Fa dos dies que tinc por.
I és una por que pensava que no tornaria a experimentar: la por a no saber què tens.
Fa més d'un mes que la fatiga em domina. Una fatiga persistent, que no es minimitza i que m'acompanya de set del matí a onze de la nit, sense treva. A més, se li han afegit els mal de cap diaris, amb una intensitat tan forta que em costa pensar, actuar, concentrar-me.
Per això vaig trucar la metgessa de capçalera. Perquè confio en ella, perquè sé que és de les qui s'interessa, que no em deixarà fins que no sàpiga què tinc.
I va visitar-me dilluns, i em va dir que no sap què em passa. Que faríem una analítica urgent -l'endemà mateix em xuclaven la sang qual vampires assedegades- per tal de descartar que no sigui una anèmia.
I jo me la mirava, i intentava estar tranquil·la. Però no podia, perquè feia dos minuts que m'havia preguntat si encara em visitava al Clínic (a la Unitat de Fibromiàlgia). I jo, que sí, però que perquè ho pregunta. I ella: "doncs perquè allà també tenen la Unitat de Fatiga Crònica".
I ja hi som: tan bon punt ha dit aquestes paraules, m'entra el pànic. I estic dos dies desitjant tenir "només" una anèmia. Perquè per molt que no sigui mortal, ni terrible com un càncer, la SIDA, o un d'aquestes malalties tan espantoses, acostumar-se a viure i acceptar la fibro no és fàcil. I no sé si em veig amb cor de començar de nou.
Quines ganes que siguin les 7 i la metgessa em somrigui dient-me: "Tranquil·la, que no passa res!"
I és una por que pensava que no tornaria a experimentar: la por a no saber què tens.
Fa més d'un mes que la fatiga em domina. Una fatiga persistent, que no es minimitza i que m'acompanya de set del matí a onze de la nit, sense treva. A més, se li han afegit els mal de cap diaris, amb una intensitat tan forta que em costa pensar, actuar, concentrar-me.
Per això vaig trucar la metgessa de capçalera. Perquè confio en ella, perquè sé que és de les qui s'interessa, que no em deixarà fins que no sàpiga què tinc.
I va visitar-me dilluns, i em va dir que no sap què em passa. Que faríem una analítica urgent -l'endemà mateix em xuclaven la sang qual vampires assedegades- per tal de descartar que no sigui una anèmia.
I jo me la mirava, i intentava estar tranquil·la. Però no podia, perquè feia dos minuts que m'havia preguntat si encara em visitava al Clínic (a la Unitat de Fibromiàlgia). I jo, que sí, però que perquè ho pregunta. I ella: "doncs perquè allà també tenen la Unitat de Fatiga Crònica".
I ja hi som: tan bon punt ha dit aquestes paraules, m'entra el pànic. I estic dos dies desitjant tenir "només" una anèmia. Perquè per molt que no sigui mortal, ni terrible com un càncer, la SIDA, o un d'aquestes malalties tan espantoses, acostumar-se a viure i acceptar la fibro no és fàcil. I no sé si em veig amb cor de començar de nou.
Quines ganes que siguin les 7 i la metgessa em somrigui dient-me: "Tranquil·la, que no passa res!"
7 comentaris:
Com ha anat?
Una abraçada, molt forta!
Doncs ja ens explicaras...ANIMS!!!
ostres... jo també espero que no sigui res més que una anemia, bonica!
Gràcies a tots. Doncs no, no tinc anèmia. La metgessa diu que no sap què tinc amb la qual cosa, segueixo igual de atemorida.
Suposo que caldrà anar a un especialista que descarti que tinc Fatiga Crònica.
Gràcies de nou!
Un abrazo muy fuerte.
Això això que descartin...i tu que milloris! petons
Vaja... aixi uqe no era anèmia? caram, caram... i a l'unitat del clínic, hi aniràs?
Noia, molts anims, no sé pas si podem fer alguna cosa, han de ser moments difícils...
Una abraçada ben fortaaaaaaaaa!!!!
Publica un comentari a l'entrada