El meme del 8

1.Tinc pànic a la mort. I com li passa a en Clint, no al patiment, sinó al fet de saber que deixaré d'existir. Em poso malalta només de pensar-hi

2.No suporto:

• la gent que fa soroll mentres menja
• les expressions: "t'has d'animar!", "no n'hi ha per tant" i, la pitjor de totes, "doncs jo conec una noia que també té fibromiàlgia i està la mar de bé!" Brrrrrrrrrrrrrrrr!
• la pudor de suat
• els pares d'alumnes que pretenen que facis la teva feina, la seva, i a sobre, ho facis sense castigar mai al seu fill.
• els psicòpates al volant. Si et vols matar, fes-ho sol i deixa'm tranquil·la!
• els cartells amb faltes d'ortografia
  
• ...

3.Cada començament de curs passo la nit abans del primer dia, en vetlla. Doncs això, que diumentge vinent ja tinc clar que no podré dormir.

4.Em senyo quan surto de casa.

5.Rareses meves:

• m'agrada respondre enquestes
• he vist Antaviana unes 20 vegades, la majoria des de bambelines
• vull una casa! He viscut tota la vida en pisos i vull un jardinet, hombre ya!
• m'agradaria tenir 3 fills.
  
• sóc esquerrana per a quasi tot, menys pel ratolí de l'ordinador i per xutar.
  
• em dutxo amb aigua calenta tot l'any
• sóc fan de l'Ángel Martín
• m'encanta rebre cartes
  

6.M'he aficionat a la fotografia. M'apassionen, sobretot, els retrats en blanc i negre.

7.El meu número preferit és el 7. De fet, vaig néixer un dia 7 de l'any 77!

8.No m'agraden els nombres parells!

Ho sento, però no passo el meme a ningú. O més ben dit, el passo a tothom qui figuri a la columna de blocs que llegeixo. Apa, teniu feina!

Canvi de rols

Ahir et vaig tornar a veure. Aquesta vegada feia força temps -mesos, potser?- que no et veia la cara.
Amb la petita, per sort, ens veiem sovint, i, si li vaga, m'explica els seus petits-grans problemes. Amb tu, en canvi, crec que no he tingut mai una conversa d'aquest estil. Ets, de lluny, el més enigmàtic de tots. Et miro, i no sé mai què penses.

El canvi de rols està essent per a mi d'allò més difícil. Per a mi, seguiu essent els meus nens, els meus fillets, aquells a qui arrossegava cada matí a l'escola i controlava que es mengessin el berenar sense fer massa soroll. I de cop us veig, cadascun amb la seva parella, amb la vida encarrilada, i m'entra aquella sensació angoixant de que jo ja no hi pinto res.
I em costa moltíssim païr-ho.

Diuen que a tots els pares els costa admetre que els fills s'han fet grans. Suposo que en el meu cas, és el mateix. Altres vegades he hagut d'assumir rols nous, i ho he fet de bon grat.
Aquesta vegada, però, em costa molt més l'aprenentatge. Abans, per les condicions que vosaltres i jo sabem, el meu paper era clar: posar folres als llibres i comprar el material escolar, ajudar-vos a banyar, controlar que no féssiu massa brega en dies crítics, assegurar-me que esmorzàveu, berenàveu, i menjaveu tot el que calia (és un parlar, petita, és un parlar!), ajudar-vos a entendre tot allò que passava al vostre voltant,...

No pretenc pas fer-me l'heroïna, ans al contrari: em sento la més anti-heròica entre els mortals.

Sé que vosaltres heu hagut d'assumir també moltes coses i que potser vau sentir-vos abandonats quan vaig decidir estudiar, casar-me -sé que la petita, el dia del casament, va sentir com em perdia una mica més encara-,...

Només espero que ho entenguéssiu i sapigueu que sempre, sempre, seré al vostre costat.

Del Bitxo-Bola al Pel i la Uts de casa.

Carta al director

Mon pare m'ha demanat que escrigui, en nom seu, una carta al director a dos o tres diaris. Us en copio el text:

La meva dona pateix un conjunt de malalties que l'han transformat en una persona depenent de l'ajuda d'algú altre per realitzar gran part de les tasques diàries bàsiques de qualsevol persona. Conscients de la possibilitat d'unes ajudes per part de diferents Administracions, a mitjans del 2004 vam sol·licitar una valoració del grau de dependència que pateix.

Varen tardar un any i mig des de la sol·licitud, a fer-li les diferents exploracions. Mig any després, el setembre de 2006 -i havent passat 2 anys des de la petició de valoració- ens varen fer saber el resultat: un 77% de grau de dependència.

Ha passat quasi un any des d'aleshores i seguim sense rebre cap tipus d'ajuda a la qual, això sí, l'Administració ens reconeix tot el dret a rebre. I mentrestant, anem pagant unes despeses sanitàries que aviat serem incapaços d'assumir. Fins quan ens caldrà esperar?

Muts i a la gàbia (1a part)

Si fa un temps se'm rebel·laven les cuques, ara la situació és pitjor, ja que qui se m'ha revoltat és el meu propi cos.

