De piscines i bombolles

Ja sabeu que jo això d'anar al gimnàs, ho faig per obligació. Si no fos per la malaltia, us ben asseguro que les meves visites a aquest local es veurien reduïdes a entre zero i cap, com diu un bon amic meu.

Trobo que hi ha mil activitats molt més divertides o amenes que el passar-te una horeta suant la cansalada amb el monitor de torn cridant com un esparverat.

Però no em queda altre remei i ja em veieu, tres dies la setmana, llevant-me a hores en què no estan posats ni els carrers per poder anar a fer quatre piscines.

Amb els ulls plens de lleganyes, entro a l'aigua, refotudament freda per a ser una piscina climatitzada i em poso en posició: mirada fixa al sostre, per no perdre el nord, i punt de referència de fi de trajecte controlat, no fos cas que amb una braçada, acabéssim col·lisionant amb el marge final de la piscina i ens tranquéssim el cap o la mà.
A més, caldrà controlar no desviar-se massa del tros de carril que ens pertoca, ja que aquestes hores salvatges, quasi sempre ens toca compartir-lo amb algun altre enlleganyat, la majoria oficinistes, que aprofita l'hora de 7 a 8 del matí per posar-se en forma (Cosa que no entenc: tu que no hi estàs obligat, aprofita i dorm una hora més, home!).

Peripècies a banda, acabo fent els meus llargs de piscina, i aleshores arriba la meva recompensa: amb una cara de satisfacció total, m'endinso al jacuzzi.
A aquesta hora no hi ha ni una ànima i puc estar-me en remull fins quedar com una pansa arrugada.
Amb cada bombolla, desapareix una de les neures, dels neguits, de les pors. És com si de cop i volta, tot es tornés més suau, més suportable, més relatiu.

Al cap de poc, però, torna a tocar posar els peus a terra i la realitat s'imposa tal com és. Amb el temps just, arribaré a casa, esmorzaré i sortiré volant. M'espera tot un dia de classes, de mals entesos i males educacions. Sort que al cap de res tornen les bombolles...