De bon matí, pujo al cotxe. Això no és cap novetat, si tenim en compte que forma part de la rutina diària: agafar el cotxe i encaminar-me al poble on hi ha l'escola.
Avui, però, és diferent. Enlloc de seguir la corrua de cada matí, giro direcció al Trueta. Tornem a estar ingressats.
Per aquells qui fa temps que em llegiu, sabeu que la salut -la meva inclosa- no és precisament el punt fort de la meva família. En poc més d'un any, han operat a mon pare del cor, a ma mare del càncer de pit, i ara, de nou, li toca el torn a ma mare. L'operació no és gran cosa, però el risc és alt: amb el seu cor fet pols, qualsevol anestèsia pot resultar mortal.
Així doncs, nerviosa per com anirà tot plegat, m'endinso en el món de la vida hospitalària. Un món en què el temps i l'espai són diferents de la resta. El temps, hi passa a un ritme especial, marcat per els canvis de torn de les infermeres, les hores dels àpats, el moment de les cures, ... I l'espai, què dir? Queda reduït al mínuscul espai del voltant del llit del malalt i passadissos confrontants. En aquests racons, hi estableixes el teu campament-base: revistes, ampolles d'aigua, jocs de taula, walkmans, ... conviuen dins l'armariet que fa de tauleta de nit del pobre malalt, que es troba envaït per tot d'estris destinats a fer més lleugeres les llargues-llarguíssimes hores d'inpas hospitalari.
L'operació ha anat bé. El metge ens posa al dia dels resultats, que tot i ser bons, són poc esperançadors: caldrà una nova intervenció si pretenem que torni a caminar, i s'han d'evaluar molt detingudament els riscos, que són elevats.
Intentem centrar-nos en el fet que ha anat bé i rodegem la mare amb tot el caliu que som capaços de trametre, que no és poc. M'envaeix, de nou, una gran admiració vers una persona que sempre havia jutjat com a feble: està molt més animada i forta ella, després de tot plegat, que no pas jo. Una nova lliçó de la vida.
A l'hora d'informar a tothom de com ha anat, no puc estar-me de comentar-li a en Pep, un neguit-disgust que porto a dins fa massa temps: la impotència que experimento cada vegada que algú, creient-se vés a saber qui, em deixava anar: a ta mare el que li passa és que s'imagina que té dolor i s'ho creu tant, que acaba experimentant-lo!
Que dius: ara ho entenc! El càncer de mama i el menisc trinxat són al·lucinacions col·lectives!
COP DE MALL a la gent amb comentaris així!
Avui, però, és diferent. Enlloc de seguir la corrua de cada matí, giro direcció al Trueta. Tornem a estar ingressats.
Per aquells qui fa temps que em llegiu, sabeu que la salut -la meva inclosa- no és precisament el punt fort de la meva família. En poc més d'un any, han operat a mon pare del cor, a ma mare del càncer de pit, i ara, de nou, li toca el torn a ma mare. L'operació no és gran cosa, però el risc és alt: amb el seu cor fet pols, qualsevol anestèsia pot resultar mortal.
Així doncs, nerviosa per com anirà tot plegat, m'endinso en el món de la vida hospitalària. Un món en què el temps i l'espai són diferents de la resta. El temps, hi passa a un ritme especial, marcat per els canvis de torn de les infermeres, les hores dels àpats, el moment de les cures, ... I l'espai, què dir? Queda reduït al mínuscul espai del voltant del llit del malalt i passadissos confrontants. En aquests racons, hi estableixes el teu campament-base: revistes, ampolles d'aigua, jocs de taula, walkmans, ... conviuen dins l'armariet que fa de tauleta de nit del pobre malalt, que es troba envaït per tot d'estris destinats a fer més lleugeres les llargues-llarguíssimes hores d'inpas hospitalari.
L'operació ha anat bé. El metge ens posa al dia dels resultats, que tot i ser bons, són poc esperançadors: caldrà una nova intervenció si pretenem que torni a caminar, i s'han d'evaluar molt detingudament els riscos, que són elevats.
Intentem centrar-nos en el fet que ha anat bé i rodegem la mare amb tot el caliu que som capaços de trametre, que no és poc. M'envaeix, de nou, una gran admiració vers una persona que sempre havia jutjat com a feble: està molt més animada i forta ella, després de tot plegat, que no pas jo. Una nova lliçó de la vida.
A l'hora d'informar a tothom de com ha anat, no puc estar-me de comentar-li a en Pep, un neguit-disgust que porto a dins fa massa temps: la impotència que experimento cada vegada que algú, creient-se vés a saber qui, em deixava anar: a ta mare el que li passa és que s'imagina que té dolor i s'ho creu tant, que acaba experimentant-lo!
Que dius: ara ho entenc! El càncer de mama i el menisc trinxat són al·lucinacions col·lectives!
COP DE MALL a la gent amb comentaris així!
10 comentaris:
ànims i endavant !!! ... salut
Glups! Se m'ha menjat el comentari...
Res, que ànims i abraçada.
Doncs anims!!!
Ànims maca! I no saps com t'entenc amb lo dels comentaris. Per molt que diguin la gent que no ho entén...Cop de Mall!
Noia que tot vaigui be.
Si Mafalada, un bon cop de mall! que a més a més relaxa...i una abraçada per totes dues dona!
Ostres! Molts ànims!
Espero que tot vagi molt bé! Una abraçada molt forta! Buf, aquestes situacions són molt dures!
Vinga!! Que vagi tot pero que molt i molt be i que no et desanimin els obstacles que vagin sortint!!!
Una abraçada!!
Ciao!!
Molts ànims per a tota la família. La vida a l'hospital és ben diferent de la resta, no és gens agradable i si hi sumem la incertesa és pitjor.
Una abraçada.
Salut
Nena, que ho acabo de veure tot aixo... he estat perduda, ara mateix estic a Buenos Aires (ja t'explicare)
Me n'alegro qeu tot amb la teva mare hagi sortit be, dintre de la delicada situació.
Als comentaris, "llàstima de llengua pretada" com diu ma mare... però si alguna cosa he après es que sempre hi haurà un bon moment per recordar a la persona les seves mateixes paraules, per sort o per desgràcia...
Publica un comentari a l'entrada