Una experiència indesitjable

Faig la llista de la compra: mantega, formatge, llet, ...Tot allò que hi havia a la nevera, s'ha de llençar.

Però aquesta és la conseqüència de la nevada que menys m'importa. I és que aquesta nevada m'ha suposat viure una experiència dura, molt dura.

Dilluns vàrem arribar a casa els meus pares, a Torroella de Montgrí, prop de les 11 del matí. Havíem de fer quatre gestions un xic urgents al poble i com que a Girona nevava molt feblement, vam decidir anar-hi.
Just un parell de pobles abans d'arribar-hi, ja vam veure que la situació allà era del tot diferent: tot estava completament nevat i la neu queia amb volves molt més grosses i amb molta més força en aquella zona que no pas a Girona.

Ens va costar arribar (ens va patinar el cotxe pocs quilòmetres abans d'entrar al poble), però almenys ja érem "a casa". La nevada era intensa, i vam descartar fer cap gestió. Per sort, a dins hi havia la calefacció posada i, vist amb la calefacció posada, feia goig i tot, aquell bé de Déu de neu!

Aviat, però, van arribar les notícies que començaven a complicar la cosa: la carretera estava intransitable, ens caldria passar la nit allà. De nou, i pensant encara que disposaríem dels beneficis de la llum, ens vam disposar a viure-ho com una aventura més.

Però tot allò bo s'acaba, i a les 4 de la tarda, després de preparar el berenar de la M, se'n va anar la llum. Ensurt general, començar a treure espelmes i "bé, caldrà rentar els plats amb aigua freda. Sobreviurem".

Passades 3 hores, estàvem pelats de fred i amb la moral una mica decaiguda. El Servei d'Atenció al Client d'Endesa ens donava llargues i acabaven tallant la comunicació quan els demanàvem que ens donessin alguna estimació de la durada.

Primera nit a la llum de les espelmes. Fem una mini-porra sobre quan tornarà l'electricitat. L'A., optimista de mena, diu que a mitjanit segur que ja la tindrem aquí.
De moment, la nena dorm tranquil·la, després de cruspir-se una farineta escalfada al caliu de dues espelmes posades de cantó.

L'endemà al matí -dimarts- la cosa seguia igual. Feia un fred que pelava, però brillava el sol i amb la quantitat immensa de neu que hi ha al patí del darrere, vaig decidir fer un ninot. El gruix és ben bé d'uns 30-40 cm, o sigui que tinc material de sobra i em queda un individu de quasi la mateixa alçada que jo.

Els homes -molt prehistòrica la cosa, ho sé- surten a comprar quatre aliments per poder sobreviure, mentre a casa ens quedem la M, ma mare que va en cadira de rodes i no pot sortir, i jo. Estem glaçades, però on toca el sol, sembla que t'escalfis una mica i tot.

Al cap de poca estona, ens arriben més males notícies: si seguim gaire més sense llum, tallaran l'aigua. Avisem a tothom que podem i omplim tots els cossis, cubells i palanganes que trobem.
Efectivament, cap a mitja tarda, ens quedem també sense aigua.

La situació comença a ser angoixant. Tenim fred, un fred horrible. La nena està neguitosa i no entén res. Té les mans glaçades i entre tots plegats, fem el què podem per a què estigui com més bé, millor. No sabem res ni podem contactar amb ningú, ja que tampoc funciona el telèfon. Cap al tard veiem a ma germana, ha aconseguit sortir de casa gràcies a un 4x4 i molta paciència, ja que al seu poble -al cantó del nostre- la neu els arriba més amunt dels genolls. El seu cotxe està travessat al bell mig del carrer. Les notícies diuen que les carreteres encara estan força intransitables i per tant, ens hem de quedar.

A mi em domina l'angoixa. Tinc fred, em sento cansada i no veig la sortida a tot plegat. L'A. ja no està tan optimista i ens n'anem al llit segurs que allò encara ha de durar.

Dimecres, tercer dia d'aïllament torroellenc, ens vam despertar amb un cel que, tot i que la previsió, segons ens havien dit, era de sol, està ben ennuvolat. El fred era intens i la sensació de cansament i de saturació, anava en augment. Segons diuen, no hi ha hora ni data de tornada de la llum i tant l'A, com jo -i pel neguit que mostra, també la nena- tenim ganes de tornar a casa. Sentim a dir que la circulació està millor i decidim marxar prop de la 1 del migdia. Mon pare i un veí han netejat la sortida del pàrquing amb unes pales i al cap d'una hora, arribem per fi a casa. El paisatge era esplèndid, però les ganes de fer fotos m'han marxat uns quants dies abans.

Ens n'hem anat amb l'angoixa de deixar els meus pares desemparats. Sense llum, ni aigua, ni comunicacions com Déu mana. Per sort, al cap d'unes hores ens truquen per dir-nos que ja ha tornat l'electricitat- que no l'aigua- i ens posem a plorar d'alleujament.

L'A diu que el text que m'ha sortit és massa dramàtic, però així és com vaig viure-ho jo. Per a mi, han estat dos dies de sentiments contradictoris: d'una banda, desesperació i angoixa per la situació precària en què ens trobàvem; de l'altra, estimació, caliu i solidaritat com poques vegades havia percebut.

Per sort, el mal gust de boca, aviat haurà desaparegut.