Ahir et vaig tornar a veure. Aquesta vegada feia força temps -mesos, potser?- que no et veia la cara.
Amb la petita, per sort, ens veiem sovint, i, si li vaga, m'explica els seus petits-grans problemes. Amb tu, en canvi, crec que no he tingut mai una conversa d'aquest estil. Ets, de lluny, el més enigmàtic de tots. Et miro, i no sé mai què penses.
El canvi de rols està essent per a mi d'allò més difícil. Per a mi, seguiu essent els meus nens, els meus fillets, aquells a qui arrossegava cada matí a l'escola i controlava que es mengessin el berenar sense fer massa soroll. I de cop us veig, cadascun amb la seva parella, amb la vida encarrilada, i m'entra aquella sensació angoixant de que jo ja no hi pinto res.
I em costa moltíssim païr-ho.
Diuen que a tots els pares els costa admetre que els fills s'han fet grans. Suposo que en el meu cas, és el mateix. Altres vegades he hagut d'assumir rols nous, i ho he fet de bon grat.
Aquesta vegada, però, em costa molt més l'aprenentatge. Abans, per les condicions que vosaltres i jo sabem, el meu paper era clar: posar folres als llibres i comprar el material escolar, ajudar-vos a banyar, controlar que no féssiu massa brega en dies crítics, assegurar-me que esmorzàveu, berenàveu, i menjaveu tot el que calia (és un parlar, petita, és un parlar!), ajudar-vos a entendre tot allò que passava al vostre voltant,...
No pretenc pas fer-me l'heroïna, ans al contrari: em sento la més anti-heròica entre els mortals.
Sé que vosaltres heu hagut d'assumir també moltes coses i que potser vau sentir-vos abandonats quan vaig decidir estudiar, casar-me -sé que la petita, el dia del casament, va sentir com em perdia una mica més encara-,...
Només espero que ho entenguéssiu i sapigueu que sempre, sempre, seré al vostre costat.
Amb la petita, per sort, ens veiem sovint, i, si li vaga, m'explica els seus petits-grans problemes. Amb tu, en canvi, crec que no he tingut mai una conversa d'aquest estil. Ets, de lluny, el més enigmàtic de tots. Et miro, i no sé mai què penses.
El canvi de rols està essent per a mi d'allò més difícil. Per a mi, seguiu essent els meus nens, els meus fillets, aquells a qui arrossegava cada matí a l'escola i controlava que es mengessin el berenar sense fer massa soroll. I de cop us veig, cadascun amb la seva parella, amb la vida encarrilada, i m'entra aquella sensació angoixant de que jo ja no hi pinto res.
I em costa moltíssim païr-ho.
Diuen que a tots els pares els costa admetre que els fills s'han fet grans. Suposo que en el meu cas, és el mateix. Altres vegades he hagut d'assumir rols nous, i ho he fet de bon grat.
Aquesta vegada, però, em costa molt més l'aprenentatge. Abans, per les condicions que vosaltres i jo sabem, el meu paper era clar: posar folres als llibres i comprar el material escolar, ajudar-vos a banyar, controlar que no féssiu massa brega en dies crítics, assegurar-me que esmorzàveu, berenàveu, i menjaveu tot el que calia (és un parlar, petita, és un parlar!), ajudar-vos a entendre tot allò que passava al vostre voltant,...
No pretenc pas fer-me l'heroïna, ans al contrari: em sento la més anti-heròica entre els mortals.
Sé que vosaltres heu hagut d'assumir també moltes coses i que potser vau sentir-vos abandonats quan vaig decidir estudiar, casar-me -sé que la petita, el dia del casament, va sentir com em perdia una mica més encara-,...
Només espero que ho entenguéssiu i sapigueu que sempre, sempre, seré al vostre costat.
Del Bitxo-Bola al Pel i la Uts de casa.
5 comentaris:
no em d'oblidar mai d'on venim ... salut
interessant post! jajaja tota una sorpresa!
Tan de bo tothom pensés així, Mossèn!
Sorprès,Clint? Jo ho he viscut amb tanta naturalitat, això de fer de mare dels meus dos germans més petits, que em sorprèn que sorprengui!
Ei que no ho havia lligat! em pensava que eren els teus fills de debò...en algun lloc em dec haver perdut!
en la meva defensa, diré que tot just acabo de tornar a començar a treballar!...per cert, t'he deixat feina!
Segur que saben que ets amb ells i que els ocells engabiats i amb les ales arrupides llueixen ben poc tot i que a alguns els agradi tenir-los.
Publica un comentari a l'entrada