"S'està bé, plegats, a Verges..."
No pensava anar-hi. Dec ser una de les poques persones -la única potser-, que tot i tenir entrades pel penúltim concert de'n Llach a Verges, no hi pensava anar. L'A. me les va comprar amb tot l'amor del món pensant-se que faria bots d'alegria, i només va rebre que un gerro d'aigua freda en forma de: “No sé pas si hi podré anar...”.
Pobre nano, un dia d'aquests me'l beatifiquen si no fos perquè és ateu recalcitrant!
En fi, que vaig estar-me els dos dies següents mantenint la meva fixació negativista amb el tema. Coi, tampoc és tant rar reaccionar així si portes més d'una setmana havent-te de dopar amb opiàcids per aguantar els dolors d'una malaltia toca-dallonses! Ell, però, seguia tan tranquil, mentre jo patia per ell, pels diners perduts, i pel pobre Llach amb dues butaques buides per culpa meva. Tot un drama, vaja!
En fi, i com podeu suposar, vam acabar anant-hi. I no me'n penedeixo pas. No us negaré que vaig acabar amb el cap (i el cul!) destrossats de les hores d'espera, les del concert, i les de tornada, però no ho canviaria pas. Sóc d'aquelles bledes que quan en Llach cantava “Tinc un clavell per a tu” pensava que m'ho cantava a mi, per allò de tenir pena al cor i blablabla...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada