El debat de l'Àgora

Ahir tocava debat sobre educació a l'Àgora. Com a part implicada, no me'l vaig voler perdre tot i el meu més que nefast estat físic.

Tot i dir-se algunes veritats plenes de sentit, vaig haver d'escoltar, indignada, autèntiques animalades.

Segurament, ens n'hauríem estalviat unes quantes si, enlloc de grans pensadors, representants sindicals que no han vist una aula fa segles, etc., haguéssim convidat a uns quants mestres.
Però es veu que "això no toca", com deia en Pujol.

La representant sindical, per exemple, va confondre el debat sobre l'educació amb el debat sobre pública o concertada, la qual cosa ja agrada al Departament, ja que, mentre ens "barallem" els mestres d'una i altra escola, no indaguem les causes reals ni demanem comptes a l'administració per una llei del tot fora de lloc.

El problema de l'educació és un problema greu i no es soluciona instaurant polítiques mercantilistes a l'escola pública.

On s'és vist que la direcció de torn a l'escola pugui escollir quins mestres hi treballaran? No fomenta l'amiguisme, això?

I, a sobre, el Departament deixa anar que aquesta llei no és negociable!

Tinc la impressió que tots plegats hem perdut el nord. O potser no. Potser l'administració només està seguint el criteri que el va portar a vendre's l'ICS.

De debò volem un país amb una sanitat i una educació sense gestió pública?

Hi ha algú a l'altra banda?

Sense ànims de generalitzar, no me n'estic de fer-vos una mini crònica de la meva aventura matinal.
Es tractava, senzillament (?!) de demanar hora al metge de capçalera del CAP per a aquesta tarda:

• a les 8.14, i amb en Bassas de fons, em dirigeixo al menjador per trucar per telèfon. Comencen a donar hora a les 8.15 i millor ésser dels primeres a trucar. M'hi instal·lo un "set de supervivència" i reso tot el què sé per tal que m'agafin el telèfon aviat.
• 13 trucades més tard, en què comunicaven sempre, em salta la màquina contestador:

Centre de Salut Montilivi. Per demanar dia i hora de visita, truqueu a Sanitat Respon, 902111444. Per qualsevol altre dubte o consulta, espereu. Us atendrem tot seguit. Si es tracta d'una urgència vital, truqueu al 061.

• Després d'això, el silenci absolut, només trencat pels 15 (sí, sí, 15!) timbres d'espera que no han rebut resposta.
  
• Calla! I si els faig cas?! La doctora va dir que no, que truqués directe al CAP, però potser a Sanitat Respon, m'ho poden solucionar.
  

• 8.17: Sanitat Respon: Una telefonista molt atenta em demana les dades personals. Ho hauré aconseguit?

Ho sento, però la primera visita disponible per a aquest metge és el 21 de gener. Deu tractar-se d'una incidència, ara en passo "parte" al supervisor. Truqui al CAP directament.

• 8.22: Sis trucades més tard, torna a sortir-me la maquinota. Aquest cop, però, hi havia algú a l'altra banda. Algú que ha decidit que jo ja havia esperat prou amb 12 tons i m'ha penjat la trucada. Què atent/a!
  

• 8.40: La desesperació comença a apoderar-se de mi. Hauré entrat en la dimensió desconeguda? Hi ha algú a l'altra banda? I si això meu fos una urgència vital, estaria viva encara? Brrrr!
• 8.45: Després de la màquina, m'atén el senyor Virgili (no el de la ràdio, no!), que em dóna hora per les 18.40, la qual cosa vol dir que sóc l'avant-penúltima hora disponible que té la metgessa. Per poc!

En resum:

• 44 trucades:
• 38 en què comunicaven
• 4 en què he pogut sentir l'amable discurs d'una màquina que em deia que truqués a Sanitat Respon.
• 1 trucada a Sanitat Respon.
• 1 trucada amb solució!
  

NO pensis

No vull pensar. No puc pensar.

-Val més viure el dia a dia, em diu l'A.
-Angoixar-te és el pitjor que pots fer, em deixa anar algú altre.

I jo me'ls miro a l'un i l'atre mentre faig que sí amb el cap, mentre penso que, si de cas, allò que fora millor seria que hagués desaparegut el motiu de l'angoixa.

Però no és així. I el rastre de la seva presència és com una ombra que no t'abandona. Una mena de fantasma que saps que és allà, per molt que t'esforcis i miris a d'altres bandes.

I tard o d'hora caldrà prendre la determinació.
I sols pensar-hi, m'espanto: i si realment el meu temor no és infundat? I si no puc ser més que algú plena de bones intencions, però sense forces per poder-les dur a terme?

I aleshores faig que no amb el cap.
-No és hora encara!, m'autoafirmo a mi mateixa mentre busco l'engruna de força que resta amagada en algun plec del meu cos.

I tiro endavant. Un dia. Dos. Una setmana. Fins que em torno a enfonsar.
I aleshores surt tot: l'esgotament, la por, el desig de ser "una persona normal", la ràbia de no poder ser-ho, la impotència. L'angoixa.

I l'A. m'abraça mentre em diu: no t'angoixis, demà estaràs millor.
I somric.
I me l'intento creure.
Me'l vull creure.
Què em queda, sinó l'esperança?

El problema del 3%

No, no patiu, que no us parlaré d'en Maragall.
L'escena és igual de tràgico-còmica, però l'escenari és més casolà.
Aquest migdia, tot dinant amb l'A. (una dels avantatges del canvi d'escola), se m'ha acudit queixar-me pel dolor intensíssim que em produeix la menstruació.
Grave error.
Tot i ser l'home més atent, carinyós i el menys sexista de La Terra, segueix tenint la combinació de cromosomes XY. I això fa que, automàticament, li sigui del tot incomprensible el patiment que ens comporta aquest càstig diví (d'un Déu que o bé era mascle, o el primer masclista del planeta).

[M'agradaria fer un incís per manifestar la meva creença que, de totes, totes, qui ideà allò de "me gusta ser mujer", era un home. Cap dona, en el seu ús de totes les facultats mentals, deixaria anar una frase com aquesta, en un període -mai millor dit- com el dels dies fatals. Tanco l'incís.]

Ja tenim l'A., que amb el pragmatisme que el caracteritza, s'ha posat a calcular:
"A veure: els dolors et duren, de mitjana, un dia per periode (mentida!). Si comptem que, amb la llargada dels teus cicles, tens unes 11 regles l'any, fent quatre càlculs ràpids arribarem a la conclusió que t'estàs queixant pel fet de patir un 3% del dies de l'any. No és tant, mirat així, oi?!"

Sort que el bon home feia cara de mofa mentre ho deia, perquè si hagués parlat seriosament, us ben asseguro que demà sortiríem a la portada d'algun diari.
En fi, vaig a cuidar-me una estoneta el 3%, que sembla que vol brega.

Dinar familiar (de castanyes i vacunes)

Avui hem anat a fer la castanyada a cals pares.
En principi, havíem d'anar-hi anit, però la fibro és capritxosa, i ahir tocava estar estirada al llitet immobilitzada.

Anar a casa m'encanta. M'agrada perquè m'hi sento de conya i perquè, com deia en Forrest Gump, "mai saps què trobaràs a dins". Bé, més que no saber què hi trobaràs, no saps com acabarà. La meva família té una facilitat increïble per organitzar dinars (o sopars) d'allò més amens.
Una llei ho facilita: no hi ha cap tema tabú. I, nosaltres, que som tots xerraires de mena, anem desgranant temes, del més seriós al més banal. I sí, amics i amigues, hi ha temps per parlar de sexe i tot. No ens estem de res!

A l'hora dels postres, riures a tort i a dret: tocava cobar les castanyes, i el meu cunyat, per petició popular, havia de ser-ne l'encarregat. Primer, ha despotricat una mica d'aquesta costum tan estranya que tenim a casa: aquests de Barcelona, sou ben estranys! (perquè, per molt que faci més de vint anys que viuen al poble, mons pares sempre seran "els de Barcelona". En fi!). Al final, però, ha acabat cedint, i fins i tot s'ho ha passat bé i tot. I ha resultat ser un cobador de primera. Tota una troballa.

La xerinola del dinar m'ha anat de conya. Tot i el dolor intensíssim que s'apoderava cada cop de més espai del meu cos, no em sentia malament. De vegades, el caliu dels qui t'estimen minimitza els efectes d'una malalatia que, com diu el meu metge rehabilitador: no mata, pero jode.
Això sí, per molt animada que estés , la contractura anava augmentant, i cap a l'hora del cafè m'era impossible moure el cap i el braç dret, de manera que ha calgut recórrer a les pastilletes per a casos greus.
De pasada, i conxorxada amb el meu home ("la doctora va dir que ho has de fer, que pertanys a un grup de risc"), ma germana m'ha vacunat contra la grip. Hem decidit fer-ho al braç contracturat. "Així, si et fa mal, no sabràs si és per la fibro o per la vacuna, jejeje!"em deia ella amb un somriure entremaliat.

Hem arribat a casa al capvespre, cansats però contents, amb el regust aquell tan dolç de les bones estones passades.