divendres, de setembre 07, 2007

Reivindicació del mestre



Llegir articles com aquest fan que una vulgui seguir endavant amb una feina que, en el meu cas, és totalment vocacional.


Reivindicación del maestro
Lluís Foix | 06/09/2007 - 22:47 horas


Empieza el curso escolar y quiero hacer un homenaje al maestro. Todos hemos tenido maestros, hemos aprendido de ellos, los hemos idealizado, los hemos odiado y querido. Pero son los maestros los que han cincelado nuestra personalidad, junto con nuestros padres y entorno familiar.

El maestro no es bien tratado por la sociedad, por los padres y por los alumnos. Es una pieza principal en la formación de las generaciones futuras. Y le hemos convertido en un funcionario al que se le piden responsabilidades como a un jefe de sección de un ministerio.

Se aprueban leyes de educación, se reducen o aumentan los alumnos por aula, se dotan presupuestos. La educación no es una política sobre infraestructuras o sobre el crecimiento económico. Es el nervio de la espina dorsal que hace a una sociedad decente.

Propongo un reconocimiento más generoso, más sincero y más respetuoso a este cuerpo de cientos de miles de personas que no serán una referencia para sus alumnos si la sociedad les trata, los tratamos, como meros trabajadores de la cultura.

He leído, he estudiado, he viajado, he transitado por los autores clásicos y modernos en mi recorrido profesional. Pero todo lo importante que he aprendido me lo enseñaron dos maestros, en un pequeño pueblo leridano, hasta que cumplí 14 años. Todo lo demás ha sido guarnición.

Ramón Capell y Ramón Barrull. Así se llamaban.Tenían el orgullo de ser maestros, que no enseñantes, pedagogos o profesores. Maestros a secas y con una gran autoridad. Los dos eran hombres sencillos, de convicciones profundas, solidarios, paradigmas del esfuerzo personal, exigentes y responsables de educar a grupos muy reducidos de adolescentes en aquellos tiempos tan duros de la posguerra en España.

El señor maestro, el señor rector y el señor médico. Tres señores a los que se no se les tuteaba, que se les respetaba, que eran cómplices de todos, que eran una referencia para una sociedad que no estaba imbuida por el dinamismo del mercado y el hedonismo del consumidor.

Un respeto que era compartido por los ignorantes y los cultivados, por los enfermos y sanos, por los que creían o no creían.

Dos maestros que me enseñaron el valor del esfuerzo, del respeto al otro, de la justicia y de la libertad. Para mí fueron dos figuras que me enseñaron a transitar por la vida sabiendo que no se puede pisar a los demás, que mi libertad no puede destruir la del otro, que en el estudio y en los libros se encuentran nuevas vías para tener un conocimiento más matizado del mundo que nos rodea.

Los maestros de antes no eran mejores que los de hoy. Lo que sí que me parece que ha cambiado es la percepción de la sociedad, de los gobiernos, de las familias sobre la función de estos héroes de todos los tiempos.

Ya sé que estos comentarios no son políticamente correctos. Pero me parecen más interesantes que despreciar al maestro, atacar su autoridad, dejarle de lado, quizás porque de lo que se trata es de formar ciudadanos que tengan éxito al margen de otras consideraciones.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Totalmente de acuerdo con la reivindicación. Aprovecho para recordar a tres de los mios: Don Conrado, Doña Juanita y sobre todo Don Antonio mi maestro y director durante toda la EGB. Y tambien los designo con el "Don" porque para mi lo será asi toda mi vida. Y no porque les tuviera miedo, como puede pasarle a alguien, sino porque les debo un respeto por todo lo que hicieron por mí.
Escubi

Clint ha dit...

Reivindica reivindica! Però jo el que crec és que el respecte màxim l'hauria de tenir els polítics perquè crec que la bona feina també aniria lligada a la correcta distribució dels recursos.
Jo he tingut bons mestres i mestres no tant bons o dolents i vist des de la distància em penso que hi havia molt del que dius que ha de ser part del tema vocacional.

Ara bé, com a pare, respecto molt la feina dels mestres que han tingut els meus, això si, també en fem un cert seguiment i no espero que li ensenyin tot ells!

Bon cap de setmana guapíssima!

JRoca_Font ha dit...

Ben cert, l'he llegit aquesta tarda i en volia fer un post però veig que t'has avançat.
Està clar que la societat canvia i avui en dia no queda bé lloar una professió com la nostra, farem el que podrem.
Salut

mossèn ha dit...

