que em fa posar-me a estudiar.
Busco alguna cosa per entretenir-me i agafo la pobra Maya -un coixí d'abella- que dormia tranquil·la al sofà.
Quan acabi el refresc em poso estudiar, de debò.
Sensació que l'estiu ha arribat de cop sense haver-nos pogut preparar.
Una dutxa refrescant, olor de sals minerals barrejada amb llet hidratant.
Roba fresqueta, cabell mal recollit i cap al sofà!
Una tònica ben freda mentre penso amb la mandra que em fa posar-me a estudiar.
Busco alguna cosa per entretenir-me i agafo la pobra Maya -un coixí d'abella- que dormia tranquil·la al sofà.
Quan acabi el refresc em poso estudiar, de debò.
dijous, de juny 07, 2007
Anar al gimnàs
Al gimnàs, m'hi sento com un pop en un garatge (imatge que em fa riure només de pesnar-hi). I això que gràcies a la meva amiga fibromiàlgia ja fa temps que sóc habitual d'aquest tipus d'establiment. Això sí, com que jo vaig per fer-hi sempre la classe que tinguin més suau de totes les que ofereixen, doncs m'hi sento així, com perduda.
Per començar, la majoria tenen a primer pla la sala de musculació - o de fitness com en diuen ara, que queda més modern- . Allà, tot un estol de mascles dominants es dediquen a ensenyar bíceps movent amunt i avall unes peses que jo no aixecaria ni amb tot el meu esforç. Que dius: "Si tens ganes d'aixecar pes, puja'm les garrafes d'aigua a casa i tema resolt!". A banda d'aquests, i a la pole position dels meus personatges preferits, hi ha el personal corrent com a desesperats a la cinta mecànica. Homes i dones -aquí ja hi impera la igualtat- suats fins als peus i corrent com si els hi anés la vida o se'ls estigués cremant el dinar.
I finalment, hi ha les sales per a les diferents classes: step, aeròbic, gimsuau, etc. Jo, com ja us he dit, vaig sempre a la més suau que hi ha en cartell. Allà, envoltada de gent que pràcticament em dobla l'edat, és on realment em sento bé: cada dues paraules de la monitora de torn, una és "a poc a poc i sense fer-vos mal". Ideal!
A vegades, però, se m'encén una mica la vergonya en veure com la pobra que t'està fent la classe i que t'ha demanat que estiris la cama tan com puguis, pot fer-ho fins a dur-la gairebé a tocar del nas. I tu, desesperada, no pots aixecar-la més que uns quants pams del terra. Per sort, la resta de públic assistent està en les mateixes condicions que les teves, i acabes convencent-te que l'exagerada és ella, estirant la cama d'aquella manera!
En fi, us deixo, que he d'anar a fer estiraments. Un, dos. Un, dos, ...
dimecres, de juny 06, 2007
Companys inseparables
En Quimet és el company inseparable de la Laia. L'ha acompanyat a tot arreu des que va néixer.
Es tracta d'un ós, de material desconegut (jo diria que no és pas de feltre) dotat d'una paciència infinita. L'altre dia, la Laia li mossegava ferventment el morro. Jo, com a tieta responsable que sóc, vaig cridar-li l'atenció dient-li que allò no estava bé, i pensant, dins meu, que tal com l'arrossega per tot arreu, el pobre deu estar més brut que una guilla i no és pas qüestió d'anar-lo mossegant . Ella, sense deixar de fer-ho, em va mirar tota estranyada i va seguir amb la seva tasca. Dedueixo que deuria pensar que un company de fatigues hi és precisament per això: per donar-te suport quan tens ganes de mossegar a algú.
Té sort, ella, de tenir en Quimet. Estigui trista, contenta, decebuda, alegre, inquieta o dormilega, ell sempre és allà, a la seva disposició.
