dimecres, de maig 12, 2010

Em fa mal tot (Dia Mundial de la Fibromiàlgia)

Avui és el Dia Mundial de la Fibromiàlgia.

Això dels dies mundials ho he trobat sempre una enorme bestiesa. M'imagino algú amb un calendari a la mà dient: "i avui...el Dia Mundial de l'Escudella i Carn d'Olla, tomaya!". En fi.

Amb tot, si el fet que sigui el Dia Mundial, suposa que es parli un xic d'aquesta malaltia i que una sola persona en tot el país es sensibilitzi amb els malalts que la pateixen, ja haurà fet el fet.

Com ja sabeu, tinc fibromialgia. Aquesta companya toca-nassos fa uns quants anys que m'acompanya i avui, aprofitant que n'és el Dia Mundial, en volia tornar a parlar.

Ja us he dit altres vegades, com n'arriba a ser de desconeguda aquesta malaltia. Ja per començar, el diagnòstic és tot un circ: o bé tarden anys en saber què tens -crec que en el meu cas varen ser 2 o 3- o bé te la diagnostiquen com qui res, sense investigar si allò que tens és reuma, artritis o vés-a-saber-què.

Ara, des que sóc mare -des de tan bon punt vaig saber que estava embarassada,- he anat descobrint un nou món: la fibromialgia i la maternitat!

Diuen que un dels desencadenants de les crisis de dolor, són el canvis hormonals. I això, en una dona, és com condemnar-te a trobar-te malament, com a mínim, un cop al mes (ja m'enteneu).

Així doncs, quan vaig assabentar-me que estava embarassada, vaig ser la dona més feliç del món. Però alhora, va sorgir la gran pregunta: i ara què? Perquè amb l'A havíem parlat moltes vegades de com ens ho faríem per tirar endavant una criatura amb la meva malaltia, però mai de com seria dur-la durant l'embaràs. Sabia que l'únic calmant amb què pots medicar-te durant la gestació és el Paracetamol i això, amb algú que ha hagut d'estar amb tractament amb opiacis per seguir endavant, sona a poc, a molt poc.

Per sort, tot i l'embaràs difícil que vaig tenir, la fibro va donar-me força treva i, a banda del mal de ronyons, no va haver-hi contractures ni altres dolors.

Després de parir, però, i aproximadament al cap d'un mes, el teu cos diu que ja ha tornat a la normalitat. I en tu, la normalitat, és la fibro. I ha tornat, i de quina manera!
En aquests quasi 7 mesos he tingut unes quantes crisis petites i 3 crisis fortes, més que fortes, brutals, la última fa ben pocs dies.
El dia del meu aniversari, per exemple -fa una setmana-, vaig passar-me'l al llit, plorant de dolor i maleint la malaltia que no deixava gaudir d'un dia com aquest amb la gent que m'estimo.

És dur veure com no pots cuidar-te de la personeta que et té el cor robat. I et sents mala mare, que no estàs donant a la M tot allò que es mereix.
Però l'A et recorda que no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. I que si avui només pots fer-li moixaines estant ajaguda, potser demà ja et podràs aixecar i abraçar de nou la M, gronxar-la, agafar-la a coll i tot allò que a ella (i a mi) li agrada tant.

6 comentaris:

Anna ha dit...

Hola!

Quina sorpresa m'acabo d'endur! He arribat aquí per un comentari teu al meu blog, i descobreixo que a més d'encantar-me tens fibromiàlgia... com jo. Així que no saps com t'entenc i t'admiro, perquè a mí em fa una por terrible ser mare amb la malaltia.

Seguiré passant per aquí :) Petons!!

ÀnimaAlada ha dit...

No ets una mala mare, i la M el que descobrirà és que té una mare molt valenta. Un petonàs i felicitats per l'aniversari!

Assumpta ha dit...

No tenia ni idea de que paties fibromialgia... potser se'm va passar el post en que ho explicaves o potser, si algun dia parlaves de dolor, vaig interpretar que seria alguna altre cosa, no sé...

En tot cas, et vull fer arribar els meus ànims... i t'explicaré una cosa :-)

Hi ha al meu barri una noia que va amb cadira de rodes (d’aquestes amb motoret) No sé quina edat deu tenir però jo l'hi posaria uns 30-35 (com a molt), se la veu molt jove. No tinc ni idea de quina és la causa de la seva invalidesa però alguna cosa em fa pensar que no fos algun accident... (doncs pel demés, se la veu saludable) Jo sempre l'he vist així. A vegades la veig comprant a Mercadona o pel carrer.

Té dos nens: un nen d'uns vuit anys i una nena d'uns sis...

Jo pateixo d'artritis des de fa molts anys. M'ho van diagnosticar (després de molt voltar) aviat farà 10 anys (en tenia 38) però feia ja anys que anava de metge en metge (de traumatòlegs a reumatòlegs i com si res... que sí “pren-te això”, que si ves a fer unes “sessions de fisioteràpia”... i així passaven ELS ANYS!)

Per què t'explico aquest "rotllo"? :-) Doncs perquè sempre que veig aquesta noia, m'entra una mena d'admiració en vers ella i això m’ajuda! ;-) A mi em fan mal les articulacions: però puc caminar... No em puc agenollar ni ajupir, però ella tampoc...

I ara arribo al punt que volia arribar :-)) Els seus fills l'adoren!! Es nota només mirant-los...

No pensis mai que ets mala mare en absolut!! No!! Ai, que t'hauré de renyar ;-))

Un no s'ha de martiritzar per allò que no pot fer. S'arriba fins on es pot... i on no es pot, no s'arriba... I els nens, que són molt intel•ligents, saben que el més important és que la mare els estima, encara que no pugui córrer amb ells, ni jugar tirant-se per terra, ni xutar una pilota.

Aquesta noia i els seus fills, a la cua del Mercadona, estan perfectament organitzats... els nens ni bufen ni es queixen d'haver d'ajudar a la mare a anar deixant les coses... i la mare els aguanta a la falda les carpetes i motxilles de l'escola mentre ells deixen els cistells o agafen les bosses: La naturalitat d'aquesta família emociona.

La M. estarà ben orgullosa de la seva mare igual que aquest parell de bitxets del meu barri ho estan de la seva :-))

Una mamá (contra) corriente ha dit...

No sabía que tenías fibromialgia. Hemos tenido embarazados complicados pero, mira, estamos aquí y nuestros hijos están bien, eso es lo más importante. ¡Ha merecido la pena!.

Un beso, valiente.

Scotty ha dit...

Molt interessant tot això que dius.

zel ha dit...

Quina ràbia, preciosa...saps? M'agradaria conéixer la M (és que l'A ja el conec....) ânims!