Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto.
No he vist la peli, ni tan sols sé de què va. El títol, però, m'ha quedat gravat al cervell com una cançó enganxosa.
En un símptoma més de la meva manca de maduresa (diuen), sempre he tingut i mantinc un pànic horrible a la mort. Em fascina la gent que viu amb placidesa l'existència d'un final, d'un s'ha acabat la teva història. Jo en sóc totalment incapaç.
Aquest sentiment ha derivat, des de fa una bona pila d'anys, en una ànsia important a voler ser millor, a buscar sentir-me plena en tots els àmbits de la vida. No busco la notorietat, no es tracta de ser o sentir-se millor a la resta. Es tracta, senzillament, de seguir allò que em digui el cor, allò en què crec, allò en què penso que paga la pena gastar energies.
Ara el meu objectiu primordial és ser mare. A ell hi dedico els meus esforços , d'ell en trec les forces quan les físiques em manquen i el desgast psíquic fa estralls.
Els primers intents no han anat massa bé i ha calgut apedaçar els trossets d'ànim perdut que el petit desastre va deixar enrere.
Avui serà una passa més, un nou graó en la fita marcada. Aquesta tarda em fan una prova que determinarà si allò va ser un accident o bé se'ns avisava d'alguna malformació.
Jo espero ansiosa el moment de la prova. I anhelo amb nerviosisme el moment en què el miracle de la vida esdevindrà. Per què, tal com us deia, ho faig perquè el meu cor m'ho mana. No hi ha pressions, creences d'això és el que toca ni d'altres històries. I sí, potser per a la resta del món serà un embaràs més, per a mi serà únic, primerenc, i això ja el dota d'una màgia especial.
Potser ningú parlarà de mi quan ja no hi sigui, però marxaré amb la sensació d'haver acomplert l'objectiu d'una vida plena.
No he vist la peli, ni tan sols sé de què va. El títol, però, m'ha quedat gravat al cervell com una cançó enganxosa.
En un símptoma més de la meva manca de maduresa (diuen), sempre he tingut i mantinc un pànic horrible a la mort. Em fascina la gent que viu amb placidesa l'existència d'un final, d'un s'ha acabat la teva història. Jo en sóc totalment incapaç.
Aquest sentiment ha derivat, des de fa una bona pila d'anys, en una ànsia important a voler ser millor, a buscar sentir-me plena en tots els àmbits de la vida. No busco la notorietat, no es tracta de ser o sentir-se millor a la resta. Es tracta, senzillament, de seguir allò que em digui el cor, allò en què crec, allò en què penso que paga la pena gastar energies.
Ara el meu objectiu primordial és ser mare. A ell hi dedico els meus esforços , d'ell en trec les forces quan les físiques em manquen i el desgast psíquic fa estralls.
Els primers intents no han anat massa bé i ha calgut apedaçar els trossets d'ànim perdut que el petit desastre va deixar enrere.
Avui serà una passa més, un nou graó en la fita marcada. Aquesta tarda em fan una prova que determinarà si allò va ser un accident o bé se'ns avisava d'alguna malformació.
Jo espero ansiosa el moment de la prova. I anhelo amb nerviosisme el moment en què el miracle de la vida esdevindrà. Per què, tal com us deia, ho faig perquè el meu cor m'ho mana. No hi ha pressions, creences d'això és el que toca ni d'altres històries. I sí, potser per a la resta del món serà un embaràs més, per a mi serà únic, primerenc, i això ja el dota d'una màgia especial.
Potser ningú parlarà de mi quan ja no hi sigui, però marxaré amb la sensació d'haver acomplert l'objectiu d'una vida plena.
13 comentaris:
Dedicar-hi tots els teus esforços, si ho mirem amb sentit de l'humor no és pas mala feina...els nens el millor que tenen és fer-los!
Però per experiència deixa que corri tot el seu curs, intentant que les coses siguin naturals i que no hi hagi desgast psicològic...físic el que faci falta (ja m'entens) a vegades, i és ben cert, la vida et dona sorpreses! Un petonàs! I molta força (això per ell! jejeje)
Visca els immadurs!
Una abraçadíssima
un fill ... el millor que pot passar ... salut
Tan si te'n fas la idea com si no, la història de tots s'acaba, però aquest ha de ser el motiu que siguem millors. Ser pare o mare, se'ns dubte t'ha de fer millor. T'ho diré quan ho provi.
En qualsevol cas, molts ànims en el teu objectiu!
Ai quanta tendresa... aquesta frase també em surt a mi sovint, i tampoc he vist la peli, però em sembla qu és com dir-nos endavant amb el que puguis, força i amunt, o semblant.
I sí, és ben cert, hi ha un moment en el que vols ser mare, ho vols tu i ja està, que no et vinguin amb romanços, surt del cor...
Que tinguis sort, bufona, tot arriba quan n'és el temps.
Petons.
Jo sí la vaig veure, fa anys, i no en recordo molt del guió, però molt bé les dues protagonistes: la Victoria Abril i la Pilar Bardem. Dues dones fortes, lluitant per tirar endavant, cadascuna a la seva manera. La recordo com a dura, però bona i, en aquell moment, impactant. Per això, potser el títol ha passat a la història. Com ara el d'"Asignatura pendiente" que també es fa servir molt i no tothom sap que ve d'una pel·lícula també, més antiga encara, de l'època de la transició.
Com diu en clint, dediqueu-hi tots els vostres esforços, però també deixeu que la naturalesa faci el seu curs. El cos té els seus propis recursos i sap perfectament quan es pot permetre un embaràs i quan no, millor que ningú, i quan és el moment oportú, que no sempre coincideix amb el que desitgem. Com a molt, se'l pot ajudar, però mai forçar-lo.
T'he llegit sempre, però mai t'havia comentat. Un dia, em va arribar tant al cor un post teu, que em vaig entretenir a llegir-ta tota, des del primer post i no he deixat de fer-ho més i per això puc dir-te que t'admiro per la teva força, per les teves ganes de vida i encara molt més per aquestes ganes de donar vida també que tens i te'n felicito.
A més, des de fa molts anys, sóc una entusiasta admiradora de la Mafalda!
Ànims i sort, maca, i si m'ho permets, t'envio molts petons :)
Moltíssima sort en els teus desitjos, tot iq ue la vida té moltes cares i ens hem de saber adaptar a la cançó que toquin en cada moment.
Sort.
doncs res. entranyable el que vas explicant al teu blog. ser mare.. diuen que una de les millors experiències de la vida.. pero jo no ho se encara..
felicitats el teu blog es molt maco
aina
Ànims i endavant. A vegades no podem dirigir la vida perquè ella ens dirigeix, a vegades podem fer-ne petites modificacions i funciona!!! Apala segur que tot anirà bé! ;)
Passa't per l'illa, mafalda, hi ha una cosa per tu. :)
tampoc he vist la peli però realment és un títol molt bo, que fa pensar.
i ànims en els intents, ja veuras com ho aconsegueixes!
Ànims,
segur que te'n sortiràs perquè en tens ganes i ho desitges de debò.
Una abraçada.
Salut
Val la pena ser mare, és un aprenentatge diari! Molts ànims!!!!
Publica un comentari a l'entrada