dimecres, de maig 12, 2010

Em fa mal tot (Dia Mundial de la Fibromiàlgia)

Avui és el Dia Mundial de la Fibromiàlgia.

Això dels dies mundials ho he trobat sempre una enorme bestiesa. M'imagino algú amb un calendari a la mà dient: "i avui...el Dia Mundial de l'Escudella i Carn d'Olla, tomaya!". En fi.

Amb tot, si el fet que sigui el Dia Mundial, suposa que es parli un xic d'aquesta malaltia i que una sola persona en tot el país es sensibilitzi amb els malalts que la pateixen, ja haurà fet el fet.

Com ja sabeu, tinc fibromialgia. Aquesta companya toca-nassos fa uns quants anys que m'acompanya i avui, aprofitant que n'és el Dia Mundial, en volia tornar a parlar.

Ja us he dit altres vegades, com n'arriba a ser de desconeguda aquesta malaltia. Ja per començar, el diagnòstic és tot un circ: o bé tarden anys en saber què tens -crec que en el meu cas varen ser 2 o 3- o bé te la diagnostiquen com qui res, sense investigar si allò que tens és reuma, artritis o vés-a-saber-què.

Ara, des que sóc mare -des de tan bon punt vaig saber que estava embarassada,- he anat descobrint un nou món: la fibromialgia i la maternitat!

Diuen que un dels desencadenants de les crisis de dolor, són el canvis hormonals. I això, en una dona, és com condemnar-te a trobar-te malament, com a mínim, un cop al mes (ja m'enteneu).

Així doncs, quan vaig assabentar-me que estava embarassada, vaig ser la dona més feliç del món. Però alhora, va sorgir la gran pregunta: i ara què? Perquè amb l'A havíem parlat moltes vegades de com ens ho faríem per tirar endavant una criatura amb la meva malaltia, però mai de com seria dur-la durant l'embaràs. Sabia que l'únic calmant amb què pots medicar-te durant la gestació és el Paracetamol i això, amb algú que ha hagut d'estar amb tractament amb opiacis per seguir endavant, sona a poc, a molt poc.

Per sort, tot i l'embaràs difícil que vaig tenir, la fibro va donar-me força treva i, a banda del mal de ronyons, no va haver-hi contractures ni altres dolors.

Després de parir, però, i aproximadament al cap d'un mes, el teu cos diu que ja ha tornat a la normalitat. I en tu, la normalitat, és la fibro. I ha tornat, i de quina manera!
En aquests quasi 7 mesos he tingut unes quantes crisis petites i 3 crisis fortes, més que fortes, brutals, la última fa ben pocs dies.
El dia del meu aniversari, per exemple -fa una setmana-, vaig passar-me'l al llit, plorant de dolor i maleint la malaltia que no deixava gaudir d'un dia com aquest amb la gent que m'estimo.

És dur veure com no pots cuidar-te de la personeta que et té el cor robat. I et sents mala mare, que no estàs donant a la M tot allò que es mereix.
Però l'A et recorda que no es tracta de quantitat, sinó de qualitat. I que si avui només pots fer-li moixaines estant ajaguda, potser demà ja et podràs aixecar i abraçar de nou la M, gronxar-la, agafar-la a coll i tot allò que a ella (i a mi) li agrada tant.