Estúpidament feliç

Potser el secret és acontentar-se amb poca cosa. O potser és, senzillament, preocupar-se per allò important.

Amb el pas del temps els meus problemes, lluny d'empetitir-se, van en augment. Les obligacions de l'edat adulta: feina, factures, parella, família, ... són cada cop més nombroses, i, sovint, es presenten problemes en més d'un d'aquests àmbits alhora.

I malgrat tot, sóc raonablement feliç.

Calculo que la única cosa que ha canviat és la perspectiva des de la qual valoro cada una de les coses que em passen en cada parcel·la de vida. I vistes amb aquestes "ulleres", temes importants, d'aquells que paguin la pena perdre la son, no n'hi tants.

Clar que a tots ens preocupa la fam mundial, la contaminació i i les grans misèries de la humanitat, però no és això el que més preocupa a la massa general. Quantes vegades no haureu parlat amb un amic de com us arriba a preocupar que tal persona t'hagi dit tal cosa o que tal altre hagi ascendit abans a la feina que no pas tu?

Ens passem la vida amb uns mals de cap increïbles per autèntiques banalitats. I a passar d'aquestes banalitats només se n'aprèn a hòsties. I jo no sé si és perquè n'he rebut tantíssimes o perquè em faig gran, però cada dia em mengen menys el temps les "grans" preocupacions del dia a dia.

Eps! Amb tot això no vull dir pas que em cregui superior a ningú o m'hagi tornat insensible de cop i volta. Què va! Encara em preocupa si el Barça guanyarà la Lliga i m'emprenyo quan sento comentaris desagradables sobre mi.

És només que, després de tantes bufetades, començo a estar cansada de preocupar-me per coses que no duen enlloc. I m'he declarat insubmisa de menjades de coco. A partir d'ara, si ets un estúpid, t'ignoraré, perquè trencar-me les banyes intentar fer-te enendre la realitat, no paga la pena.

Au, fins a la pròxima!