Carícies telefòniques

Conversa telefònica amb en Juli. Fa dies que vull parlar-hi i trenco aquesta timidesa meva absurda i en marco el telèfon de casa, desitjant tenir sort.

Em contesta un Juli engripat, cansat de dies de febre i em retorna la vergonya d'aquell qui es descobreix trucant en mal moment. Ell, però, és atent com sempre i em prega que li expliqui el què i el com dels dies que fa que no xerràvem. Pregunta per l'escola, la salut, els projectes, les pors, les inquietuds.

I anem desgranant temes, navegant del banal al transcendent, sense vela ni timó. Ell parla poc, sóc jo qui xerra. Però quan parla ho fa amb aquella tonada suau, pausada, que a mi em tramet tanta tranquil·litat. I té per a mi paraules d'elogi, d'esperança, d'ànims, de suport.

I en penjar el telèfon, com em passa ara en recordar-ho, esbosso el somriure de qui se sent estimat.