"con don" no se llega a buen puerto ... per cert, en som bastants del gremi ... salut

Anònim ha dit...

sóc dels que he estudiat Magisteri i sé com n'és de dur ser mestre. Per això, després de provar-ho, ho vaig deixar, no era ni molt menys la meva vocació. Aquesta és una feina que has de fer perquè tens vocació, qualsevol altre cosa no val.
Abans de fer la carrera, reconec que era dels que pensava sempre (com molta gent) "osti, tu, mestre, caram quina vida que us foteu!!!".
Va ser provar-ho i veure que la cosa era molt diferent a com us veuen des de fora.
Una cosa sí que diré sempre, tot i que potser no hi estaràs d'acord, però és la meva opinió: la carrera és una de les més fàcils que existeixen, treure's el títol realment no és GENS difícil. Les coses, com siguin. El que realment és difícil és la pràctica futura, els anys d'universitat els vaig trobar bastant "perduts" i inútils, francament.

Anònim ha dit...

Vaig llegir-ho ahir i em va agradar molt.
Sóc dels que vaig arribar a l'ensenyament per via indirecte. De fet quan estudiava psicologia de jove sempre havia dir que no treballaria mai amb nens. I ara hi porto 26 anys i com m'agrada.
Dels meus mestres a l'escola recordaré sempre al Pare Massana, que també n'era el director. Era una persona que gaudia de les classes i ens feia gaudir a nosaltres.
Què tingueu bon curs.

hierba_fresca ha dit...

jo començaré aquest any magisteri, i no espero massa res de la
carrera, el que espero amb ànsies es enfrontar-me a les classes, a les mirades aparentment ingènues però profundes, enfrontar-me a mi mateixa, als meus límits, a la meva pròpia adaptació.
i ara que soc al principi, el que més em preocupa és la gran responsabilitat que tindré alhora d'acompanyar i guiar aquests nens, que una part d'ells, per minúscula que sigui serà omplerta per mi

sobre la poca consideració respecte la figura de mestre, no crec que haguéssim de tornar a la figura del mestre com a persona intocable i tampoc crec que ens hagin d'estar agraint que ens dediquem a això ni el nostre sacrifici sigui considerable
no, simplement demano, poder tenir la suficient llibertat a l'aula perquè ells entrin en mi i jo entri en ells i que gaudexin de la vida des de l'aula
tot lo demés, s'afrontarà com els inconvenients de qualsevol altre feina

mafalda ha dit...

Escubi, es bonito poder tener semejante recuerdo de los maestros que ha tenido una. Yo, por desgracia, tuve más de malos que de buenos.

Clint, tu i l'Escubi debeu ser els únics pares amb qui m'he topat que respectin la feina que fem i que no esperin que també fem la que, en teoria, correspon a la família.

Jroca, és q més q lloar, actualment el que es fa és menysprear-la d'una manera que considero vergonyosa.

Mossèn, vos també? Déu meu, el q ens faltava?!

Danichan, tota la raó del món: la carrera de magisteri és una vergonya com a tal. No et prepara, en absolut, per al què et trobaràs després a l'aula, a excepció, és clar, de les pràctiques!

Ricard, si és q quan és vocacional, no hi ha qui ens tregui del món dels infants ni amb aigua bullent!

Somiatruitres, sort amb la carrera. Si vols, a la meva web intentem donar un cop de mà a la gent que comença. T'hi espero!

Petjada ha dit...

És un article per a treure's el barret, Mafalda.
Realment el respecte a la professió s'ha perdut, i amb això no cal ni tractar de "don o doña" als docents, perquè de fet, jo no ho voldria pas. De professionals n'hi ha de molt bons, altres de bons, i altres de no tan bons com en totes les feines, però també com en totes les èpoques.
Però l'educació ha passat a ser un àmbit en el que desgràciadament es fa molta política i això remou converses de carrer i inclus el més ignorant diu saber més d'educació que els propis mestres que estem al peu del canó el dia a dia.

Anònim ha dit...

Hola!

Només entrava per dessitjar-te sort en el començament del nou curs!

Avui arriben els nens no?

Doncs això , que vagi tot molt i molt bé i anem parlant!!!!
Ja ens explicaràs com va tot!!!!

Anònim ha dit...

Ànims i endavant! La vostra professió cada dia és més dificil. A veure si venen temps millors per vosaltres, si no no se en que es pot convertir la societat d'aquí a una o dos decades...

Mikel ha dit...

En Lluis Foix de tant en tant escriu molt bones columnes.