La caixa de Pandora

La memòria i les emocions són punyeteres.

Intentes dominar-les, establir mecanismes de control -per això val la pena plorar, per això altre, no-.
I de cop, quan menys ho esperes, qualsevol estímul minúscul es carrega tot el control.

Quan va morir la meva àvia, vaig plorar desconsolada en saber-ho, però en dies posteriors, tot i l'enrenou de funerals, trucades i condols, no vaig vessar ni una llàgrima.
Cinc dies després, i quan tronàvem en teoria a la normalitat, em va tocar parar taula.
Mon pare va trobar-me plorant desesperada mentre tenia, a la falda, un dels plats. Era el primer dia en què, de cop i volta, vaig adonar-me que ella mai més seuria a taula, i es va produir un buit terrible al meu interior.

No havia tingut una catarsi així des de feia anys -quasi una desena- quan divendres, de cop i volta, tornà a succeir. Ens n'anàvem a dormir i en posar-me al pijama, vaig veure-hi una petita ombra de sang. Era aquella taca residual que el detergent no pot treure i que en situacions normals, pot fer-te ràbia, o angúnia, però que aquell dia i aquella taca en concret, va destapar la caixa de Pandora
I vaig plorar de ràbia, de tristesa, d'impotència. Les llàgrimes queien com un torrent mentre m'abraçava a l'A desconsolada i ell m'amanyagava, intentant calmar aquell patiment. No s'hi pot fer més i qualsevol paraula o raonament hauria estat inútil. El procés d'assumir el què ha passat és un camí de formigueta, i a mi em queden, encara, algunes passes per fer.

Com en la caixa, l'esperança és la última cosa que es perd.