Avui hem anat a fer la castanyada a cals pares.
En principi, havíem d'anar-hi anit, però la fibro és capritxosa, i ahir tocava estar estirada al llitet immobilitzada.
Anar a casa m'encanta. M'agrada perquè m'hi sento de conya i perquè, com deia en Forrest Gump, "mai saps què trobaràs a dins". Bé, més que no saber què hi trobaràs, no saps com acabarà. La meva família té una facilitat increïble per organitzar dinars (o sopars) d'allò més amens.
Una llei ho facilita: no hi ha cap tema tabú. I, nosaltres, que som tots xerraires de mena, anem desgranant temes, del més seriós al més banal. I sí, amics i amigues, hi ha temps per parlar de sexe i tot. No ens estem de res!
A l'hora dels postres, riures a tort i a dret: tocava cobar les castanyes, i el meu cunyat, per petició popular, havia de ser-ne l'encarregat. Primer, ha despotricat una mica d'aquesta costum tan estranya que tenim a casa: aquests de Barcelona, sou ben estranys! (perquè, per molt que faci més de vint anys que viuen al poble, mons pares sempre seran "els de Barcelona". En fi!). Al final, però, ha acabat cedint, i fins i tot s'ho ha passat bé i tot. I ha resultat ser un cobador de primera. Tota una troballa.
La xerinola del dinar m'ha anat de conya. Tot i el dolor intensíssim que s'apoderava cada cop de més espai del meu cos, no em sentia malament. De vegades, el caliu dels qui t'estimen minimitza els efectes d'una malalatia que, com diu el meu metge rehabilitador: no mata, pero jode.
Això sí, per molt animada que estés , la contractura anava augmentant, i cap a l'hora del cafè m'era impossible moure el cap i el braç dret, de manera que ha calgut recórrer a les pastilletes per a casos greus.
De pasada, i conxorxada amb el meu home ("la doctora va dir que ho has de fer, que pertanys a un grup de risc"), ma germana m'ha vacunat contra la grip. Hem decidit fer-ho al braç contracturat. "Així, si et fa mal, no sabràs si és per la fibro o per la vacuna, jejeje!"em deia ella amb un somriure entremaliat.
Hem arribat a casa al capvespre, cansats però contents, amb el regust aquell tan dolç de les bones estones passades.
En principi, havíem d'anar-hi anit, però la fibro és capritxosa, i ahir tocava estar estirada al llitet immobilitzada.
Anar a casa m'encanta. M'agrada perquè m'hi sento de conya i perquè, com deia en Forrest Gump, "mai saps què trobaràs a dins". Bé, més que no saber què hi trobaràs, no saps com acabarà. La meva família té una facilitat increïble per organitzar dinars (o sopars) d'allò més amens.
Una llei ho facilita: no hi ha cap tema tabú. I, nosaltres, que som tots xerraires de mena, anem desgranant temes, del més seriós al més banal. I sí, amics i amigues, hi ha temps per parlar de sexe i tot. No ens estem de res!
A l'hora dels postres, riures a tort i a dret: tocava cobar les castanyes, i el meu cunyat, per petició popular, havia de ser-ne l'encarregat. Primer, ha despotricat una mica d'aquesta costum tan estranya que tenim a casa: aquests de Barcelona, sou ben estranys! (perquè, per molt que faci més de vint anys que viuen al poble, mons pares sempre seran "els de Barcelona". En fi!). Al final, però, ha acabat cedint, i fins i tot s'ho ha passat bé i tot. I ha resultat ser un cobador de primera. Tota una troballa.
La xerinola del dinar m'ha anat de conya. Tot i el dolor intensíssim que s'apoderava cada cop de més espai del meu cos, no em sentia malament. De vegades, el caliu dels qui t'estimen minimitza els efectes d'una malalatia que, com diu el meu metge rehabilitador: no mata, pero jode.
Això sí, per molt animada que estés , la contractura anava augmentant, i cap a l'hora del cafè m'era impossible moure el cap i el braç dret, de manera que ha calgut recórrer a les pastilletes per a casos greus.
De pasada, i conxorxada amb el meu home ("la doctora va dir que ho has de fer, que pertanys a un grup de risc"), ma germana m'ha vacunat contra la grip. Hem decidit fer-ho al braç contracturat. "Així, si et fa mal, no sabràs si és per la fibro o per la vacuna, jejeje!"em deia ella amb un somriure entremaliat.
Hem arribat a casa al capvespre, cansats però contents, amb el regust aquell tan dolç de les bones estones passades.
8 comentaris:
"El regust aquell"... De les coses que no tenen preu, i que mai valorem prou.
Que maco, el dinar. Us he envejat (de bon rollo, eh?!)
Doncs jo vaig anar a dinar a cal Kittus a 3/4 de 15 ... i després a ca ma cosina a fer les postres ... digues-li iogurt, perquè jo i els panellets ... i després a prendre algo ... i després a veure el fumgol ... total que va ser un madremia!!
Tu? Xerraire? "Ho què"? jejejejeje
Un petó ben gran. Els bons moments són importants, malgrat siguin curtets!!!
Cuida't molt! I no li pots dir a la fibro que se'n vagi de pont a algun lloc? Llavors canvies el pany de casa i ale ... ja no torna! ;)
has pogut més tú que el dolor !!! ... enhorabona i ja saps ... a repetir estones com les que ens has explicat ... salut
quin bon rotllo! cuida't força eh! bon capdesetmana...llarg per alguns.
Que bien suena un dia asi. Sabes que das mucha envidia?. Por todo...
Escubi
Que n'hi hagi moltes d'estones dolces i bones!
a mi no em barrufen gens els dinars familiars , ara que si es per fotres un fart de riure potser si qeu valdria la pena ;-)
Les castanyes es coben? No ho sabia pas...
Publica un comentari a l'entrada