Cada vegada que acompanyo ma mare a l'ICO (l'Institut Català d'Oncologia) a Girona, m'envaeix una barreja de sensacions enorme.
D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.
D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".
El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.
Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.
Petons!
D'una banda, em frepa veure la quantitat inmensa de gent que espera el seu torn per a ser tractada. Més que mai, és veient-los allà quan t'adones que el càncer és la gran plaga dels temps en què vivim. La munió de gent no s'acaba mai, i quan uns surten, veus com n'entren de nous, i et sents inmersa en un bucle que voldries trencar però no pots.
D'altra banda, és emocionant copsar el tracte amable i carinyós que dispensa tot el personal que treballa allà, des dels administratius al metge especialista, passant per la gent d'infermeria, ambulanciers, ... Tots són conscients del patiment que passa la gent que s'hi va a tractar i actúen de manera que s'hi sentin de la millor manera possible, integrant-ho com a part d'una realitat o quotidianeïtat que és dura, però que ells s'encarreguen de fer "normal".
El tercer sentiment que apareix és el d'un gran reconeixement cap a la capacitat d'aguant de la meva mare. Ara mateix, porta més de 5 setmanes anant-hi a diari i sense deixar de ser la dona de sempre tot i les conseqüències o danys colaterals: un viatge amb ambulància de més de mitja hora d'anar i una altra mitja de tornar; els efectes secundaris que el tractament comporta; i un llarg i doloròs etcètera.
Si tot va bé, demà serà l'últim dia. I com sempre que vaig a l'ICO, en sortiré amb el cor fet un embull de sentiments. I amb una sensació enorme de que, amb tot, encara tinc bona salut.
Petons!
7 comentaris:
Així doncs, demà serà un gran dia! ja veuràs...una abraçada molt forta!
vinga, ànims !!!!! petons i abraçades !!!!! ... salut
Hola guapa!Dóna un petó a la teva mare. Demà és l´ultim dia!!!!.Et puc entendre quan parles d´aquests sentiments perquè jo hi vaig anar de visitant ( no a Girona, però és el mateix) allà se´t barreja tot i fins i tot se´m van negar els ulls aquell dia.Ara hi vaig com a pacient,i et puc assegurar per mi (i pel que em sembla que li pasa a la teva mare) que nosaltres entrem en una altre dimensió,ho veiem desde l´altre costat de la barrera, ens n´entarem només del que volem i del que ens sentim preparats per assimilar....
buenu, perdona per la allargada, que normalment jo soc de les mirones que no ens atrevim a escriure posts per vergonya, i ara ja semblu en Pep que no acabaria mai.Però avui ho havia de fer! Una abraçada.
És bonic tenir una visió tan positiva d'una situació com la que descrius.
Ànims i molta sort!
Jo tinc una amiga meva que hi porta batallant des de fa 5 anys ... i realment és d'elogiar tot el que has dit ... però sobretot, el tercer punt, les ganes de viure que hi posen i més que cap altra cosa, tot el que podem aprendre de la seva lluita.
Digues-li a ta mare de part d'una granota, que és una campiona!!!!
Un petonarro dels grans!
Clint, això espero! Tots tenim moltes ganes q avui ens diguin que ha anat bé, q no cal q torni.
Mossèn , moltes gràcies! I un atxutxón, què carai!
Anònima ,tu allarga't tan com vulguis! T'envio una abraçada i la meva admiració! Smuacks!
Dessmond , retrato la realitat, res més. Una abraçada!
Pep , digues a la teva amiga q la Mafalda li envia una abraçada enoooooorme . Jo li trametré el teu missatge granotil a ma mare. Li farà gràcia, jejeje!
Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así!
Avui ja és el dia no? me n'alegro que s'acabi aquesta etapa per ta mare, un petonet per les dues!
Publica un comentari a l'entrada