Tu apunyala que nosaltres netegem la sang

Gràcies, Pep, per facilitar-me el títol del post!

Què faríeu si descobríssiu que us estan fent el llit a la feina?

Sabeu, de bona font, que una companya de feina està aprofitant que esteu de baixa per intentar aconseguir quedar-se amb el vostre lloc de treball.
La seva estratègia és senzilla: d'una banda, enaltir la pròpia tasca; de l'altra, aprofitar qualsevol ocasió per deixar la vostra imatge a l'alçada del betum.
D'aquí poc més d'una setmana us heu de reincorporar i no sabeu massa com reaccionar a les punyalades que ha estat llençant a tort i a dret.

Què faríeu?
Teniu l'enquesta a la dreta d'aquest post i els vostres comentaris seran molt ben rebuts!

Deixar petjada

Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto.

No he vist la peli, ni tan sols sé de què va. El títol, però, m'ha quedat gravat al cervell com una cançó enganxosa.

En un símptoma més de la meva manca de maduresa (diuen), sempre he tingut i mantinc un pànic horrible a la mort. Em fascina la gent que viu amb placidesa l'existència d'un final, d'un s'ha acabat la teva història. Jo en sóc totalment incapaç.
Aquest sentiment ha derivat, des de fa una bona pila d'anys, en una ànsia important a voler ser millor, a buscar sentir-me plena en tots els àmbits de la vida. No busco la notorietat, no es tracta de ser o sentir-se millor a la resta. Es tracta, senzillament, de seguir allò que em digui el cor, allò en què crec, allò en què penso que paga la pena gastar energies.

Ara el meu objectiu primordial és ser mare. A ell hi dedico els meus esforços , d'ell en trec les forces quan les físiques em manquen i el desgast psíquic fa estralls.
Els primers intents no han anat massa bé i ha calgut apedaçar els trossets d'ànim perdut que el petit desastre va deixar enrere.
Avui serà una passa més, un nou graó en la fita marcada. Aquesta tarda em fan una prova que determinarà si allò va ser un accident o bé se'ns avisava d'alguna malformació.

Jo espero ansiosa el moment de la prova. I anhelo amb nerviosisme el moment en què el miracle de la vida esdevindrà. Per què, tal com us deia, ho faig perquè el meu cor m'ho mana. No hi ha pressions, creences d'això és el que toca ni d'altres històries. I sí, potser per a la resta del món serà un embaràs més, per a mi serà únic, primerenc, i això ja el dota d'una màgia especial.

Potser ningú parlarà de mi quan ja no hi sigui, però marxaré amb la sensació d'haver acomplert l'objectiu d'una vida plena.

Objectiu: arribar a casa.

Hi ha dies en què el màxim objectiu que et planteges a la vida és el d'arribar a casa.
Dies en què, enrampada pel dolor i amb la fatiga fent estralls, només aspires al no-res, al buit, al repòs en forma de llençols del teu llit immens.
Des que has notat la fiblada de dolor, has posat el pilot automàtic. Saps massa bé -no és el primer cop ni l'últim- quins passos són els que pertoquen.
Es tracta, bàsicament, de passar el què queda de dia tan digna i humanament com sigui possible.
No serà fàcil.
Arribes a les cinc de la tarda cremant els últims cartutxos de forces que guardaves a la reserva. Dediques als infants l'últim dels somriures que et veus capaç de donar aquell dia etern.
Surts al carrer. La tramuntana et cala els ossos. Maleeixes la incomoditat de la crossa que et cal per caminar (una altra lesió al turmell, i ja en portes unes quantes).
No vols pensar, no et vols relaxar. Tens un objectiu al cap i no defalliràs.
En arribar a casa, la dutxa, l'escalfor, la medicació.
I tu, exhausta, declarant-te oficialment en vaga fins les 7 del matí del dia següent.