Llàstima que, en fer-nos grans, no ens serveixi un ninotet qualsevol, i ens passem mitja vida buscant una persona de carn i ossos que faci aquesta funció.
Que tinguis sort, petita!
dimarts, de juny 05, 2007
Talles grans
Aquest és un tema que em toca la fibra -per dir-ho finament- cada vegada que en parlo. El tallatge actual i la disponibilitat de talles a les botigues de roba és ridícul i escandalós. Així de clar!
No cometré l'error de dir que els maniquís dels aparadors o les models amb mides impossibles són les causants de l'elevat nombre de gent amb patologies alimentàries. Jo he patit una anorèxia -ara estic perfectament- i sé de sobres que darrere aquesta malaltia hi ha molt més que una qüestió de tallatge. Això sí, aquesta premisa tampoc ens hauria de servir per quedar-nos indiferents davant l'extremada primor que es llueixen a les passarel·les. I fins ara rai, que no veient les desfilades quedaves exempt d'aquesta visió de cossos malaltissos (no em crec que pugui ésser normal que amb 1.70 pesis 40 quilets, no m'ho empasso!). El pitjor de tot és veure com a les botigues de roba trobar una talla tan comú com la 42 és pràcticament impossible i que, si els demanes la 44, et remetin a botigues "especials per talles grans". Comentari que, deixeu-me que us ho digui, em desperta els instints assassins més ocults. Què vol dir això, que el 90% de la població fa talles especials?!
Sort que, com ja sabeu, a mi m'agrada parlar-vos dels petits miracles del dia a dia i aquí és on vull anar a parar. Aquest matí, he estat amb ma germana a una botiga on tenen roba per fèmines amb talles des de la 36 fins la 54 (que és ben bé una 56 d'altres llocs). I el mateix model amb totes les talles! M'ha agafat una alegria immensa: per fi un lloc on tothom pot vestir-se amb roba "normal" tingui la talla que tingui, i tan i fa si la teva és la 46, la 50 o la 38. Sortiràs guapa igual. M'alegra pensar que, si ens vingués de gust, totes les dones de la meva família (amb talles completament dispars) podríem vestir-nos exactament igual sense cap mena de problema.
I m'ha fet il·lusió.
No cometré l'error de dir que els maniquís dels aparadors o les models amb mides impossibles són les causants de l'elevat nombre de gent amb patologies alimentàries. Jo he patit una anorèxia -ara estic perfectament- i sé de sobres que darrere aquesta malaltia hi ha molt més que una qüestió de tallatge. Això sí, aquesta premisa tampoc ens hauria de servir per quedar-nos indiferents davant l'extremada primor que es llueixen a les passarel·les. I fins ara rai, que no veient les desfilades quedaves exempt d'aquesta visió de cossos malaltissos (no em crec que pugui ésser normal que amb 1.70 pesis 40 quilets, no m'ho empasso!). El pitjor de tot és veure com a les botigues de roba trobar una talla tan comú com la 42 és pràcticament impossible i que, si els demanes la 44, et remetin a botigues "especials per talles grans". Comentari que, deixeu-me que us ho digui, em desperta els instints assassins més ocults. Què vol dir això, que el 90% de la població fa talles especials?!
Sort que, com ja sabeu, a mi m'agrada parlar-vos dels petits miracles del dia a dia i aquí és on vull anar a parar. Aquest matí, he estat amb ma germana a una botiga on tenen roba per fèmines amb talles des de la 36 fins la 54 (que és ben bé una 56 d'altres llocs). I el mateix model amb totes les talles! M'ha agafat una alegria immensa: per fi un lloc on tothom pot vestir-se amb roba "normal" tingui la talla que tingui, i tan i fa si la teva és la 46, la 50 o la 38. Sortiràs guapa igual. M'alegra pensar que, si ens vingués de gust, totes les dones de la meva família (amb talles completament dispars) podríem vestir-nos exactament igual sense cap mena de problema.
I m'ha fet il·lusió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)