No vull pensar. No puc pensar.
-Val més viure el dia a dia, em diu l'A.
-Angoixar-te és el pitjor que pots fer, em deixa anar algú altre.
I jo me'ls miro a l'un i l'atre mentre faig que sí amb el cap, mentre penso que, si de cas, allò que fora millor seria que hagués desaparegut el motiu de l'angoixa.
Però no és així. I el rastre de la seva presència és com una ombra que no t'abandona. Una mena de fantasma que saps que és allà, per molt que t'esforcis i miris a d'altres bandes.
I tard o d'hora caldrà prendre la determinació.
I sols pensar-hi, m'espanto: i si realment el meu temor no és infundat? I si no puc ser més que algú plena de bones intencions, però sense forces per poder-les dur a terme?
I aleshores faig que no amb el cap.
-No és hora encara!, m'autoafirmo a mi mateixa mentre busco l'engruna de força que resta amagada en algun plec del meu cos.
I tiro endavant. Un dia. Dos. Una setmana. Fins que em torno a enfonsar.
I aleshores surt tot: l'esgotament, la por, el desig de ser "una persona normal", la ràbia de no poder ser-ho, la impotència. L'angoixa.
I l'A. m'abraça mentre em diu: no t'angoixis, demà estaràs millor.
I somric.
I me l'intento creure.
Me'l vull creure.
Què em queda, sinó l'esperança?
-Val més viure el dia a dia, em diu l'A.
-Angoixar-te és el pitjor que pots fer, em deixa anar algú altre.
I jo me'ls miro a l'un i l'atre mentre faig que sí amb el cap, mentre penso que, si de cas, allò que fora millor seria que hagués desaparegut el motiu de l'angoixa.
Però no és així. I el rastre de la seva presència és com una ombra que no t'abandona. Una mena de fantasma que saps que és allà, per molt que t'esforcis i miris a d'altres bandes.
I tard o d'hora caldrà prendre la determinació.
I sols pensar-hi, m'espanto: i si realment el meu temor no és infundat? I si no puc ser més que algú plena de bones intencions, però sense forces per poder-les dur a terme?
I aleshores faig que no amb el cap.
-No és hora encara!, m'autoafirmo a mi mateixa mentre busco l'engruna de força que resta amagada en algun plec del meu cos.
I tiro endavant. Un dia. Dos. Una setmana. Fins que em torno a enfonsar.
I aleshores surt tot: l'esgotament, la por, el desig de ser "una persona normal", la ràbia de no poder ser-ho, la impotència. L'angoixa.
I l'A. m'abraça mentre em diu: no t'angoixis, demà estaràs millor.
I somric.
I me l'intento creure.
Me'l vull creure.
Què em queda, sinó l'esperança?
7 comentaris:
Collons, m'has fet patir i molt. Parlem en positiu, si vols, però és ben cert que tothom qui s'hi troba pensa que no hi res més que l'esperança.
Una amiga meva a qui tinc un pèl abandonada ( ens hem anat perdent per coses de la vida, però l'estimació hi és) pateix fibromiàlgia i va trobar molts bones perspectives i té molta més qualitat de vida gràcies a un equip de Barna que fan una mena de teràpia i tractament diferent, basat en l'alimentació bàsicament. Cal ser de cor fort, i el cos acaba seguint-te, petons.
Buf! Em sap molt greu això que et passa, ha de ser dur.
Referent a això que diu Zel, no fa gaire vaig fullejar un llibre que parlava d'això o d'alguna cosa semblant. Optaven per un tipus d'aliments o uns altres segons el grup sanguini (sona poc creïble, però bé) No sé, suposo que ja estàs informada. Mira, per si de cas et passo el títol de llibre: Manual de fibromialgia basado en la recuperación de Marta Vicente Estupiñá, Isabel Ortells.
Apa, i a seguir tenint esperança.
Mafalda, no defalleixis, ets una dona forta i valenta, i el que és millor, tens l'A per fer-te costat. Et continuo admirant!
Zel, no pateixis, dona. És cert m'ho passo molt, molt malament. Però també rebo molt, molt d'amor de la gent del meu voltant. I això ajuda, i molt.
Isolta, n'havia sentit alguna cosa. De fet, ja porto una dieta força controlada per evitar segons quines dolències. Ah! I totes les suggerències, si són fetes des del respecte i les ganes d'ajudar com tu, són ben rebudes!
ÀnimaAlada, admiració per mi?! Fuig! Jo només m'adapto al medi, i encara ho aconsegueixo perquè la gent que de debò m'estima no deixa que tiri la tovallola. Ja m'agradaria fer alguna cosa realment per ser admirada!
Doncs l´unic que et puc dir es que gaudeixis al maxim dels bons moments , ja que si en els bons moments estas preocupada o deprimida per quan en vinguin de mes dolentots no podras disfrutar d´uns ni dels altres. Per tant a gaudir al maxim! Ja saps que diuen que un no sap apreciar els bon moments fins que en te de pitjors i llavors els troba a faltar.
Animo Mafalda. Un abrazo muy fuerte.
He vist al teu flikr que t'agrada tant fotografiar plantes com a mi gossos... Curioses aficions fotogràfiques, les nostres!
Publica un comentari a l'entrada