dilluns, de juliol 02, 2007

...i una del revés


La fibro és com aquells parents que se't conviden cada dos per tres: intentes evitar-los, però sempre tornen per a que no els oblidis. Jo ja fa temps que convisc amb ella, i hem passat aquelles etapes típiques de negació, ira, etc. que diuen que passes quan et donen segons quina notícia.
He après a no viure pensant-me sempre que sóc una malalta, i això hi ajuda força. Es tracta de saber que tens una malaltia i, per tant, no fer trapelleries, però sense que això et condicioni i/o hi pensis constantment. Tal com vaig dir al reportatge per a La Marató de l'any passat, ja no recordo què és viure sense dolor, amb la qual cosa no puc comparar.
Com us deia, ho porto bastant bé, però ella es cuida de que no me n'oblidi. Ahir, per exemple, va saludar-me mentre em posava la crema hidratant després d'una dutxa genial. L'A em mirava estranyat en veure la ganyota de dolor que feia mentre m'intentava aplicar el producte sense lesionar-me massa.
-És la fibro -vaig haver de dir-li-.
I ell es va quedar tranquil. I jo també, perquè almenys sé què tinc, però amb la rabieta interior de saber que, és de suposar, existeix la vida sense dolor.

PD: Aquest matí, en rentar-me les mans, ha tornat a saludar-me i he hagut d'aprendre noves formes d'ensabonar-se les mans sense posar-se a plorar de dolor.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ha de ser difícil trobar el to per fer aquests posts (suposo que diràs que no, que no fas res especial, doncs vale).

És difícil, pels que no donem per a més, trobar el to fins i tot per comentar.

M'agrada el to d'aquests posts (osti, costa d'explicar).