Malson

“Pronto todo esto habrá pasado. No será más que un recuerdo, algo que contar a los nietos, arrinconado por un montón de cosas bonitas que te van a pasar”.

Això és, més o menys, el que em deia fa dos dies la infermera, quan, estirada en aquell llit d'urgències ginecològiques, li vaig confessar que tenia por.

I és que segurament és por el sentiment que més m'ha dominat aquests dies. Això, i grans dosis d'incertesa, que és quelcom que a mi em produeix encara més por.

En menys de 24 hores, vaig passar de creure que tenia un trastorn hormonal “normal”, a descobrir que estava embarassada i d'aquí, a saber que era ectòpic i que, per tant, cal avortar.

Des d'aleshores, la meva vida és un caos. Visc amb angoixa el fet de veure com he perdut el control de tot, començant pel meu propi cos.

Les hores passen, els metges canvien, i la única cosa que em diuen que puc fer és esperar. Descansar i esperar. I a mi les esperes em desesperen. I més quan no sé què coi estic esperant.

És per això que s'ha apoderat de mi un creixent estat d'impaciència. Vull que passi el temps i vull que ho faci ja. I recuperar el control del meu cos, i tornar a treballar, i barallar-me amb els nens que diuen que no volen pintar la fitxa, o amb l'A que em diu que avui em toca anar a nedar. I oblidar-me de tot. Aconseguir el què deia la infermera, convertir-ho només en un mal record.