Vet aquí que una vegada...

hi havia la Mafalda fent de cangur de la seva nebodeta. De seguida -ella és una cangur i malalta experimentada- s'adonà que el fet que la nena estigués malaltona podia derivar en una pròpia malaltia. Amb tot, mai va imaginar la magnitud de la tragèdia.

Divendres començà a notar-ne els primers efectes: que si el nas tapat, que si una mica de tos,... Poqueta cosa.

-Un refredat normal i corrent- es deia a si mateixa per intentar convèncer-se d'aquesta realitat.

Però el seu cos no pensava el mateix. Dos dies després -diumenge- i amb els símptomes del refredat anant a més, aparegué el mal de queixal. I no un queixal, no! Dos!
Patint en veure la seva dona amb aquest dolor, el marit s'oferí a fer-li una revisió dental gratuïta d'innexpert total a la seva parella. Armat amb una cullera i un llum potent, procedí a la inspecció bucal:

-Tens una càries en aquest queixal, l'altre no el puc veure però suposo que és el del seny intentant sortir- fou el seu diagnòstic.

-Però si ja vaig tenir-hi una càries i el tinc empastat!-replicà desesperada la Mafalda. Però fou innútil. El diagnòstic estava dictaminat.

Amb aquessta situació, la nostra heroïna es vegué obligada al sacrifici més gran que se li pot demanar a algú de la seva espècie: guardar silenci.

Passaven els dies -ja era dimecres- i la situació, enlloc de millorar, anava a pitjor. Les amígdales de la nostra protagonista havien adquirit el tamany de les boles de jugar a bitlles, i el queixal semblava sumar-se a la lluita contra la paciència i el dret a dormir de la pobra Mafalda. De res servien els Nolotils, els preparats pel refredat, i totes les potíngues que el seu pobre estòmac fos capaç d'assimilar. Calien solucions dràstiques:

-Demà mateix me'n vaig al metge. I a primera hora, demanaré visita al dentista!- cridà interiorment, incapaç d'articular paraula desde feia ja cinc dies seguits.

Continuarà...

Fer de pares

Aquests dies en què exerceixo de mare putativa de la Laia, confirmo com n'és d'important la feina dels pares.
Al meu entendre, educar una criatura és una feina difícil, extenuant, i d'alta responsabilitat.
Qualsevol pot ser pare -quan parli de pare vull dir tan pare com mare, deixeu-me ser políticament incorrecta-, però fer de pare és tota una altra cosa.

Aquestes són algunes de les conclusions a què he arribat a força de dies amb la Terremoto d'Alcorcón:

• dormir una nit sencera és com la pluja de bitllets legals del cel: un miracle. I els miracles s'han d'aprofitar.
• el millor personatge de Buscant a en Nemo, la tortuga Crash. A part d'enrollat, carinyós i atent, sap allò que caldria saber a tots els pares: de tant en tant, els fills han d'equivocar-se i fer-se mal, aprendre és això.
• l'hora de dinar es diu així perquè una criatura pot tardar, de mitjana, una hora per menjar-se un plat de macarrons. I jo que pensava que servidora era lenta menjant!
• els petons són màgics: tan curen les ferides del cos, com les dels sentiments.
• les criatures fan, quasi sempre, allò que veuen a casa: si mai han sentit donar les gràcies, perquè haurien de fer-ho ells?
• les tovalloletes són un dels millors invents del segle XX: no hi ha taca ni superfície que se'ls resisteixi!
• la millor aventura? Una tarda al parc. Demostrar que saps pujar sola al tobogan és com tocar el cel amb les mans.
• qualsevol estri pot ser una joguina. Les pinces d'estendre la roba són blocs de construccions xulíssims, la capsa de les joguines, una nau espacial, ...

En fi, obvietats que segur que aquells que teniu criatures fa temps que coneixeu.
Deixeu-me donar-vos, a aquells qui feu de pares, el meu reconeixement més gran: no hi ha tasca més important que educar una criatura.

Pluja d'agost

Plou. La pluja que semblava no acabar d'arribar mai, per fi a fet acte de presència. I ho ha fet com a mi m'agrada, amb una bona tempesta.
El cel de Girona s'ha enfosquit de cop i ha començat l'espectacle de llamps i trons que acompanyava el teló d'aigua que queia sense fi.

M'agrada que plogui. M'agrada, sobretot, veure ploure mentre estic a casa. Contemplar l'espectacle de la natura des d'una posició segura, sabent-me protegida per les quatre parets de l'habitació.

Ara, per exemple, escric aquestes paraules des del meu raconet del menjador. Sobre l'escriptori, l'espelma de canyella que fa temps que crema, i un pot de llapis de fusta dels que m'agraden tant. I mentrestant, de fons, el so de l'aigua i els trons, i del degoteig de la pluja en topar amb la barana del balcó.

Quan d'aquí unes hores em fiqui al llit, ho faré posant-me de cares a la finestra, per poder seguir contemplant l'espectacle mentre l'A m'abraça i em sento protegida per ell i per la fina tela dels llençols.